dimarts, 8 de setembre de 2015

El pont sobre el Drina

d'Ivo Andric



Barcelona, Ed. 62, 1994.
328 pàgs.

[V.O. Na Drini Cuprija, 1945
Trad. Slavica Bursac i Sió Capdevila]



Després d'una declaració de principis ("A mi, els Balcans, sempre m'han fet respecte"); del repàs sumari de les impressions que havia causat el pont protagonista de la novel·la a tres lectores que l'havien trepitjat feia quinze dies; i d'aprofitar que el Drina passa per Bòsnia, per fer esment d'una pel·lícula sobre la guerra d'ídem que hi ha actualment en cartellera (Un día perfecto, de Fernando León de Aranoa), els primers comentaris sobre l'obra d'Ivo Andric es resumeixen amb un "...i com escriu!", entonat gairebé a cor per diversos dels presents. Hi havia qui ja l'havia llegit, com sol passar amb els clàssics, i hi tornava; però la majoria aterrava per primera vegada en aquesta novel·la coral que repassa 400 anys de la Història d'una ciutat al cor dels Balcans. En tot cas, la valoració era unànime: ha encantat a tothom, ningú no va quedar-se amb mitges tintes a l'hora de valorar la capacitat per a descriure paisatges, persones i actituds d'Andric, i malgrat la sorpresa de saber que l'autor només havia escrit dues obres més, tothom estava d'acord que, només per El pont sobre el Drina es mereixia el Premi Nobel (1961). L'admiració encara va ser més gran quan una lectora va informar que les altres dues novel·les (La crònica de Travnik i La jove dama) formaven una trilogia, amb aquesta, i que les havia escrit de cop, una darrere l'altra en un sol any, el 1945, després d'haver fugit d'Alemanya, on exercia de diplomàtic iugoslau, en començar la Segona Guerra Mundial.
El primer debat que s'obre, en valorar el conjunt, és si cal entendre El pont sobre el Drina com un conjunt de relats o si es pot considerar una novel·la amb tots els ets i uts, malgrat que l'únic protagonista constant és el pont, testimoni mut de mil successos. A favor d'aquesta segona opció, alguns lectors addueixen que els autèntics protagonistes són els diversos col·lectius (serbis, musulmans, austríacs...) que, tot i que van mutant de noms i personatges, es mantenen constants al llarg de quatre segles: des de la construcció del pont, fins a l'arribada de la Gran Guerra que en suposa la destrucció parcial. D'aquesta manera, la poètica mort d'Ali-hodza, d'un atac de cor, no finalitza només el seu relat, sinó que tanca la història dels musulmans de la kasaba de Visegrad, responsables de la construcció del pont gràcies a la visió i perseverància de Mehmed-paixà Sokolovic. El mateix passa amb la Lötte, representant de la decadència de l'Imperi austríac, amb parents repartits per mitja Europa; o amb el senyor Pavle Rankovic, serbi.
En l'inevitable remembrança dels moments més impactants del llibre, ningú no ha pogut oblidar l'empalament ue gairebé dóna la benvinguda al llibre, explicat amb pèls i senyals, amb precisió de cirurgià. El debat sobre la professionalitat, tant de l'escriptor com del botxí, deriva en l'exactitud amb què Andric sap captar la crueltat humana: "Sis més si es manté viu fins a la nit. A veure com t'ho fas." D'altres, recordaven amb la sang glaçada, les dues escenes gairebé idèntiques, però amb col·lectius-protagonistes capgirats, en què les mares segueixen els exèrcits que s'enduen, de grat per força, els fills a fer el soldat. I la mort d'Ali-hodza! I el diàleg sobre el nacionalisme dels joves serbis a la kapija! I el moment en què, gairebé de cop, amb la caiguda de l'imperi turc, "la frontera va retrocedir més de mil quilòmetres (...) Així el pont deixava de servir com a unió amb Orient, aquell Orient que l'havia creat i que ara s'esvaïa com un espectre".
Aquest punt va dur la conversa cap a una comparació històrica entre les diferències estructurals de l'imperi turc i l'austríac, de com Andric descriu la modernització de les costums que suposa l'establiment d'aquest segon, amb l'aparició de noves modes, noves eines i fins noves paraules, que es van fent habituals. Com va dir algú altre, la magistralitat de l'autor a l'hora de descriure els processos històrics, acompanyant-ho de reflexions personals molt agudes, obliguen a no parar de subratllar el llibre. El pes de la Història es converteix en protagonista físic en personatges tan singulars com el mestre italià, que viu atemorit perquè no el culpabilitzin de la mort de l'emperadriu Sissí –assassinada per un anarquista italià. I si bé quan l'autor descriu la por d'aquest pobre home, tot plegat sembla caricaturesc, en realitat Andric ens està avisant de què passarà anys a venir: l'origen serà motiu d'odi, quan tot al llarg de la Història, la concòrdia entre practicants de diferents religions i entre gent vinguda d'arreu havia donat al pont un sentit simbòlico-metafòric que trascendia la pura construcció de pedra.
Cap al final de la sessió, ultra la constatació de la dificultat de recordar les desenes de noms "estranys" que poblen el llibre, s'aplaudeix que algunes edicions tinguessin glossari i d'altres s'acompanyessin d'un mapa de la zona (però cap no tenia les dues coses a la vegada, necessàries), i la reflexió deriva cap a l'ús de les persones en funció dels interessos dels poderosos i, de la mà de la Tamara Djermanovic (autora de Viaje a mi país ya inexistente. Retorno a la antigua Yugoslavia, recomanat per una lectora), cap a l'ús dels idiomes com a eines polítiques, que poden servir per unir, com va fer Josif Tito, o per separar, que és la política actual que se segueix amb el serbocroat, un mateix idioma que s'escriu amb dos alfabets: el círíl·lic (els serbis) i el llatí (els croats), cosa que duu a certs manaires a considerar-los dos idiomes diferents, oblidant-se de tot criteri científic.

El pont sobre el Drina, l'any 1900



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada