dimarts, 27 d’octubre del 2015

Trilogia de Claus i Lucas

d'Agota Kristof




Barcelona, La Magrana, 2007
480 pàgs.

[V.O.: Le grand cahier (1986), La preuve (1990), Le troisième mensonge (1992)
Traducció de Sergi Pàmies]




Potser la declaració més contundent va venir al final, quan un lector va dir que era dels millors llibres (si no el millor) que havíem llegit al club: per la complexitat d'estructura, per la rigorositat del llenguatge, per la capacitat de fer dubtar al lector sobre què és cert i què no... en el context d'una ficció que, no obstant això, intenta retratar una realitat ben crua i molt intensament viscuda per l'autora: la descomposició d'un país de l'est d'Europa després de la Segona Guerra Mundial. Ho diu magníficament la crònica que va enviar, per email, una lectora que no va poder assistir a la sessió: 
"En el fons, penso que són d'altres formes de tornar a explicar patiments, frustracions i drames personals i familiars, que no permetin seguir un fil linial de les històries, amb la intenció de que descol·loqui al lector, l'incomodi, el neguitegi. Hi trobo una estratègia literària per fer-li sentir de molt a prop com tot es capgira, es trenca i es destrueix (...)"
Com va afirmar algú altre, la narració aconsegueix fer-te sentir una angoixa constant, pel drama bèl·lic i post-bèl·lic que descriu... sense que s'hi descrigui un sola acció de guerra, a excepció de la bomba que cau al jardí i mata la mare dels nens. Una angoixa que, val la pena recordar-ho, els lectors originals de la primera novel·la, El gran quadern, que en francès va aparéixer quatre anys abans que la segona, ja van notar des del moment en què es troben amb un narrador en plural i dos protagonistes sense nom! "Claus" i "Lucas" (que tenen les mateixes lletres) són noms que apareixen a la segona novel·la, La prova... que "s'oblida" durant tres quartes parts de l'argument d'un dels dos germans. Just aquest detall fa pensar si l'autora tenia tota la trilogia al cap, estructurada, des del principi; o si va anar-la trobant a mesura que escrivia la segona i la tercera parts... que juguen, com si dibuixés un espiral, a negar el que s'ha explicat en l'anterior. Hi ha lectors que pensen que tot estava previst i d'altres que opinen al contrari, i fins i tot hi cap una lectura historicista segons la qual, tenint en compte que la tercera part, La tercera mentida, es publica després de la caiguda del Teló d'Acer (i, per tant, s'escriu mentrestant...), es pot entendre, també, com una crítica al vell règim.
Al capdavall, la vida dels dos bessons –queda clar i establert per acord que sí, que en són dos– planteja no només què significa el dram de la separació, sinó com l'atzar porta a menar existències tan diferents en dos països que el lector suposa que són veïns (Hongria i Àustria? o Alemanya?), però que són representants de dos blocs políticoeconòmics antagònics. Quedi clar, però, que cap d'aquests debats es planteja directament: és el lector qui omple constantment els buits que, a propòsit, deixa Agota Kristof: des del nom dels nens, al de les ciutats, el país, la identitat dels exèrcits ocupants, la dels deportats... breus pinzellades que ho deixen tot força clar, però sense ser explícit.

En aquest mateix sentit, cal entendre l'opció per un llenguatge, sobretot a la primera novel·la, de sintaxi simple: frases curtes, sense valoracions subjectives, vocabulari fàcil... només perquè vol imitar el llenguatge dels nens que, teòricament, escriuen el "gran quadern"? O és una definició de principis? Com va apuntar un lector, a la Kristof no li interessa la literatura, sinó escriure el més cruament possible. Afirmació que lliga, d'alguna manera, amb la del lector que creu que l'aprenentatge que fan els nens no es correspon a l'edat que teòricament tenen, però que tant se val perquè l'autora no vol fer una novel·la realista. Certament, gairebé podria considerar-se "impressionista", oi? En tot cas, el tema del llenguatge, que ha agradat molt a certs lectors, però més aviat gens, a d'altres, queda explicitat en aquesta escena deliciosa:
"Per decidir si una cosa està 'bé' o 'malament' tenim una regla molt senzilla: la redacció ha de ser vertadera. Hem d'escriure el que és, el que veiem, el que escoltem, el que fem. / Per exemple, està prohibit escriure: 'l'àvia s'assemba a una bruixa'. Però sí que està permès escriure: 'la gent anomena Bruixa a l'àvia'. / Està prohibit escriure: 'el poble és bonic', perquè el poble pot ser bonic per a nosaltres i lleig per a d'altres persones. / (...) Les paraules que defineixen els sentiments són molt vagues; és milllor evitar-ne l'ús i ajustar-se a la descripció dels objectes, dels éssers humans i d'un mateix, és a dir, a la descripció fidel dels fets."
Un tema a banda, que suscita un debat profund és el de la moralitat dels protagonistes. En un entorn amoral, quina moralitat poden tenir unes criatures que tot just poden sobreviure?, es pregunta algú; cosa que duu a la discussió de si els nens d'El gran quadern tenen sentiments o no; de si només actuen per interès i dins de la "prussiana" educació que s'autoimposen. S'apunta que, en el fons, la dualitat que demostren en Claus i en Lucas és la de totes les persones i, tot i que algú creu que les conseqüències del "mal" en un nen són diferents que en un adult, perquè no en sap les conseqüències (afirmació que és rebatuda), hi ha qui opina que és molt més esgarrifós "veure" un nen cometent un acte de crueltat... "què serà capaç de fer més endavant..!?". Ara bé: a les veïnes, tot i matar-les, no les ajuden? Vet aquí el debat que, altra vegada, redunda en l'angúnia que persegueix al lecor pàgina darrere pàgina. I, en aquest sentit, la nena amb el llaví leporí mereix un capítol a part [per cert: en català anomenada "Llavi Partit", en castellà "Cara de Liebre"... i en francès: "Bec-de-lièvre", que dóna la raó a tots dos traductors, ja que és la manera popular d'anomenar les fissures labio-palatals]. Junt amb la malformació del Mathias, algú fa constar que la constel·lació de tolits en la novel·la és important: conseqüències reals de la guerra o metàfora del món, des d'una construcció infantil? Altre cop l'opressió constant... que arriba al seu clímax amb el final més trist i desesperançador que mai s'hagi llegit, diu algú.
Per què? Algú apunta que l'acció del germà que "amaga" la mare és fruit de la reacció més humana de totes: la gelosia. Algú que ha renunciat a ser feliç per dedicar-se exclusivament a tenir cura de la mare, que li ha aguantat l'obsessió pel germà perdut, algú que ha tingut por de viure amb plenitud, no és capaç d'un gest generós. Però no s'hi val a jutjat el personatge perquè... algú es creuria un final feliç? Agota Kristof té clar, o vol deixar ben palès, que no hi ha reconciliació possible; que el trencaclosques que provoca una guerra i la iposició de fronteres artificials no es pot arreglar. Vet aquí el gran tema de la novel·la, s'apunta: el desarrelament absolut, la marginació a què aboquen els grans canvis fronterers que pateix tot el Centreuropa (i, en concret, Hongria, trossejada al final de la Primera Guerra Mundial i doblement envaïda durant la Segona); un laberint que la Kristof tradueix o retrata en una novel·la que va amagant-se dins d'ella mateixa, que juga amb els límits de la ficció com a recurs per plantar-nos davant d'una impotència que resumeix en aquest paràgraf demolidor:
"Abans d'adormir-me parlo mentalment amb en Lucas, com faig des de fa moltíssims anys. Li dic si fa o no fa el de sempre. Li dic que, si està mort, té sort i que m'encantaria ser al seu lloc. Li dic que a ell li ha correspost la millor part, que jo he de dur la més pesada. Li dic que la vida és d'una futilitat total, que no té sentit, és aberració, sofriment infinit, invent d'un No-Déu la maldat del qual ultrapassa la comprensió."


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada