Ingrata pàtria

 de Martí Domínguez

Barcelona, Proa, 2025.

280 pàgs.

Tot i que l'assistència va ser baixa i que alguns dels presents van confessar no haver pogut acabar el llibre, la sessió sobre aquesta novel·la de Martí Domínguez va deixar un pòsit difícil d'oblidar als que hi eren; entre d'altres qualificatius, el llibre va merèixer els de "rodó", "obra mestra", "necessari" i "hauria de ser de lectura obligada en instituts". D'entrada, però, la cruesa de l'obra és el que va acaparar el debat, davant les confessions d'alguns lectors que reconeixien no haver pogut passar de la pàg. 20, no pas perquè el llibre no els interessés, sinó perquè els feia patir massa o els interpel·lava tan directament que els feia mal. Les històries personals van fer acte de presència: "em feia recordar la història del meu pare", reblava algú; "la manera d'apropar-se a una injustícia tan flagrant, m'afectava massa i prefereixo no patir així", deia algú altre; o "el conjunt és tan dur i desesperançador que m'ha costat llegir-lo perquè em feia pensar que han passat els anys i estem igual". De seguida, però, es va estar d'acord que aquesta aproximació tan viva no era pas un demèrit, sinó tot el contrari: enaltia el treball de Martí Domínguez, presentat en algun moment com un dels escriptors més interessants i, per desgràcia, desconeguts de la literatura catalana actual. Per trencar la dinàmica sobre la dificultat d'entrar al món que ens serveix l'autor, algú va trencar una llança en el sentit contrari: "crec que per contrarrestar tot aquest jovent que diuen que preferirien una dictadura i que estan desencantats amb la democràcia, aquest llibre hauria de ser obligatori: caldria que als instituts es llegís perquè quedés clar què va ser, en aquest país, el franquisme". Una reflexió a què, evidentment, tothom va donar suport i que va generar dos debats paral·lels: l'un sobre si els lectors joves d'avui entendrien el llibre, en el sentit de si els interpel·laria prou; l'altre sobre l'ensenyament de la Història en molts centres educatius. Hi havia qui creia que el llenguatge de la novel·la reflecteix tan bé una manera de parlar i una època que lectors que no hagin viscut la dictadura, no sabrien entrar-hi del tot; opinió que no tothom compartia, si bé algú hi afegia que "molts joves d'avui potser no tindrien prou bagatge lector per entendre una polifonia de veus com la que presenta el llibre". En aquest punt, els debats es van trobar i les afirmacions sobre els professors poc implicats i els programes educatius mal pensats van xocar fins que algú va reconduir la conversa subratllant els dos elements que més li havien agradat i, a l'hora, sorprès del llibre: "mai no havia llegit res sobre les presons en temps de Franco, de la vida a dins i la repressió cruel; i, d'altra banda, em va corprendre trobar amb autors que havia llegit i admirat, a la carrera, com Laín Entralgo o Vallejo Nájera... i descobrir-los des d'aquesta altra vessant que llavors no sabia veure".

La polifonia de veus mereix un punt i a part: tothom coincideix a subratllar que està molt ben aconseguida, que "és la gràcia de la novel·la" i que ofereix una pluralitat de punts de vista que enriqueix no només el retrat de l'època sinó, fins i tot, del propi personatge protagonista, en Joan Baptista Peset: "l'obra és rodona perquè aconsegueix triar quatre personatges, que de fet entenc que són reals, que no els crea l'autor, sinó que va anar així, però es converteixen en el retrat precís de totsels colors i sensibilitats de les esquerres... i de la divisió que va dur a la derrota, en part: des de l'intel·lectual que opta per no fugir, a l'alcalde accidental que va salvar capellans, fins al cenetista orgullós d'haver mort molts fatxes". Però, hi ha més, és clar: "el millor de tot és que també dóna veu a l'altre bàndol, al director de la presó, al capellà, al metge forense...". Punt i apart mereix la figura de l'enterrador: "és d'una tendresa màxima, com humanitza la persona que s'encarrega en teoria d'esborrar tot rastre, el fet que guardi retalls de roba o el somni que té en què queda colgat per cadaàvers i no pot sortir... sensacional!" subratllen diversos lectors a la vegada.  A l'hora de recordar escenes, ningú no oblida la crueltat del militar escarmentant el nen que, enfilat a una arbre, volia presenciar l'execució, de la mateixa manera que molts recorden el capítol en què la dona del protagonista lamenta o confessa no haver votat al marit, "potser com una manera de fer-li veure que no calia posar-se en política", apostil·la algú, mentre que hi ha qui ho veu com "una altra de les contradiccions de la guerra: s'afusella algú que era de missa, casat amb una destacada membre d'Acció Catòlica, justament perquè el que es castiguen són les idees, més que els propis fets". Vet aquí un resum exacte del que Martí Domínguez pretenia amb aquest llibre: deixar ben clar que la revenja del franquisme, com deixa molt clar el capellà, era contra una manera de pensar lliure i crítica, més que contra qui hagués combatut a l'altre bàndol: "la ploma sempre més perillosa que l'espasa", se sentencia. I si bé encara hi ha qui apunta que la llicència final de fer parlar un esperit és l'únic que no l'ha conveçut gaire, però que pot passar-se, tothom queda satisfet d'haver-se enfrontat -fins i tot no llegint-lo- a un llibre que planteja tan cruament un debat que, noranta anys després, no està ni de bon tros tancat.

PS: abans d'acabar, l'enllaç al programa En guàrdia! de Catalunya Ràdio dedicat a Joan Baptista Peset, amb participació del Martí Domínguez, del qual es va parlar durant la sessió.