Els nois

de Toni Sala

Barcelona, L'Altra editorial, 2014.
179 pàgs.



La sessió va començar desordenada, amb patiments per si la visita especial del dia arribaria o no, amb algun assistent nou i sense voler entrar gaire a fons en el debat. A aquest cronista el nas li deia que la novel·la havia causat una sensació agredolça... Alguns lectors asseguraven que els n'havia agradat com monologaven els personatges, si bé no es tractava de narradors en primera persona; com s'aprofundia en els problemes d'identitat que provoca la mort i com convidava a la reflexió des d'una prosa molt llegible i propera. Algú va treure a col·lació que la gràcia de la història és que, tot i estar perfectament situada en un paratge molt concret (Vidreres, Baix Empordà, Catalunya), amb la descripció d'uns anys molt precisos (la crisi post 2008 i el reclam independentista), en realitat la trama podia passar a Oregón: carreteres secundàries, prostitució, camioners, problemes d'herència de terres... Després va resultar que en Toni Sala acabava d'arribar d'una gira pels EUA i Canadà, per presentar The boys (en duia un exemplar que contrastava molt, en la portada, amb la versió catalana), que l'havia portat, justament, a Portland (Oregon). Les primeres crítiques del llibre, en els mitjans especialitzats (és a dir revistes per a llibreters que han de decidir les comandes) havien estat molt bones: la història agradava molt.
D'això en va derivar un debat que va enllaçar l'universalisme de la Rodoreda i de Truman Capote: les seves històries són molt locals i concretes, però com que parlen de temes universals, emocionen a tot arreu. A sang freda, va dir algú, podria passar a Vidreres...

Foto: Toni Gasull

Certament, la mort que arriba abans d'hora és la gran protagonista d'un llibre en què cada capítol és vist des del punt de vista d'un personatge diferent, sense que cap d'ells pugui considerar-se el centre de la novel·la (que ho són, és clar, els nois del títol, morts des d'abans de començar la trama). En ser preguntat per com va acudir-se-li l'estructura, però, l'autor va reconéixer que gairebé va ser una casualitat: la primera part era un conte massa llarg, que no havia cabut en un recull anterior, i que va convertir-se en novel·la quan l'Eugènia Broggi, en deixar l'Editorial Empúries, va demanar-li si no tenia res per publicar... La història dels nois morts –que partia d'una anècdota real– va agradar-li prou com per demanar a l'escriptor de Sant Feliu de Guíxols  que tenia tres mesos per escriure'n la continuació. I va ser així: un personatge per mes. Malgrat que pugui semblar contraproduent, en Toni Sala confessa que mai no s'ha sentit tan lliure a l'hora de crear, no tenia cap por d'arriscar-se a provar nous camins... "hi ha fragments poc racionals, no sé ni què he fet". No té cap inconvenient en reconéixer que hi ha algunes parts més treballades que d'altres... curiosament, però, alguns lectors preferien la contundència dels capítols d'en Miqui, el camioner, o en Nil, l'artista fracassat, que són els escrits més a batzegada, que no pas el primer, que algú trobava massa discursiu.

Aquests dos personatges són els que van crear més debat. L'autor no té inconvenient a qualificar el camioner de "miserable" i ha de citar a Primo Levi ("Cal vigilar perquè comprendre és perdonar") per explicar les dificultats que, com a creador, li plantejava voler entendre a fons el Miqui i el Nil per tal de fer-los creïbles, que era la seva veritable preocupació. Per aquest camí, aviat va sortir la qüestió de si l'artista fracassat de la darrera part volia ser una crítica a l'art contemporani... L'autor no s'ho havia plantejat així, per bé que reconeixia que certs escriptors deien salvatjades i feien escarni de persones mortes, justament per obtenir ressò, la qual cosa no s'allunya tant de cremar bestioletes innocents i filmar-ho –que és "l'art" del Nil. I aquest noi és un artista o un malalt?, pregunta algú. "Un fracassat que s'autodisculpa la crueltat en pro d'un suposat art...". En explorar aquest darrer i apassionant personatge, l'autor ens revela un altre secret d'estructura: va dubtar molt en tancar la història de l'accident, tal com està ara; en part perquè l'accident va quedant en un segon pla, davant del retrat de la crisi i del submón vidrerià on tot passa. Els lectors li ho agraeixen: la majoria no suporta els finals oberts. Deu ser perquè som mortals, que necessitem tancar les històries, apostil·la algú... I en Toni Sala, parafrasejant Borges, rebla que, si no fóssim mortals, la vida no tindria sentit, res del que fem tindria cap mena d'importància, ni transcendència. Més : "la mort és un tema tan ric, que només se'n pot parlar literàriament". I hi afegeix: "És per la mort que prenem consciència de la nostra personalitat, perquè et defineix en termes morals. Vet aquí l'altre gran tema del llibre: la identitat".

En el capítol, inevitable, de les referències i/o les influències literàries, alguns dels lectors hi troben ecos de Donald Ray Pollock i de Francesc Serés, que l'autor reconeix, l'un per haver-lo llegit més o menys mentre escrivia (o abans), l'altre perquè el considera un autor pròxim, "de la mateixa generació". Ell mateix, entre complagut i perplex, explica com un crític americà havia comparat Els nois amb Pedro Páramo de Juan Rulfo ("per aquella escena en què el camioner explica que té la sensació d'entrar a un poble que és tot un cementiri..."), a la vegada que es confessa un devot de la Rodoreda i d'en Sales, dels quals assegura que "si s'haguessin traduït al seu temps, de ben segur haurien influenciat la literatura mundial; també Carner i Sagarra... ho prova que ara, que estan sent traduïts a l'anglès, tenen un èxit brutal. Sorprenen tothom i, és evident, ens fan un favor enorme a l'hora de donar-nos prestigi cultural, ara que, políticament, som en boca de tothom"
Arribats a aquest punt, la reflexió al voltant de la literatura catalana és obligada: "un dels grans avantatges dels qui escrivim en català és que, en general, som molt conscients que la nostra eina és la llengua". Per aquest motiu prefereix no traduir-se al castellà ell mateix, com li han demanat en alguna ocasió ("per allò que, llavors, no cal especificar que és una traducció del català..."): per respecte a l'idioma, perquè considera que no en sap prou.

I, encara, abans de passar a la sessió de signatures, Toni Sala ens confessa que gairebé no coneix Vidreres (per bé que és un poble a tocar del seu), que va estudiar-lo per Google Earth i que sí, que té previst anar-hi a fer una presentació. Davant del dubte d'un lector de si l'accident és un complot de famílies per a aconseguir unir les terres... fa mutis. No ho sap: la novel·la ja pertany a cada lector.

Foto: Toni Gasull