Incerta glòria

de Joan Sales


Club Editor, Barcelona, 1956
910 pàgs.

Quedi clar, d'entrada, que la lectura inclou aquesta darrera part polèmica: la que originalment es titulava "Últimes notícies" i, per voluntat de l'escriptor, primer, i d'unes últimes voluntats de familiars seus, després, ha passat a anomenar-se "El vent de la nit" i a publicar-se com un volum separat, com si es tractés (i així ho ven l'editorial) com d'una altra novel·la. Tots els lectors hi coincideixen, però: aquesta quarta i última part es fa pesada i lenta, fins al punt que provoca un cert gust agredolç a la lectura de tot el conjunt, malgrat que les tres primeres parts siguin una petita joia -afirmació compartida gairebé per tots els lectors. La pregunta sorgeix de manera òbvia: té sentit separar aquestes "Últimes notícies" com a novel·la separada? Resposta unànime: no; bàsicament perquè el lector que la llegís a banda sense haver començat per la resta de la novel·la, no entendria res. I, a més, perquè sent molt feixuga de llegir, molt pocs la seguirien fins al final, ja que l'única gràcia que té per a molts és que tanca les històries que queden obertes en les tres parts precedents. Dit això es planteja si les altres parts tenen autonomia pròpia i, en general, es conclou que les dues primeres sí... i sobre la tercera ningú no es pronuncia.

Descomptant, però, "El vent de la nit", la novel·la ha agradat molt a una bona part dels assistents, a mitges a d'altres i poc a un lector, que afirma que el temps li ha passat per sobre: l'havia llegida de jove, l'havia fascinat i ara, en canvi, es troba que certs fragments que no s'acaba de creure, com ara la rapidesa amb què circulen les cartes des del front a la rereguarda; a més de considerar que la filosofia que l'empelta tota és barateta, molt d'existencialisme i massa temes que no es desenvolupen. Com a novel·la de front de guerra la considera poc o gens reeixida, gairebé falsària. Algú altre ho rebla: no és una novel·la de guerra, només que aquesta hi és com a marc de fons; els protagonistes són uns personatges molt forts, la majoria amb problemes neuròtics que actuen de la manera que ho fan perquè són com són, és a dir que ho haurien fet de la mateixa manera si les circumstàncies fossin unes altres. L'afirmació porta cua: uns quants no hi estan d'acord, és clar. La guerra provoca unes situacions límit que, per més neuròtics que siguin els personatges, els empeny a actuar tal com ho fan; sense la guerra no tindrien motiu per fer-ho. Hi ha qui afirma que Sales no pretenia fer una novel·la sobre el front de guerra i que, si fos així, resulta injust perquè només descriu un front molt concret, que queda molt lluny del camp de batalla; al costat d'això, però, explica amb gran encert alguns factors que van determinar el curs de la guerra: des de les col·lectivitzacions anarquistes i el terror que havien provocat en la població, fins a l'existència -real- d'aquests "fronts morts" on el contacte amb l'enemic per a intercanviar productes era constant, així com el traspàs de soldats d'un exèrcit a l'altre. Algú apunta que l'existència d'aquests fronts inactius, on l'Exèrcit Popular era més una tropa en disbauxa i desordenada, és el que va permetre una ofensiva tan ràpida i senzilla dels feixistes, un cop van decidir acabar la contesa. Aquest és un dels altres elements que surt ben retratat a la novel·la.

En entrar al debat sobre els personatges, hi ha un acord unànime: el protagonista absolut és en Juli Soleràs, malgrat que no escriu cap de les parts i només el veiem o sentim a través de la resta de personatges principals: en Lluís, la Trini i en Cruells. A tots els lectors els passa que es queden amb les ganes de llegir les cartes o els diaris que hagués pogut escriure aquest estrafolari personatge, sobre el qual no hi ha acord en la manera de descriure'l: és un anarquista? Per alguns és l'anarquista 'perfecte', és a dir el que no encaixa amb cap sigla, ni amb la CNT, ni amb la FAI, però com a anti-sistema que és, hi encaixa per definició; per d'altres, està més enllà de ser un anarquista, és ell i punt, un home singular amb idees pròpies, a partir del qual en Sales hi cola part dels seus principis o "idees gamberres"... per bé que, a través d'en Cruells, a les dues últimes parts, també aprofita per deixar anar pensaments i visió del món. En Soleràs, a més, és un personatge que es fa estimar; i queda entès: les seves filosofades són filles de l'existencialisme francès i de pensadors com Emmanuel Mounier o Gabriel Marcel.
El personatge i l'evolució de la Trini causa debat: hi ha qui no entén que acabi sent una dona tan submisa, que tanca els ulls i no vol saber res de les infidelitats del marit, quan a la segona part de la novel·la amb les seves cartes, i a la tercera, per boca d'en Cruells, sabem de la seva rebel·lia i de com no perdona l'abandonament d'en Lluís, que va més enllà de la suposat (que no cert) adulteri amb la carlana. El personatge que un retroba al final causa llàstima, però alguns lectors opinen que la seva transformació és normal, donades les circumstàncies que li toca de viure: no té altra opció que baixar el cap i, com a derrotada (per dues vegades) acceptar el seu destí, preocupant-se únicament pels fills. Podria haver triat un altre camí? Sí, i potser també seria creïble, que hagués abandonat en Lluís... però la seva submissió és absolutament normal i lògica. Algú apunta que la clau per entendre la Trini és la que ella mateixa explica quan parla de geologia: enmig del temps, els homes no som res; i ella es deixa anar en el temps.
Sobre el Lluís, pocs dubtes: és un personatge gris que, de revolucionari, no en té res. Només hi juga: és fill de casa bona i, tal com li prediu l'oncle empresari, acaba heretant el negoci i convertint-se en allò que tant odiava: un gran fabricant de macarrons. Estava cantat.
En unes darreres consideracions sobre la novel·la i el seu posicionament sobre la guerra, s'apunta d'una banda que els personatges són tan potents que te n'allunyen, de l'altra que li falta dimensió social per a ser considerada una novel·la bèl·lica, que en aquest sentit Réquiem por un campesino español de Ramon J. Sender, ho és més; que segons com, resulta massa descriptiva, que sovint la narració sembla un seguit de cròniques i que, d'altra banda, es perd en disquisicions. En canvi, hi ha qui opina tot el contrari: que Incerta glòria educa i ensenya elements de la guerra civil que molts lectors poden desconèixer, des de la familiaritat i l'intercanvi de productes entre exèrcits al front, fins a la visió negativa dels anarquistes, considerats, veritablement, els dolents de la pel·lícula. I aquest és un fet que, durant molts anys, ningú no va gosar de dir; sorprèn, doncs, trobar-s'ho escrit ja als anys cinquanta. De l'extensa lectura, a més, alguns no oblidaran mai algunes frases brillants: "guanyi qui guanyi, hem perdut", sentència que resumeix tota la novel·la. O bé: "la pau més profunda es viu enmig de la guerra".