La utilitat de l'inútil

de Nuccio Ordine

Barcelona, Quaderns Crema, 2013
168 pàgs.
Traducció de Jordi Bayod

[Edició original: L'utilità dell'inutile, Milà, Bompiani, 2013]

Molt de temps després, tornar a la complexa disquisició sobre aquest assaig en què es planteja l'etern debat de la necessitat de la cultura o les humanitats per a l'avenç del món o la Humanitat, requereix contextualitzar el títol: "l'inútil" és la cultura, "la utilitat", el paradigma que s'ha imposat en un món (l'Occidental, sobretot) en què el valor de les coses, o la seva importància, s'ha confós amb el seu preu. I no és cosa dels ss. XX o XXI... Com va apuntar algun lector, el debat ja va plantejar-lo Sòcrates (o Plató posant-ho en boca del mestre, vaja). En qualsevol cas, i des de l'oxímoron del títol, un llibre complex que convidava a ser llegit amb calma, un llapis a la mà, i molta voluntat de rellegir pàgines senceres. Potser per això el llibre va agradar molt, gairebé a tothom. Qui més qui menys, tothom "va saber-s'hi trobar", és a dir, que les situacions plantejades en els diferents capítols –sempre al voltant de la "monetarització" del fet cultural– tocaven aspectes vitals que els lectors coneixien de primera mà. Bàsicament, en dos aspectes: el de la creació artística i el de la pedagogia; sobretot entenent que l'educació hauria de ser un instrument al servei de la curiositat i l'entusiasme, i no l'acumulació de sabers en què s'ha anat convertint. Especialment a les universitats, postil·la Ordine i aplaudeixen (farcint-ho d'anècdotes pròpies) uns quants dels lectors presents a la sessió.
Es tracta d'un llibre sobre el qual els presents diuen que és necessari, sobretot en el moment que vivim; una obra que ajuda a contrarrestar el malviu; un volum que obre portes a d'altres llibres, autors i pel·lícules... i que ha fet recordar un film com  El manantial, de King Vidor i amb Gary Cooper de protagonista; en què s'explica la lluita d'un arquitecte perquè no es retalli ni una coma d'un projecte propi, malgrat l'oposició de tothom que l'envolta, sigui per les seves idees avançades (una arquitectura moderna contra la convencional), sigui per temes pressupostaris. Un llibre, el de Nuccio Ordine, fet de retalls de conferències i cursos exposats al llarg de molts anys i, per tant, que conté molta teoria i moltes cites que en fan feixuga la lectura, segons va confessar algú altre... En definitiva, un llibre que cal pair (i assaborir) a poc a poc, però que, llegit des de l'experiència docent d'alguns lectors, dóna la raó a tots els qui han dedicat la vida a ensenyar per despertar l'interès en una matèria o una altra, de les ciències mèdiques a les belles arts. Algú cita a Sala i Martín: cal empènyer els alumnes a ser creatius, en tots els camps; en l'era de Google, acumular coneixements no serveix de res, cal passió en qualsevol feina que es faci perquè això és el que aporta fruits nous. En un futur on les màquines ho faran tot, l'important serà saber expressar-se i trobar, en l'expressió, vies diferents, això és: creativitat.

Fins aquí, atapeïdes, algunes de les idees apuntades al llarg d'una sessió que va començar amb l'anècdota dels dos milions i mig de corones daneses que s'havien pagat a un investigador que feia una tesi sobre els trolls –cosa que va generar una polèmica considerable a Dinamarca–; i que va acabar plantejant la perversió absoluta que suposa el sistema d'incentius aplicat en la docència universitària. Nuccio Ordine, que comença el volum parlant de la llarga disquisició literària sobre la necessitat d'ensenyar humanitats enlloc de sabers pràctics, planteja una qüestió que abraça molts aspectes de la vida diària. El rovell de l'ou d'aquest gran debat, tal com el resumeix algun dels presents, és si l'important és tenir el suficient per viure... o ser persona. 
Potser la pregunta racional bàsica que diferencia l'ésser humà de la resta d'animals. Poca broma.