dimarts, 13 de desembre del 2016

Vestido de novia

de Pierre Lemaitre


Barcelona, Alfaguara, 2014
291 pàgs.

[T.O. Robe de marie. París, 2009.
Traducció de M. Teresa Gallego Urrutia 
i Amaya García Gallego.]




En una novel·la on el component psicològic no només és important, sinó directament argumental o estructural, hi havia un interès molt viu per saber l'opinió de l'especialista del nostre Club de Lectura dels Dimarts: quadren els símptomes de la protagonista amb pastilles que es pren? Està ben documentat, psiquiàtricament, l'autor? I la resta de personatges... són creïbles? I el nostre protagonista, d'entrada, ho deixa clar: "al principi no em quadrava gens, per les drogues que prenia, que la noia matés..." Però era just això, i la bona tensió creada per l'autor en la interiorització dels personatges, el que el feia tirar endavant. Just com a la resta d'assistents, la majoria dels quals confessen haver-se polit la novel·la amb dues o tres tardes de lectura frenètica. I, és clar, a més la trama fa un gir que ajuda a encaixar certes addiccions i comportaments... Però, així i tot, alguna característica no acaba d'encaixar: per exemple, el trastorn bipolar de la mare d'en Frantz, el tenebrós i obsessiu protagonista de la segona part; la bipolaritat no és mai provocada per causes vitals (en el seu cas la desaparició dels pares en camps de concentració nazis). O encara més, ja que segons l'especialista... "Lemaitre s'inventa un tipus de patologia: el psicòpata amb sang freda". I aquesta és, ni més ni menys, que la clau de volta de la novel·la! La llarga sang freda, paciència i capacitat de càlcul de l'assassí i venjador... 
En tot cas, i malgrat que hi ha qui prefereix les novel·les negres on es resol un cas i es fa una revisió històrica de secrets "nacionals" (típic de suecs i alemanys, també d'autors com Vázquez Montalbán o Markaris), hi ha acord dels lectors en un punt: l'instint de supervivència de la protagonista atrapa, i és impressionant com l'autor descriu la seva decisió per a venjar-se d'un desequilibrat, en una lluita que sembla del tot desigual. O com ho apunta algú altre: "M'és igual si és versemblant o no. A mi m'agrada que em plantin dos tipus al davant: un boig i l'altre que s'hi va tornant, i que s'encarin en un pols a vida o mort".
Tothom està d'acord en què la novel·la és molt hàbil (o molt "embolicada", diu algú altre), i que aconsegueix sorprendre al lector que prova d'endevinar el següent gir de la trama: mai no l'encerta. Potser només s'hi troben un parell de crítiques: la versemblança del final ("Pot un paio ple de barbitúrics tenir prou força com per llançar-se des d'una finestra?") i una segona part, la del dietari, una mica llarga. Un cop s'ha entès el terrible i macabre joc a què està sotmesa la protagonista, el lector no necessita més "anècdotes" vol la trobada final... i aquesta és dilata una mica, opina més d'un dels presents. I, encara, un detall tècnic: en un parell de moments el narrador es "desfocaliza", és a dir perd la figura principal a qui ha seguit durant tot el relat (la noia) per mostrar-nos què fa un altre personatge (el pare), durant un parell de pàgines. És una petita llicència (o trampa) que trebca el pacte amb el lector i que, finalment, no aporta res a l'argument... calia?

Sigui com sigui, inaugurat cinc anys després, el gènere negre en aquest club, queda clar que, de tant en tant, valdrà la pena tornar-hi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada