Casa ajena / Nosotros en la noche

de Silvio d'Arzo  /  de Kent Haruf

Barcelona, Minúscula, 2016.

121 pàgs.

[T.O. Casa d'altri. Torino, Einaudi, 1980.

Traducció de J. Á. González Sainz]

Barcelona, Penguin Random House, 2016.

144 pàgs.

[T.O. Our souls at night, Nova York, Knopf, 2015.

Traducció de Cruz Rodríguez Ruiz]

Per primera vegada en la història d’aquest club, sessió doble. Dues novel·les curtes, de dos autors amb, aparentment, poca cosa en comú però que, amb històries i estils ben diferents posen per escrit uns mateixos temes i preocupacions –d’altra banda, ben universals i tractats manta vegades en d’altres obres literàries: d’entrada, la vellesa i la por a no haver viscut plenament. Al llarg de la sessió, en van anar sortint més. El primer, però, va ser una valoració general de les lectures, que havien causat sensació: tant la lleugeresa i el minimalisme de la novel·la de Haruf, com la profunditat de la de Silvio d’Arzo, sobre la qual cap dels presents té cap mena de “però”, sinó tot el contrari. En canvi, Nosotros en la noche ha semblat un pèl massa anecdòtic a algun dels lectors, amb una escriptura massa freda, gairebé notarial, sense reflexions. Els lectors entusiastes retreuen que just això és el que fa gran la història dels dos vidus que decideixen fer-se companyia, de nit, encarant les crítiques i els murmuris que ja preveuen que farà córrer la seva “història” entre els veïns de Holt, Colorado: que no jutja als protagonistes, que només descriu les escenes i deixa per al lector la valoració de fets i reaccions, el context, dels personatges. I la tendresa, és clar... la descripció de la tendresa amb què els dos vidus es fan càrrec del nét d’un dels dos, donant-li tot l’amor que els pares de la criatura, separats, no poden o no saben oferir-li, ha guanyat a la majoria dels presents. Però hi ha qui en voldria més, i a qui la trama li queda curta; i, és clar, s’obre el debat sobre l’evolució del personatge femení: més d’un no acaba de veure clar que la'Addie Moore, tan valenta, es deixi vèncer per les amenaces del fill. Més d’un hi està d’acord, però algú en fa una altra lectura, gairebé atàvica: “Haruf retrata a la perfecció un rol femení que gairebé es porta als gens: l’abnegació. La renúncia en favor del bé de la família passa per sobre de qualsevol altra consideració”.

            En qualsevol cas, la idea de partida que planteja Haruf ha agradat a tothom, igual que ha estranyat i ha fet reflexionar, l’actitud d’aquest fill controlador que “sobreprotegeix” la mare, una actitud xocant, venint d’una generació, teòricament, més “liberal”, però que està tant o més carregada de prejudicis que l’anterior. I els prejudicis, són, precisament, un altre dels punts de connexió entre els llibres, apunta algú: és justament el que porta la velleta solitària de Casa ajena a visitar el capellà a fer-li una consulta terrible. És la por!, rebla algú altre: la por imposada pel Cristianisme de cremar a l’infern si s’incompleixen certs preceptes... Sí, és clar, com la por al “què diran” i a la reacció del fill és el que acaba imposant-se entre els dos vidus de Nosotros en la noche, remata un tercer lector: por, prejudicis... la mateixa moneda! Més enllà d’aquest punt, algú encara hi apunta una altra connexió, entre els llibres: el fet de trobar un sentit a la vida. Els dos vidus, després d’unes vides matrimonials no del tot satisfactòries i amb algunes experiències traumàtiques a l’esquena, busquen l’última oportunitat per viure plenament feliços; mentre que la decisió de la Zelinda, un personatge que compara la seva pròpia existència amb la d’una cabra, és justament el crit desesperat de qui no ha trobat el seu lloc al món i considera que ja no hi ha de fer res més. El propi capellà que narra la història es culpa, justament, de no haver sabut trobar les paraules justes per consolar-la, per fer-la canviar d’opinió i que desisteixi del seu determini fatal, cosa que, com a pastor i guia espiritual que és, no deixa de ser el mateix dilema: si no és capaç d’aconsellar els fidels, qui sentit té la seva dedicació abnegada als fidels?

I així, entre elogis i consideracions de “joia” o “obra mestra” per a la nouvelle de D’Arzo, trobem un altre punt en comú entre els llibres: el que ens aguanta, coma humans, és la comunicació!, remarca un lector. La necessitat de parlar, en la foscor de la nit, dels protagonistes de Haruf; la de la Zelinda per expressar els seus dubtes al capellà, sabent que no hi ha manera que aquest ho accepti; fins la del propi religiós per arribar al cor de la feligresa més distant, en una història que reprèn, com poques vegades, la paràbola del bon pastor que deixa el ramat per anar a buscar l’ovella (o cabra?) que s’ha perdut. D’aquesta manera, es conclou, fins i tot en els títols hi ha una certa convergència temàtica: el “nosotros” implica una casa, un diàleg; i a què fa referència la “casa d’altri” sinó, justament, al llenguatge que els dos protagonistes no saben trobar per expressar-se neguits i consols, perquè els és, justament, “aliè”? Hi ha d’altres explicacions per a aquest títol certament enigmàtic (el de Haruf és ben clar): la casa “d’altri” pot ser la societat, o l’Església a la qual la Zelinda no pot accedir i fins n’ha estat allunyada (va ser novícia!, recorda un lector), o la remota cabana en què viu ella, allunyada dels veïns.

Certament, Casa ajena no resol el darrer enigma: com mor ella? Per la seva voluntat, tal com volia? Els esforços del capellà per aconseguir-li un bon enterrament ho suggereixen, però no queda tancat. I la mort és l’última coincidència entre aquestes dues novel·les curtes, justament: cap dels dos autors les va veure publicades, si bé per motius ben diferents. Haruf, autor reconegut en vida, era conscient d’estar escrivint la seva darrera obra i es diu que va polir-la fins l’últim dia, a l’hospital. D’Arzo, que havia lluitat tota la vida per a que li publiquessin textos, mai no en va veure cap d’editat i va morir, jove, sense saber que anys després un editor faria els impossibles per rescatar alguns dels seus textos de l’oblit més absolut. Donem-ne gràcies.