dimarts, 14 d’octubre de 2014

El bigoti

d'Emmanuel Carrère



Labreu, 2014
157 pàgs.
Traducció de Ferran Ràfols

[Edició original: La moustacheParís, Ed. P.O.L., 1986]



Era obligat: tots volíem el veredicte clínic del boig. I, aprofitant que entre els lectors hi ha un especialista en el tema, vam començar pel diagnòstic. El protagonista d'El bigoti –personatge sense nom– té un quadre psicòtic: una personalitat paranoica (és a dir, els que reinterpreten la realitat de manera que tot ho interpreten com "el món sencer conspira en contra meu") amb brots esquizofrènics (perquè també pateix al·lucinacions). El problema és que aquests malalts no distingeixen la realitat de la ficció que es creen i, d'alguna manera, porten una "doble comptabilitat" vital: la de veritat, que no deixen de veure, i la il·lusòria. Mentre una i l'altra es complementen bé –amb medicació o sense– es pot dur una vida "normal"... Passa que, quan per algun motiu, una descompensa l'altra el doble marc mental es fa insuportable i... bé, en resum, poden acabar sent molt violents. Sobre el llibre, una consideració: ho explica molt bé, es fica veritablement dins de la pell d'un psicòtic d'aquestes característiques, l'embolica-que-fa-fort argumental és perfectament creïble i veraç. Veritablement fa creure que, més que documentar-se, l'autor conegui algun cas personalment. Algú altre hi aporta que, de fet, Emmanuel Carrère, no només per aquesta novel·la curta sinó per tantes d'altres, va arribar a ser encasellat com un autor "d'històries de bojos". Llavors, va canviar de registre radicalment...

En qualsevol cas, aquesta nouvelle ha angoixat, ha fet patir i ha divertit, en diferents graus, a tothom. I les reflexions han estat tantes i tan diverses que [ara aquest cronista s'arroga el paper de mestre d'escola] a estones el debat era triple, per capelletes i sense fil... [passem-ne pàgina]. En la sessió ens hi han acompanyat el traductor, en Ferran Ràfols, i l'editora catalana, l'Ester Andorrà, que a més d'algunes anècdotes, ens hi han aportat detalls i opinions personals. En el primer cas, el curiós cas del nom del protagonista: Marc. No havíem quedat que no en tenia? Certament, no apareix enlloc del llibre: el personatge és anònim, però en diverses crítiques en la premsa catalana apareixia citat amb aquest nom... Editora i traductor van pensar-se que patien un síndrome similar al del personatge, però buscant buscant, va aparéixer la causa: en la web de l'editorial francesa l'autor explica quatre coses sobre la creació i s'hi refereix amb aquest nom (una primera opció que, al final, va descartar). Els crítics nostrats hi van caure i van quedar retratats: s'havien informat, sí; però llegit el llibre?
En fi.
El llibre ha sorprès a tots nivells i, d'entrada, ha disparat el lligam amb tantes altres referències literàries: de Maupassant i els seus climes angoixants (fins sembla que podria haver-hi un homenatge, ja que l'autor té una nouvelle, homònima, que parteix exactament de la mateixa anècdota que la d'aquest volum), fins a la comicitat de fenòmens extravagants de Pere Calders, passant per l'univers de Kafka... i la innegable influència que tots ells (també Carrère) han exercit sobre alguns dels narradors més notables de la literatura catalana actual: Quim Monzó i Sergi Pàmies. L'Ester Andorrà ens fa avinent el bon tracte que l'un i l'altre han dispensat públicament a la seva edició. En el capítol de referències, també passem pel cinema perquè l'argument remet als herois hitchcockians obligats a fugir per un espiral de fets que no entenen,però també a certes escenes mig surrealistes de films de Luis Buñuel, com la dels personatges que no són capaços de sortir d'una habitació d'El ángel exterminador.

El xoc inevitable entre la comicitat d'algunes escenes de la novel·la (com la del protagonista fent-se passar per cec o la que va a buscar la capseta on ha "desat" els pèls del bigoti afeitat) amb les escenes que arriben a provocar un gran desassossec –fins i tot terror pur– en alguns lectors (com la dels múltiples viatges en el ferry de Hong-Kong i la conclusió del protagonista segons la qual aquesta és la millor manera de viure) es va resoldre amb l'aportació de teories sobre la "realitat" de la novel·la. A partir de quin moment és tot mentida? Han anat veritablement a Hong-Kong amb la seva dona? Si és així... "s'inventa" tot el seu relat des del moment en què torna de la platja fins a l'hotel... o ha anat creant una doble realitat tota l'estona? Una lectora hi aporta l'estranyesa que, justament, arriba un moment en què un ja no sap què i què no és... molt ambigu, tot plegat, però sense deixar de tenir ganes de tirar endavant. I no és una trampa del narrador, essent que està escrit des d'una tercera persona, el fet de no "explicar-ho tot" –hi aporta algú altre? En Ferran Ràfols, el traductor, creu que no i, a més, raona, fóra impossible escriure una primera persona "des de" la ment del boig: fàcilment no s'entendria res. A més, ens aporta, aquest narrador quasi omniscient permet un seguit de picades d'ullet que són divertides de resseguir: 1) quan el protagonista va a veure una pel·lícula amb la seva dona –que ell no recorda– el títol del film és Péril en la demeure, que tant pot traduir-se com "perill a l'estança/casa" o com "perill immediat i definitiu". La pel·lícula és autèntica: es va estrenar a França el 1985 (cal recordar que el llibre és del 1986) i explica la història d'un matrimoni que comença a desconfiar l'un de l'altre i es veuen implicats en un cas d'espionatge extravagant... en el punt en què apareix pot semblar (és) una pista al lector atent. Com ho és 2) el missatge en caràcters xinesos de la pàg. 147 on, teòricament, algú del carrer ha escrit unes indicacions (nom de l'hotel, adreça) perquè el protagonista pugui preguntar a qualsevol transeünt hong-konès que no sàpiga idiomes... però on realment hi posa (missatge per a lectors molt molt interessats) "Compte! Està a punt d'acabar-se".
En qualsevol cas, i sense posar-se d'acord sobre l'autèntic "fil d'estendre de la novel·la", els lectors estan d'acord que la nouvelle comença amb aires costumistes i fa pensar que el problema del bigoti evoca les moltes lluites conjugals quotidianes en què marit i muller s'enroquen per no baixar del burro, passa per una novel·la quasi existencialista, en què, com va apuntar algú, el bigoti es converteix en la metàfora de l'estat d'ànim, d'aquella trstesa que ningú no veu d'entrada però que voldries que veiessin i te'n diguessin alguna cosa, i acaba en una escena de gore pur, havent passat pel thriller i fins la novel·la de viatges. Tot plegat escrit per algú de 29 anys -es que tenia Carrère quan La moustache va veure la llum en francès. Una petita història de les que costa d'oblidar.

1 comentari:

  1. Molt interessant el comentari del traductor respecte la prosa francesa més plena de conjuncions i preposicions que fan de nexe i com en català no podia mantenir-les perquè feien feixuga la lectura.

    I també el que va comentar de que havia deixat un flaire de francès en les tries lèxiques catalanes. Per tal que el lector del llibre traduït pogués si més no assaborir un xic de la llengua original.

    ResponElimina