dimarts, 22 de desembre de 2015

Apologia de Sòcrates

de Plató



[n'hi ha edicions per a tots els gustos...]




Abans d'iniciar un viatge que ens havia de dur (o retornar) 2500 anys endarrere, la sessió va encetar-se amb un brindis nadalenc i a la salut de Cal Llibreter, futura llibreria santjustenca a qui al llarg de la sessió, ja van caure diverses propostes d'actes i, sobretot, l'encàrrec de fomentar el debat entre els veïns, a la manera socràtica... I és que l'obra, tot un puntal de la filosofia clàssica i el pensament occidental, va convertir-se una vegada i una altra en un pont per analitzar el món present. Des de perspectives i pràctiques ben diverses: de l'experimentació del pensament peripatètic d'un dels presents (reunió de pluja d'idees tot caminant per les galeries d'una universitat catalana) fins a la docència a través de l'Aprenentatge Basat en Problemes (ABP), que posa en pràctica la maièutica pregonada per Sòcrates: extreure el ensament a l'alumne mitjançant preguntes, del professor, que ajudin a arribar a la conclusió o coneixement correcte a l'estudiant. Tractant, en tot moment, de posicionar els interlocutors en un mateix nivell, trencant així l'habitual "tarima" (física i mental) que separa el mestre dels deixebles. Més endavant, aquesta pràctica va relacionar-se, també, amb el coaching empresarial tant en boga avui en dia...
Enmig, hi va haver temps, però, per destacar el concepte de virtut com a "aliment de l'ànima" i la importància d'estar bé amb un mateix, base de la filosofia socràtica, amb l'honestedat i la integritat com a pilars fonamentals de la vida de l'home. Tot plegat un seguit de reflexions i raonaments que, com va dir algú, omplen l'esperit i, segons com, posen un mirall davant del lector quan aquest s'adona de l'actualitat furibunda d'alguns dels anàlisis del pensador grec, com ara el destinat a valorar la corrupció política (inherent a la pràctica del dia a dia) o el dedicat a la vanitat dels poetes:
En poc temps vaig adonar-me, respecte dels poetes, que no feien el que feien per saviesa, sinó per algun do natural o perquè estaven inspirats, igual que els profetes i els endevins; aquests, efectivament, també diuen moltes coses boniques, però no entenen res del que diuen. Una cosa semblant em va semblar que els passava als poetes; i, a la vegada, vaig adonar-me que, pel fet de ser poetes, també en les altres coses es creien que eren els més savis d'entre els homes, quan no ho eren.
L'aspecte formal del text també va ocupar una estona la sessió: què és l'Antologia de Sòcrates? A quin gènere literari se'l pot encasellar? No és purament un diàleg, com la majoria d'obres de Plató, però se'n serveix... Més aviat –es va apuntar– és un monòleg, tal com ho demostra que se n'hagi fet adaptacions teatrals (una de ben recent, amb en Josep M. Pou fent de Sòcrates [al respecte, val la pena veure aquesta entrevista]). Hi ha qui hi veia un guió cinematogràfic extraordinari. Però el quid de la qüestió, en preguntar sobre el gènere, era saber si podia considerar-se una crònica. I, al darrere de tal dubte, la pregunta evident era: què hi ha de cert i què no, en aquest text de Plató, que segurament va ser testimoni del judici al seu mestre, però que és ben clar que no va poder reproduir fidelment les paraules de Sòcrates? L'existència d'altres apologies coetànies, una de les quals també ha arribat sencera fins als nostres dies i que també va ser escrita per un deixeble seu, Xenofont, que difereix en alguns aspectes –importants filosòficament– del text llegit, fa avinent que el text de Plató és, per sobre de tot, la reivindicació (o la propaganda) d'un sistema metafísic o d'un seguit de pensaments, els seus, els platònics, apresos de Sòcrates, però passats per un sedàs propi.
I és en aquest moment que es posa al descobert que Plató probablement "arregla" o "vol deixar bé" al mestre, algú que és jutjat no tant pel que es diu al text (la corrupció del pensament dels joves), sinó per fets polítics anteriors i, en definitiva, perquè la seva pedanteria connatural "tocava molt els collons" (sic.) als seus veïns atenesos. En qualsevol cas, es fa patent que Sòcrates va ser un personatge que va deixar una empremta profunda en la societat hel·lènica, fins al punt que no van ser dos, sinó molts més (de la majoria se n'ha perdut el rastre) els filòsofs que van servir-se de la seva figura i, cal creure que de les seves ensenyances, per bastir un corpus de pensament. Per què? Com va resumir un dels lectors perquè ell va ser el primer a intentar reflexionar sobre temes que anaven més enllà de l'explicació dels fenòmens naturals que permeten l'existència, que era el tema gairebé únic dels filòsofs presocràtics. Sòcrates reflexiona sobre el pensament mateix, sobre l'ètica humana.
En aquest punt, la sessió es va enlairar i va puntejar la història de la filosofia, des d'Aristòtil a Freud, passant per Kant, amb alguns aforismes deliciosos que val la pena deixar per escrit: "El psicoanàlisi no és una ciència, és una religió"; o bé: "avui la gent no es para a pensar quin problema té, es limita a solucionar, solucionar i solucionar per apagar focs"; i fins i tot: "mirar debats [polítics] és com menjar marisc en mal estat", "la societat és un toma-daca, en part, per la immediatesa de la teconologia: no hi ha lloc pel debat serè". I, en un darrer moment, va plantejar-se el tema de la bondat autèntica de Sòcrates, amén de la seva vanitat: alguns consideraven el seu gest d'acceptar la condemna com la prova de la integritat més gran possible, mentre que d'altres eren de l'opinió que cal relativitzar-ho ja que l'home tenia 70 anys, era molt vell per la seva època i estava a les últimes, de manera que acceptar la mort era fàcil... sense oblidar que, qui descriu la grandesa del gest, és un bon amic.
Sòcrates, en definitiva, va ser un home avançat al seu temps que, incomprès per la majoria dels seus contemporanis va ser reivindicat per uns quants seguidors que, anys a venir, van bastir-ne un mite del qual avui encara en bevem a raig. Des d'aquest punt de vista, la comparació amb els evangelis cristians queda servida.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada