Rosa candida

 d'Audur Ava Ólafsdottir

Barcelona, Club Editor, 2026.

Trad. Macià Riutort [T.O.: Afleggjarinn. Reykjavík, 2007]

241 pàgs.

"Per fi un llibre que no fa patir!" va exclamar un lector just abans de donar per iniciada la sessió del club. Els assentiments van ser unànimes: des de "sí, ja tocava!" a "una història de gent senzilla que transmet pau", fins a un concloent "és un llibre basat en la confiança als altres, que et fa tornar a creure en la bondat de la gent". El marc queda establert d'entrada: ha estat una lectura bàlsamica que, a qui ja coneixia a l'autora li ha recordat la manera "relaxada i elegant" d'escriure de La veritat sobre la llum [que va poder ser lectra de club, però no va ser escollit], i a qui no, l'ha sorprès pel detallisme i l'elenc de personatges "tots molt ben definits, inclosa la mare morta, que és sempre molt present". En definitiva, "una lectura fàcil amb un gir final inesperat que li dóna força". Just l'aspecte que provocarà el primer debat del vespre: hi ha qui troba que el final és forçat i qui, en canvi, ja "veia a venir que no acabaria bé", si bé hi ha qui remarca que la trama en si no és el més fort del llibre: "m'agrada molt la manera com escriu, però els punts de gir estan molt marcats i el protagonista és massa càndid, l'estructura de la novel·la és massa evident", opinió contundent que no és compartida per la majoria, que prefereix subratllar com l'autora retrata una nova masculinitat: "amb una inversió dels rols clàssics: ella estudia, ell cuida la nena, la casa i el jardí", cosa que lliga, com remarca algú altre, amb "la inversió de la pròpia creació de la família, que és el que hi ha de fons de la trama, tal com explica el monjo: primer la procreació, després la construcció d'una llar". En aquest punt, algú posa l'atenció sobre el fet que "si a nosaltres ens crida tant l'atenció aquest canvi de rols és perquè som del Sud, crec que al Nord, les societats sempre han estat més igualitàries", afirmació que és contrarrestada per algú que coneix de primera mà la realitat noruega ("no és tot tan bonic"), si bé deixant oberta la possibilitat que podria ser cert en el cas islandès...

    Un segon debat intens es produeix quan, a l'evocar el lloc de partida de la trama, algú pregunta on ha situat cadascú el monestir on es trasllada el protagonista. Com que, hàbilment, Olafsdóttir no dóna cap pista geogràfica, cada lector ho ha imaginat en llocs d'Europa diferents: França, Alemanya, Itàlia... "un lloc clarament al sud", "però també cap a l'est perquè hi beuen vodka". La conclusió a què s'arriba per consens és que el monestir és imaginari i que si l'autora no el situa és "perquè així pot reforçar la idea que, en realitat, el viatge important és l'interior: el monestir és el que porta a dins o el que aconsegueix que li entri", apunta un dels presents, tot aconseguint el reconeixement unànime de la resta de lectors, que no havien fet aquesta lectura. Algú, més atent al viatge físic, s'ha fixat en canvi en "el pes dels 20 anys que fa que el llibre es va escriure, i que probablement està situat a finals del s. XX: no només per l'ús de les cabines telefòniques, sinó perquè avui seria impensable haver de viatjar tant de temps en cotxe". En aquest aspecte algú encara hi afegeix cullerada: "i pel llenguatge! L'ús de la paraula 'retardat', per exemple, ara és impensable, no l'usaria ningú". En començar a fer sortir alguns desajustos, hi ha qui ha trobat faltar "més descripció del jardí, més informció sobre l'accident de la mare", i qui considera que "l'arribada de la noia al poble del monestir, amb la nena, és molt ràpida, massa, després de tot el que li costa a ell".  Algú també hi remarca que "faltaria explicar perquè ella ha decidit tirar endavant l'embaràs, donades les circumstàncies", observació que és tallada per un altre lector: "tot el llibre està explicat des del punt de vista d'ell! No sabem mai què pensa ella". I un altre apostil·la: "fa 20 o 25 anys, a Islàndia, potser no hi havia altres opcions!"

    Però en realitat hi ha molts pocs aspectes "negatius" a ressaltar i de seguida tornen les lloances: "tot és fàcil perquè els personatges s'hi fan fàcil entre ells; des del pare que confia la seva filla al protagonista, un desconegut, perquè la dugui fins a la ciutat, fins a les facilitats amb què es troba en arribar al poble, tan diferent d'on ve, i no li suposa cap xoc". És més, se subratlla: "fins i tot el 'No' dels monjos a deixar-lo instal·lar-se al monestir amb la dona i la nena, va acompanyat de l'ajuda per a trobar un pis". En aquest punt, algú comenta que "és tot tan planer i humà que fins i tot l'aspecte miracler de la nena, el fet que les veïnes es curin dels seus mals, resulta creïble... m'ha semblat graciós, al final, que es remarqués la similitud del nadó amb el retrat de Jesús a les pintures de l'Església". Aprofitant aquesta picada d'ullet als símbols, algú aprofita per preguntar a qui simbolitza l'esqueix de la rosa que el protagonista trasllada des d'Islàndia, tot recordant que en la versió original el títol de la novel·la és, justament, "L'esqueix" i no "Rosa candida": d'entrada, molts lectors assenyalen el nadó, la nena, que simbolitza la família que ha de transplantar-se; però després de diferents anàlisis guanya força l'opció que "l'esqueix és ell mateix, el protagonista, que és qui s'ha de trasplantar a una altra realitat, la del monestir primer i la d'una nova família, després". En aquest punt, hi ha qui pregunta (retòricament) perquè el llibre no va mantenir el títol, ja que mab "rosa càndida" es perd el simbolisme... ningú no respon, però hi ha qui apunta una possiblitat comercial: "un llibre amb una rosa al títol i a la portada era molt reclam per Sant Jordi".

    Abans d'acabar la sessió i de repetir arguments en favor d'una lectura molt agraïda i, en aquest aspecte, també original ("demostra que no cal maldat per fer avançar un argument!"), algú fa sortir a la conversa el personatge del monjo cinèfil: "un encert!", "quin gran personatge!", "quanta saviesa i ironia demostra l'autora en aprofitar un monjo que dóna consells amorosos a partir de cites de pel·lícules!". I encara hi ha qui vol remarcar la importància de l'atzar en totes les trames, "des de l'accident de la mare a l'engendrament sense ser buscat: són factors no previstos que ho determinen tot". Però tornem a la bondat que traspua tota la novel·la: "recorda a La delicadesa de Foenkinos i una pel·lícula que es diu Paterson, sobre un conductor d'autobus que escriu poesia: històries de personatges senzills"; la conclusió amb què tothom està d'acord és que "el jardí acaba sent secundari, perquè l'autora al que es dedica és a fer créixer la família", afirmació que permet a algú altre recordar que "això de fer créixer sembla que és un tema que l'obsessiona: el llibre anterior el protagonitzava una llevadora i es dedicava a explicar com creixia la llum, a partir de certa època de l'any!".