de Xavier Mas Craviotto
Primera sessió del 2026 amb l'autor present a la sala, cosa que ha costat que la trobada tingui lloc en dilluns. Quan acabem la xerrada i el Xavier Mas Craviotto es dediqui una bona estona a signar exemplars, no caldrà que ningú ho constati amb cap comentari: la unanimitat sobre la vàlua de la xerrada serà total, més després que el recull de contes que havíem llegit ja havia fet les delícies de tots els presents, sense excepció, malgrat la duresa i fins la sordidesa d'alguna de les accions descrites. Per trencar el gel, a més, des de l'organització del Club Literari de l'Ateneu s'anuncia un acte extra, a finals de mes amb la Natàlia Cerezo, per reinvindicar el conte com a gènere, intervenció que dóna peu al convidat i protagonista de la vetllada per reflexionar-hi: "sovint es diu que és el germà pobre o petit de la literatura, quan és absolutament fals. O com a mínim erroni: no dic que sigui més difícil de fer, però un conte t'exigeix molt més, perquè has de dir molt en poc espai, has de mostrar un món sencer amb menys pàgines, si el vols fer ben fet. És curiós que amb un tradició contista com la que tenim, de Calders a Monzó, a banda de novel·listes com la Rodoreda o el Moncada, que també van fer relats excel·lents, a casa nostra hi hagi aquesta consideració. Això al món anglosaxó no passa, al contrari: es fan lectures de contes! Sense presentació, lectura a pèl. I la gent paga per anar-hi." Sense deixar el tema de banda, la pròpia dissertació sobre les diferències d'escriure (i llegir!) un recull de contes o una novel·la, serveixen la primera pregunta a propòsit d'un dels relats, en què la protagonista prova d'escriure una novel·la i, també, a propòsit dels lligams entre els contes, especialment de personatges i situacions que se citen en una narració i en protagonitzen un altra: "hi ha un joc, és clar. I m'hi vaig dedicar després de tenir clars tots els contes que formaven part del recull i l'ordre amb què volia posar-los. Hi tinc una obsessió, però crec que és important: per mi, un recull de contes és un tot, ha de tenir una sentit en conjunt, els relats han d'estar en una mateixa longitud d'ona, formar part d'un mateix univers. I el fet de relacionar-los d'aquesta manera era una manera de subratllar-ho; i, també, una manera de fer notar que res és aïllat a la vida, tots formem part d'una teranyina i el que tu fas a diari implica a molta altra gent." A més de parlar de la hibridació de gèneres, habitual en un autor com ell que, a més de narrador i novel·lista, també és poeta,aprofita per citar una autora admirada: Alice Munro, de qui destaca la capacitat per "crear un univers sencer amb molt poques pàgines. Per mi un conte, crec que ho explica ella, és com una finestra petita que només t'ensenya una part del paisatge... però, amb el que t'insinua, t'ha de permetre intuir la resta del món, el que queda més enllà del marc".
Després d'aquest primer contacte, de seguida comença la tanda de valoracions, on el comentari que es convertirà en mantra durant tota la vetllada té a veure amb l'edat de l'escriptor: "Ets molt jove per ser capaç d'aprofundir tant i tan bé en la mentalitat de personatges que no tenen res a veure amb tu!". La sorpresa no amaga una admiració profunda, ans al contrari, la subratlla: "tots els relats tenen una intensitat brutal", diu algú; i un altre hi afegeix: "la prosa és meravellosa, es nota que ets poeta"; i encara: "hi ha molta reflexió i molta filosofia en cada escena, cada personatge". Certament, la creació dels protagonistes és el que més ha calat: "la diversitat de personatges és tan gran que m'ha impressionat l'empatia que hi tens, amb tots i cadascuin d'ells". A poc a poc, i intervenció a intervenció, el Xavier Mas Craviotto va responent als afalacs: "Has dit una paraula important: empatia. De fet, jo escric per entendre situacions i actituds, notícies de què m'assabento i no puc parar de preguntar-me: 'com pot ser?' Per mi escriure és fer-se preguntes. La manera d'entendre certs comportaments és entrar-hi dins i fer-ne literatura. No sé si tinc facilitat per mimetitzar-me amb altres, però si no fos capaç de fer-ho només podria escriure sobre mi i la meva vida... i això no té cap interès. Sempre he estat algú amb l'antena posada: escolto tot el que passa al meu voltant i, a més, he vist molt cine i he llegit sempre. Això hi deu ajudar". Sobre la llengua i l'estil, ho té clar: "sóc filòleg i l'oralitat m'interessa molt, però és que a més un llibre és llengua! No pot fallar de cap manera! Una novel·la amb molta peripècia però escrita amb desídia, de qualsevol manera, per mi no té interès".
En cert moment, algú apunta que si hi ha una constant al llibre són les relacions paterno-filials i, és clar, els traumes i la pregunta, irònica, surt quasi sense voler: "no penses en fer contes més alegres?" Després de recordar un comentari similar del seu pare, a propòsit d'una novel·la anterior ("al final aconseguiràs que els Mossos vinguin a investigar-nos! Tampoc no et vam creiar tan malament..."), l'autor protagonista de la vetllada explica que és en les situacions incòmodes quan a les persones els cauen les màscares: "encara que soni a paraulota, tots busquem la Veritat de les persones i és quan portes la gent a l'extrem, que tothom és més autèntic", una reflexió que enllaça amb l'explicació del títol del llibre: "el trec d'un conte de David Foster Wallace, en el qual explica que els animals no tenen la capacitat de demostrar dolor o alegria amb la cara, o tenen la nostra expressivitat facial, però en canvi pots saber què senten en la seva mirada; per això els contes hi fan referència constantment, als ulls! Amb la mirada no pots enganyar i els humans, com que duem sempre una màscara posada, al final som igual que els animals: amaguem la nostra expressivitat, la dissimulem". Després, sobre la coincidència de tants pares i mares als relats, confessa que sí: "la família m'interessa molt, en general, perquè és un factor essencial de la nostra vida que no triem i, ara mateix, vivim en un entorn que ha sacralitzat la família i, que quedi clar que no és el meu cas, eh?!, però per a molta gent néixer i créixer en la família que li ha tocat és el pitjor que li ha passat, segur que tots en coneixeu casos! I és clar: si la teva família et fa mal, però en el món en què vius és una institució intocable, has de tenir un decalatge mental impossible de suportar".
En diversos moments de la xerrada, els lectors exposen detalls concrets o dubtes sobre algun dels contes. Els més citats són "Declaració", que ha causat furor per la gràcia a l'hora de reproduir la parla oral d'una senyora gran d'un poble de l'interior ("mentre l'escrivia sentia a la meva àvia en una orella i la meva sogra a l'altra"); "Les cares pàl·lides", que ha glaçat la sang a més d'un per la capacitat de l'autor de posar-se en la pell d'algú capaç d'apallissar un sense-sostre i de violar una noia una nit de festa; "Un laberint", perquè sent el més amable i fins divertit de llegir acaba sent molt trist ("és una paròdia de l'humor 'tevetresero' que sovint no fa cap gràcia, però sobretot és una retrat d'axiò que passa tant ara: els pares que exposen els seus fills a les xarxes") i "Tot és blanc" perquè com diu algú, "sent que no hi mor cap ésser humà, és desolador posar-se al cap del fill del caçador entendre l que ell entén llavors". Quan algun lector li fa notar que canvia molt d'estil en cada conte i li pregunta per si és dels escriptors que ho planifica tot o dels que tira milles i com o quan decideix l'estil per a cada relat, en Xavier Mas Craviotto confessa que "sóc bastant intuïtiu: escric sense saber on vaig. Crec que el text ha de fluir i només quan arribo al final, sense saber com hi he arribat, ve la part racional de planificar si allò fuinciona, com, quina forma és la més adequada i... toca polir, polir i polir, és clar. El problema és que no acabaria mai de fer passades!". En aquest moment, hi ha un frase que es repeteix gairebé a l'uníson i que va passant de boca en boca: "es nota!". "És un llibre que o pararia de subratllar", remata algú. I la sessió s'aixeca per donar pas a una llarga tongada de signatures i amb la satisfacció general d'haver aprofitat molt una tarda de dilluns qualssevol. "Quin plaer i quin goig poder intercanviar opinons amb gent més jove i saber que hi ha aquest talent que puja!"
Podeu recuperar-ne algunes imatges a l'Instagram de l'Ateneu de Sant Just!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada