Guilleries

 de Ferran Garcia

Barcelona, Ed. Males Herbes, 2022.

182 pàgs.

Era una sessió doble, perquè el llibre s'ho valia: primer, una presentació oberta al públic, amb presència de l'autor, on van llegir-se fragments de la novel·la en veu alta, que donaven peu als comentaris del Ferran Garcia sobre el procés de creació dels personatges, el perquè de l'escriptura d'un western, o de l'elecció d'un llenguatge poètic, enmig d'un entorn violent, que de seguida va valdre-li les lloances dels presents. Sobre l'elecció del gènere, reconeix, d'entrada, que era un repte: "tot i ser un invent nordamericà, tenia ganes d'agafar-ne els elements essencials per ambientar-ne un aquí, perquè els elements principals ja els tenia: una postguerra que ha deixat ferides pendents, l'arribada de la modernitat (els trens!), uns paisatges que marquen el caràcter (us asseguro que les Guilleries tenen un no-sé-què telúric), la necessitat de redempció..." Les preguntes que generava cada fragment va fer que, gairebé sense adonar-nos-en, ens trobessim al segon acte previst, el club de lectura, amb els membres habituals del club més els convidats que van voler quedar-s'hi. La llengua va fer de pont: més d'un en destaca el lirisme i la dolçor, però en canvi hi ha qui considera que, en una història tan crua, li falta aspror, que en general no hi ha modismes, que no es marca un parlar dialectal "de Vic", sinó que usa un registre estàndard poc punyent. L'autor no se'n defensa: accepta la crítica i explica que va ser una decisió conscient, que la història ja era prou envitricollada, com per afegir-hi més dificultats. Algú altre aplaudeix la decisió: "m'està bé tal com és, el llenguatge, perquè m'ajuda a llegir-la, me n'agrada l'equilibri: la història és dura, l'idioma suau". 

En Ferran Garcia encara ho rebla: "cal tenir present qui és que explica i quin to té la veu d'un nen. I la forma d'explicar: no segueixen un fil, van endavant i endarrere, s'expliquen a explosions, posant-hi molta emoció." Un lector apunta que, gairebé al principi, en un paràgraf a la pàg. 19, ja avança tota la novel·la: hi ha, enumerat, tot el que vindrà després! L'autor confessa que "quan em poso a escriure, he de tenir molt clara la història sencera. I, sobretot, el tema de fons: la culpa, en aquest cas. He de saber cap on va i com s'acaba." El fet d'avançar la trama és una invitació a que el lector vulgui seguir llegint, conscient que, d'entrada, el món que presenta i la manera de descriure'l no era fàcil: "les primeres pàgines són volgudament difícils, però també és una invitació al lector perquè em faci confiança". Assegura que, tot i així, en va fer unes trenta versions, conscient que tota història s'ha d'afinar i que, la primera, la intuïtiva, sempre és un desastre. En aquest punt, hi intervé la Nura Nieto, editora de Males Herbes, que defensa el paper que les petites editorials poden fer amb els autors de casa, en els que confien perquè s'ha creat una relació que va més enllà de la confiança: "ens agrada que el que publiquem llueixi al màxim!". L'autor agraeix aquest procés, després de subratllar que escriure és prendre decisions constantment i dubtar molt: "a mi m'agrada que em corregeixin, sé que m'equivoco i les crítiques amb carinyo les valoro molt". 

I com que, en algun dels comentaris dels lectors, ja havia aparegut la violència com un dels factors importants a la novel·la, que la descriuen més, en Ferran Garcia valora que, des de l'editorial, li fessin rebaixar-ne una mica el to: "al principi ho era molt més de violenta, en el sentit que em recreava en algunes escenes veritablement dures de pair i van ser els editors que em van fer veure que era gratuït, tant de detall". Alguns lectors arrufen el nas, com volent indicar que més violenta, impossible, de manera que l'autor se'n defensa: "crec que, finalment, la història és realista, no té cap moment gore, no m'hi recreo, en la violència tot i que sóc conscient que tinc un nivell d'acceptació de la cruesa alt; però és que la violència forta no està en els fets en sí, l'únic veritablement dur és l'esquarterament final i és un moment, hi passo ràpid: però és que les execucions eren així!". Un lector surt en defensa seva recordant que, probablement, l'escena més crua sigui la de la Nena prostituint-se, no pas cap acte de bandoler sanguinari, i que, en qualsevol cas, no era un entorn que pogués descriure's d'una altra manera: una postguerra, en la Catalunya rural del s. XIX, no era un entorn de convivència idílica. Certament, però, la sensacio general és que la descripció, poètica i amb ulls de nen, d'un entorn viokent ha molestat la majora de lectors, cosa que prova, diu algú altre, la perícia de l'autor que sap tensar la lectura per arribar al patiment previ, el del que sap què passarà i nopot fer res per evitar-ho.

Per tal de canviar de tema algú fa esment de l'escena d'amor al riu, d'una sensualitat màxima, en què el dolor i el plaer van de bracet, on s'hi barreja aigua i brutícia. Algú demostra el seu desacord enel fet de subratllar la brutícia de l'acte amorós i el fet de barrejar-hi l'aigua, però diversos lectors hi han vist una purificació, un acte molt simbòlic que s'interpreta gairebé com un bateig, observació que dóna peu a l'autor a explicar que sí, que era la intenció i que respon a una de les preguntes que ell es feia a l'escriure: "Què en fem, els humans de la culpa? La resposta de sempre és (ha estat) el càstig, però hi ha un altre camí: l'amor, la redempció a través de l'oferiment a l'altre". Una reflexió que fóra una punt i final magnífic a la trobada, però a poc a poc els presents s'han animat i hi ha moltes més qüestions que volen plantejar, des dela creació d'un personatge com el Joan Tur, autèntic protagonista a l'ombra de tot el que passa, fins a un personatge com Madame Laveau, que gairebé fa la funció dels "indis" als westerns, apunta un dels presents, afirmació que en Ferran Garcia accepta, si bé matisa, ja que considera que els més "indis" són els cagots, aquest poble del qual ell inventa algunes característiques [tal com subratlla en la nota final del llibre], però que essencialment li serveix per descriure aquesta por o rebuig comunitari a l'estranger, al que és diferent, que és a la base de molts dels drames del país.

L'aùnt dóna peu a que algú s'interessi per una possible segona part: "has creat un món i has avançat un seguit de trames que dóna per més novel·les!" En Ferran Garcia accepta que la idea és temptadora i que, de fet, les històries ja les sap perquè costa deixar uns personatges amb qui s'ha despertat durant tres o quatre anys, però ara per ara té un nou repte, com ja ho era fer un western d'ambientació catalana: "estic amb un policíac d'ambientació crepuscular, una mena de Twin Peaks"... i fins aquí.