Gegants de gel

de Joan Benesiu

Barcelona, Ed. del Periscopi, 2015
290 pàgs.



Primera sessió, pròpiament del curs 2015-16, amb nous actors a la sessió, i un convidat d'excepció: l'editor del llibre, Aniol Rafel. Tot plegat encara ha animat més el debat sobre un llibre que, si partia amb l'etiqueta de "menor" o "desconegut" (cal tenir en compte que veníem de la lectura del ja tradicional "clàssic d'estiu"), ha sorprès molt gratament a tots els assistents. N'ha agradat la complexitat estructural i la diversitat de gèneres amb què s'expliquen les sis o set històries que es troben en un petit bar, de nom i decoració poloneses, però situat en un dels extrems del món: Ushuaia, a l'illa de la Terra del Foc, l'última frontera abans del Pol Sud –del no-res. Ha fascinat a alguns lectors (a d'altres els complicava la lectura) la intertextualitat constant, les cites i referències a autors, llibres i pel·lícules que, si no es coneixien, obligaven a una recerca que podia ser feixuga... tot i que, és clar, obrien portes! En aquest sentit, doncs, un llibre molt ric, apunta algú. I tot plegat, com comenta algú altre, sense complicar-ne la lectura perquè, al capdavall, és un llibre fàcil de llegir, que se t'endú des de la primera pàgina, rebla un tercer. No fa panxa en cap lloc!, salta algú altre. Més d'un lector ha quedat sorprès perquè malgrat la diversitat d'històries, tota la novel·la està molt ben lligada, el principi i el final fan un tot ben tramat.
Novel·la o conjunt de relats diversos amb fil conductor? Qui fa la pregunta no queda del tot satisfet amb la rotunditat amb què la majoria, inclòs l'editor Aniol Rafel, responen a favor d'un llibre pensat com a novel·la des del seu planteig. Certament, podria entendre's com un llibre a l'estil de Les mil i una nits o el Decameró, en què la trama mínima que permet una unitat de temps i d'acció no amaga el propòsit antològic del volum... però Gegants de gel va més enllà: sí que és un recull d'històries explicades al voltant d'una taula; però la trama es complica, de manera que les històries del passat de cada personatge acaben afectant la seva convivència en el present i, més encara, la veritat de les pròpies històries que s'expliquen. Vet aquí, doncs, que l'omnipresència de la frontera física, de l'atmosfera especial d'Ushuaia –molt ben retratada, segons testimonia una de les assistents, que hi va fer un viatge– passa a ser també una constant metafòrica: al llibre, la frontera és la que separa la veritat de la mentida; la frontera és la pròpia data en què passa tot plegat (entre Nadal i Cap d'Any); la frontera és el que separa el món real del d'Internet, en una de les històries més aterridores que s'expliquen... i són fronteres el que, finalment, provoquen les guerres de què són víctimes alguns personatges: la de les Malvines, la de Polònia –en el marc de la Segona Guerra Mundial– i fins la del Regne de València anorreat al s. XVIII, durant la Guerra de Successió, que va dur als vencedors a voler esborrar per sempre topònims com el de "Xàtiva"... (primer nom colonial de l'actual Illa de la Terra del Foc).
Sobre aquestes explicacions històriques, precisament, alguns lectors consideren que l'autor s'hi estén massa. Que, segons com, és massa prolix en els detalls, enlloc de deixar-les com a teló de fons, com fan autors com W.G. Sebald, de qui l'autor beu influències a galet. També li passa, per exemple, amb les contextualitzacions filosòfiques, a l'hora de citar autors com Nietzsche o Gombrowicz... que potser se'xpliquen massa i de manera planera, com si es volgués ensenyar filosofia a adolescents. (En aquest punt alguns lectors, de professió ensenyants, salten dient que de cap manera! Que ja voldrien que els adolescents d'avui fossin capaços de llegir algun text la meitat de complex que aquest...) D'altra banda, hi ha qui, al contrari, opina que el compromís que demostra l'autor amb certs capítols històrics, com el de Katyn, és senzillament colpidor (i se'l compara amb Andrzej Wajda!) ; fins al punt de voler donar-li les gràcies per cada pàgina llegida. "El llibre reflecteix l'ofici de pensar" i, com a mostra, aquesta cita:

Ningú no és impermeable a aquesta màquina de penetrar éssers humans que és la vida. Les radiacions que ens arriben de les coses canvien l'estat mental de les nostres molècules i així, engruna inerme d'àtoms davant la seua potència, ens acostem al seu magnetisme de manera inconscient, exactament com els infants s'acosten a l'home dels caramels que habita els malsons de totes les mares del món.

Després, la conversa continua, encara, per parlar de les històries concretes: de quina havia agradat més o menys, si la del britànic i Facebook, o la del francès, la del xilè o la del propi narrador... i tothom queda d'acord que el parafrasseig llarg de l'autor, un pèl barroc, és extraordinari. I que la figura del narrador que va apareixent en les primeres històries, sense ser-ne protagonista, enganya i atrapa a parts iguals. Algú apunta que la novel·la és un homenatge als resistents, a la gent que té capacitat de lluitar i aguantar, als personatges anònims de la Història que la literatura converteix en protagonistes... i et fan entendre millor i vibrar amb aquests grans episodis històrics.
Quan algú pregunta sobre el final poètic i la descripció dels icebergs a la deriva (fotografies incloses), sorgeixen diverses explicacions: es tracta dels gegants de gel, que van a la deriva, com els personatges, topant entre ells... i, sobretot, mostrant només una superfície petita, ja que la realitat, allò que realment els conforma, queda amagat, és profund i no es veu.

L'últim bloc de la sessió va ser per a l'Aniol Rafel.
Ja ho havíem pactat així: l'editor va escoltar les valoracions i comentaris, va prendre'n nota i va participar responent dubtes sobre les fotografies, sobre les intencions d'en Benesiu, sobre la feina d'edició que havien fet i sobre l'aposta per la literatura de qualitat que fa Edicions del Periscopi: "Només editem els llibres que ens apassionen, si no, no val la pena".
D'entre les curiositats, el perquè del pseudònim de l'autor, que en realitat es diu Josep Martínez Sanchis. Resulta que a Beneixama, el seu poble natal, ja hi ha un escriptor amb els mateixos cognoms, si bé capgirats: Sanchis Martínez i, per evitar confusions... va optar per usar-ne un del seu avi. Però el més interesant és, sens dubte, la història del llibre, Gegants de gel, abans no es publica a Edicions del Periscopi. Com ja explica el pròleg d'en Manuel Baixauli, el llibre s'havia autoeditat amb un títol barroc "Els passejants de l'Illa de Xàtiva", després de ser refusat per diverses editorials. Però el boca-orella i la tasca d'en Baixauli a l'hora de presentar-lo a editors catalans, va donar el fruit desitjat: trobar-ne un que se n'enamorés i decidís donar-li una nova oportunitat; canviant-li el títol i ben poca cosa més. S'ha traduït en cinc edicions (de moment.... l'última està a punt de sortir, pocs dies després de la sessió) i el prestigiós Premi Llibreter.
Com bé rebla gairebé per acabar, la redescoberta d'en Benesiu permet obrir la literatura catalana a una temàtica i un estil d'escriptura, sebaldià –com s'ha dit– o vilamatià, que fins ara gairebé no tenia referents. Un gran encert.