El buen mal

 de Samantha Schweblin

Barcelona, Seix Barral, 2025.

202 pàgs.

La convocatòria no enganya: som pocs. I, tret d'una disculpa d'última hora amb un missatge eufòric ("El llibre m'ha encantat, moltíssim. Quina passada d'autora!!"), a l'aire es respira un ambient de certa incomoditat que fa pensar en què la majoria de baixes a la sessió no tenen a veure amb altres compromisos, ben propis del juny, sinó en "no haver fet els deures" o en haver-se quedat a mig camí. De fet, hi ha qui ja havia anunciat que no llegiria el llibre, ni que fos el del "milió d'euros" que, vulguem reconèixer-ho o no, va ser el factor que va acabar motivant la tria. I no tardarà gaire a aparèixer algun comentari al respecte: "no entenc que a aquest llibre li hagin donat aquest premi tan gros". Es decideix, però, que d'aquest tema ja se'n parlarà al final, que potser podem procedir a la dissecció de cadascun dels contes que, d'altra banda, de seguida algú apunta que "són irregulars: n'hi ha alguns de molt bons, fins i tot un de perfecte, altres de bons, algun que ves i algun de dolent". D'entrada, però, es proposa parlar del títol: "és un oxímoron", se subratlla, de seguida, per explicar a continuació la figura retòrica, "la unió o ús de dos contraris com seria 'suor seca' o el típic 'ardiente nieve'", a la qual cosa es pregunta si aquest "mal" que pot portar alguna cosa bona, és el fil conductor de tots els contes. No hi ha acord en aquest punt o, en tot cas, n'hi ha si s'agafa el sentit polisèmic de la paraula, no tant en el sentit de "maldat" o "dolenteria", sinó en el de "dolor". Un dolor que, tot sovint, té a veure amb la distància, com remarca una lectora que apunta una teoria sobre allò que uneix tots els relats: "el telèfon és present en totes les històries d'una manera o una altra i marca la separació dels diferents protagonistes: des de l'escriptora que està a la residència fins, és clar, al del nen de 'El ojo en la garganta'". Tot és que se citi aquest conte perquè la sala s'ompli de "oh!" i "buf!" i "quin conte tan brillant!", rematat per "és un conte rodó, és perfecte" que fins i tot accepten els que s'han quedat a mig llibre i venien poc convençuts. Els elogis van apareixent sense modèstia: "l'autora és capaç de crear una atmosfera sempre inquietant, en part sòrdida, sempre dins d'una realitat molt reconeixible"; "crec que el que més desconcerta és com fa aparèixer el subconscient dels protagonistes principals de cada conte: el del nen, sí, però també la mare del primer conte". 

    El primer debat sobre arguments i dubtes de què passa arriba a propòsit de "Bienvenida a la comunidad", el relat que obre el llibre i que narra l'intent de suïcidi d'una dona de vida aparentment perfecta: "i se veritablement se suïcida?", proposa algú: "és la manera d'entendre l'última frase en què apareix el fang del fons del llac"; de sobte, és com una revelació: ningú més havia entès aquest gir o havia llegit el conte així: "tot el conte, la sortida dle llac, la història i els consells del veí estrany, el conill de la filla... serien l'últim pensament de la moribunda, aquell últim repàs que diuen que fa el cervell". Llegit així, el conte atorga una impredictibilitat total a la història i, de retruc, a la manera de narrar de Samantha Schweblin: "caldria rellegir-los tots un altre cop", apunta algú, mentre un altre dels presents s'hi abona: "són contes per llegir dues vegades... o més! Per com estan escrits i per acabar d'entendre'n els detalls o, fins i tot, per trobar-hi diferents capes". Inevitablement torna a sortir el conte estrella del volum: "qui truca al pare tot aquest temps? Jo crec que, rellegint el conte, acabes entenent que és el mateix nen que torna a fer la trucada d'aquella vegada que se l'obliden, una i una altra vegada, i segueix sense poder parlar, és clar". Un altre gir de guió inesperat: aquesta lectura de "El ojo en la garganta" l'havien fet un parell dels presents, però la majora s'imaginaven l'home de la gasolinera o alguna mena de broma pesada i, en canvi, "és la incomunicació que el fill segueix expressant! Com quan intenta descobrir com és el pare a través del forat, com si fos un intercomunicador". Altre cop la realitat més crua i punyent imposant-se a teories o versions literàries: "això és el que fa meravellós aquest llibre", s'afirma abans dels primers peròs: "la llàstima és que no tots els contes tenen el mateix nivell: algun, com l'últim de l'estafa, és molt bàsic: no té aquesta doble o triple lectura i l'engany amb l amare anciana el veus a venir fa estona, no et sorprèn gaire ["El Superior hace una visita"]". Hi ha qui apunta d'altres crítiques: "alguns contes els vol carregar excessivament de símbols, com el del gat o el del cavall". Aquest segon relat, "Un animal fabuloso", no tothom el considera descartable, però: "també et deixa el dubte de si el nen ha caigut o si s'ha tirat..." una teoria que més d'un havia deduït fins al punt que "és quan vaig decidir abandonar el llibre: dos contes i dos suïcidis; i sé que estan molt ben escrits, però em feia patir massa". Algú postil·la: "clar: per mi és un valor, això. Que un film et faci patir, entre imatges borroses i música de misteri és fàcil, però que ho aconsegueixi l'escriptura i no pel que passa o el que s'explica sinó pel com ho fa, és de genialitat absoluta".

    Aparcat el debat de si llegim per trobar plaer o de si el patiment és bon bon succedani de la realitat, arribem a un altre dels contes rodons del volum: "La mujer de Atlántida" que, malgrat tot el que s'hi explica (alcoholisme, una pèrdua terrible), es considera el menys dur de tots, fins i tot "amable", per la bondat que les nenes demostren amb la poetessa. "I aquí el títol de tot el llibre és on és menys punyent: les nenes estan fent una maldat entrant a una casa però acaben fent una B.O., encara que la cosa acabi com acaba". Justament, aquesta impredictibilitat de la vida quotidiana és el que més lectors subratllen en un moment o altre: "la majoria de contes parteixen d'un fet casi estúpid, una badada que no hauria de tenir conseqüències però ho desencadena tot: el pare que no veu com el fill s'empassa la pila, la dona que pica i dóna un bitllet a l'anciana...". Algú remarca un lligam entre el primer conte i l'últim: "hi ha un homenatge literari que no crec que sigui casual, entre la poeta de l'últim conte i la dona del primer, a una poeta argentina, Alfonsina Storni, que se suïcida entrant lentament al mar, amb pedres a les butxaques: segur que molts de vosaltres coneixeu una cançó que es diu 'Alfonsina y el mar' [i sí: alguns dels presents la tararegen]". En aquest punt, arriba el punt de comparar el llibre amb l'altre volum de contes llegit aquest curs, els Animals inexpressius del Xavier Mas Craviotto: "en aquell llibre, cal dir-ho, tots els contes eren rodons", "el de la Samantha juga més amb la psicologia i el subconscient dels personatges, encara que en aquell et posessis en la pell de gent terrible, aquests contes són més inquietants, més foscos en tot". Algú ho explica amb la portada: "són dues nenes mirant a una càmara fotogràfica i fent cares i posses (les del conte de l'Atlàntida, es pot supsar)... però que estigui tallada així, sense que les vegis del tot, la converteix en pertorbadora. És una realitat tallada, com els contes".

    En algun moment, cap al final, es torna a parlar del Premi Aena, però més enllà de la quantia s'acaba valorant que una empresa tan grossa decideixi premiar cinc autors amb 30.000€ i un d'ells amb el milió famós: "la polèmica es crea perquè ningú no entén aquest gest de mecenatge, cosa que si s'hagués fet amb futbolistes tothom ho hauria vist normal. Més enllà de si hi havia llibres millors, es tracta de premiar cinc autors espanyols o llatinoamericans que, durant un temps, podran dedicar-se exclusivament a escriure 8els finalistes)... i donar l'oportunitat a la guanyadora que s'hi dediqui en exclusiva". Després, s'expliquen algunes intimitats sobre la Schweblin i el seu "bon passar", que no necessitava de tants diners (ja n'ha guanyat molts, de premis i el marit és un empresari gros), però s'acaba reconeixent la seva vàlua literària per sobre de tot.