dimarts, 21 de juliol de 2015

El secreto de Joe Gould

de Joseph Mitchell



Barcelona, Anagrama, 2000.
178 pàgs.
[Traducció de Marcelo Cohen]




Sessió gairebé catàrquica davant d'aquest llibre que, d'entrada, havia provocat poc (o nul) interès en certs lectors, que el trobaven repetitiu, que consideraven que l'autor deia o explicava massa coses i no les mostrava; i, en d'altres, havia generat una certa prevenció: la sordidesa del personatge principal (Joe Gould) i dels baixos fons per on es mou no l'havien fet especialment atractiu, malgrat la tendresa que també genera en algun moment. També hi havia els lectors enamorats de tal tendresa i, sobretot, de la manera d'explicar-la per part del narrador, que no és altre que el propi Joseph Mitchell, l'autor, que no s'amaga rere cap màscara... però que anirà canviant el seu rol i creixent, al llarg del llibre. O, per ser més concrets, en el pas de la primera part a la segona.


Però el debat va girar essencialment a l'entorn d'en Joe Gould: de la seva bogeria o la seva brillantor poc pràctica; de si es tractava d'un paranoic (aquell que es creu el que no és) o d'un simple farsant; i, inevitablement, de si la història que narra Mitchell en dos temps ben diferents (dos relats o cròniques periodístiques separades per 20 anys) ens explica la veritat i només la veritat, o si falseja dades per convertir la veritat en més novel·lesca. En paral·lel, però, la curiosa obra –que s'estructura a partir de dos relats veritablement publicats a The New Yorker el 1942 i el 1964– va suggerir altres disquisicions: sobre la pintora Alice Neal, autora de l'únic retrat que es coneix, en clau simbòlico-surrealista, del tal Gould; sobre la corrosiva crítica social que planteja el llibre, que dóna veu a aquella part de la societat que tothom sap que hi és, però que ningú no veu mai, perquè tots ajudem a amagar-la una mica; sobre els paral·lelismes dels grupuscles literaris a Nova York i a casa nostra (dimensions al marge); i fins l'agut sentit de l'humor que traspua, malgrat la misèria quotidiana que es descriu, tant el personatge, com l'obra tot d'un plegat.

En canvi, el motor que guia els encontres dels dos personatges, Gould i Mitchell, a partir dels quals el segon fa els retrats del primer, no va abordar-se gaire en tota la sessió: la "Història Oral", la pretesa gran obra que Gould, un fill de família rica convertit –voluntàriament, es diria– en sense-sotre, escriu i reescriu durant dècades en quaderns llardosos que mig amaga en diversos indrets... el "secret", en definitiva, que amaga el personatge des del títol. Es pot dir que tots donem per bona la versió que Mitchell ens serveix al final de la segona crònica... i que convé no desvelar, per bé que la majoria de lectors ja havien intuït força abans. Una versió, d'altra banda, que un article d'en Jordi Graupera, a La Vanguardia, una setmana després de la trobada, posa en dubte: vet aquí l'enllaç. I vet aquí un extracte que "resol" algun dels dubtes plantejats en la sessió del club:

Aquesta setmana, The New Yorker ha publicat un reportatge de l'escriptora Jill Lepore: ha trobat la Història Oral. No tota, alguns quaderns. També ha descobert que Joseph Mitchell, un cop publicada la seva confessió (la mentida, el secret) també va saber que existia, però s'ho va callar. "El 1942 la història era millor si existia, el 1964 la història era millor si no". Potser cap dels dos articles no va ser mai sincer, o potser llur bellesa n'era, però amb el temps la veritat ha canviat d'un article a l'altre. Al final del reportatge, també Lepore desisteix, i ignora la trucada d'un home que diu que té més quaderns.
La Història Oral, si mai va existir sencera, ha mig desaparegut, empolsinada en velles golfes, embolicada amb una teranyina de rumors. Cada generació d'escriptors la busca i cada generació troba els límits dels fets.

Veritat o mentida? Potser tant se val. En la discussió entre els lectors va emergint, a poc a poc, la figura del gran personatge de la novel·la: el narrador. L'home a l'ombra, el nom del qual, si bé no ens diu gran cosa en aquestes latituds, vindria a ser l'equivalent de Josep Pla en la prosística novaiorquesa (Graupera dixit). L'home que poc a poc deixa traces de la seva pròpia biografia, en el retrat de Gould: un novel·lista frustrat que arriba a explicar l'argument de la seva novel·la mai no escrita... amb un protagonista que, poc o molt, recorda a Joe Gould. Repeteix massa conceptes? A la novel·la li hauria fet falta un editor que, especialment a la segona part, li hagués guixat informació? O és fet expressament? De fet, queda clar que la intenció inicial de l'un i l'altre retrats són ben diferents: en el primer, titulat "El profesor Gaviota", el narrador és objectiu i fred, perspicaç en els detalls: en definitiva, un article periodístic; en el segon, en canvi, "El secreto de Joe Gould", el narrador s'implica en la història, emocionalment i argumental, però sobretot té, des del principi el propòsit d'explicar un misteri, cosa que l'obliga a justificar les seves pròpies accions i paraules. La reflexió sobre el poder de l'escriptura i sobre la necessitat vital d'escriure es converteix, d'aquesta manera, en un joc de miralls entre Gould i Mitchell, entre un narrador que torna "de casualitat" a la història escrita 20 anys endarrere, i s'hi acaba identificant –molt a pesar seu, que l'ha "patit" i "subvencionat".
Dit tot plegat, alguns lectors reconeixen que potser han llegit el volum massa a la lleugera, potser excessivament pendents d'un argument que, de lluny, no és el més important de l'obra. Li donaran una altra oportunitat, reconeixen... quin millor final per a aquest tercer curs del club?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada