dimarts, 23 de desembre de 2014

La vida al davant

de Romain Gary (Émile Ajar)




Barcelona, Angle Editorial, 2014
223 pàgs. 
Traducció de Jordi Martín Lloret

[Edició original: La vie devant soi, París, Ed. Mercure de France, 1975]



Gairebé com si fos una obligació quan s'enceta una conversa sobre aquest llibre, la vida de l'autor i l'engany per guanyar el seu segon premi Gouncourt, van marcar els primers compassos de la sessió prenadalenca. No n'hi ha per menys, tenint en compte que les bases d'aquest prestigiós premi literai impedeixen guanyar-lo dos cops i que Romain Kacew, nom real de Romain Gary (que és el nom de ploma amb el qual va fer-se un nom important a França, amb 25 llibres publicats i un primer Gouncourt, l'any 1956), va decidir presentar-s'hi amb el pseudònim d'Émile Ajar, per al qual fins i tot va buscar un "actor" (nebot seu) que acudís al lliurament i rodes de premsa posteriors. La veritable identitat d'Ajar no es va revelar fins el 1980, després del seu suïcidi, quan també van saber-se les tensions amb aquest actor-nebot que li reclamava el 40% dels drets d'autor per mantenir el secret... (podeu conèixer més detalls del cas a la wikipèdia francesa: voilà). En un llibre publicat pòstumament es vanagloriava d'haver enganyat jurats i crítica amb La vida al davant i tres novel·les més publicades com a Émile Ajar. Un secret que va mantenir malgrat l'enorme èxit que va tenir aquesta obra –qualificada per molts dels presents a la sessió com "la millor que hem llegit en tots aquests anys de club de lectura"–, que fins i tot va ser adaptada al cinema inmediatament, un any després de publicar-se, amb Simone Signoret com a protagonista. [Film que fins va guanyar un Oscar i del qual podeu trobar informació aquí.]

Passem al magnífic llibre, del qual els lectors destaquen l'esplèndid llenguatge, que fa creïble la visió del nen/adolescent d'aquest món dels adults al qual el protagonista no vol entrar. Amb "trampes" tan simples com canviar el nom de paraules complicades com "proxineta", entre d'altres. Però també la creació d'un entorn ple d'humanitat, amb personatges molt ben dibuixats i profunds, enmig de la misèria més absoluta, d'una sordidesa que seria difícil de soportar si qui la retratés no fos un nen que hi subratlla defectes humorístics. En aquest sentit, els lectors detecten paral·lelismes ben significatius: d'una banda les "xarxes d'ajuda" en aquests barris suburbials (el de Belleville de París, a la novel·la, situat al 20è arrondissement), comparables a l'ambient que es vivia als de la perifèria de Barcelona amb l'arribada de la immigració andalusa i/o extremenya als anys 60 i 70. D'altra banda, aquest llibre, situat precisament a principis dels 70, presenta un seguit de problemàtiques que, a Catalunya, tot just coneixem des de finlas del 90: l'arribada d'immigrants de cultures molt diverses i la creació dels ara anomenats "pisos patera".
Tornant al dramatisme de la novel·la, vista amb tendresa o sentit de l'humor, destaca la constant referència de Momo (el protagonista) als quilos de més i el patiment de la senyora Rosa per pujar sis pisos, o a l'escena que culmina amb la frase "allò no era vida per un gos", en què el nen es ven la seva mascota perquè considera que a casa no s'hi viu bé, són massa nens i hi ha brutícia. I, per rematar-ho, llença els diners que ha guanyat amb la venda del Súper perquè considera que no està bé quedar-se'ls.

Tota la novel·la respira un amor veritable entre dos personatges veritablement sorprenents: un nen d'entre onze i catorze anys, que no sent cap pudor de presentar-se com un fill de puta... perquè sap que és el que és i considera normal que hi hagi dones (les putes) que es defensin amb el cul, i la Senyora Rosa, una ex-puta que regenta una mena d'orfenat per a... fills de puta. La situació, còmica d'entrada, va degradant amb l'aparició d'altres personatges sorprenents, com un transexual negre (la senyora Lola), que viu al mateix bloc i els ajuda econòmicament; un proxeneta de bon cor; un santons africans que vetllen la salut, que es deteriora dia a dia, de la senyora Rosa; un metge jueu i un vell cec musulmà que es converteixen en els confidents d'en Momo, i l'anada i vinguda constant de nens per la residència-orfenat, alguns dels quals són adoptats, d'altres que han de marxar perquè les mares no poden pagar... i d'altres coneixences que fa el protagonista quan deambula per Pigalle. Però la relació materno-filial entre els dos personatges principals es va enfortint com més magra és la situació: com va dir algú, en Momo creu que la senyora Rosa li ho ha donat tot, de manera que ell ha de tornar-li-ho. I aquest amor passa per sobre la malaltia, per sobre d'una condició religiosa (musulmà ell, jueva ella) que serveix a l'autor per fer una crítica duríssima (però no directa, sinó velada) a les creences i els dogmes fanàtics.

De tot plegat, el que més gravat queda és la por amb què viu en Momo, però no pas per l'entorn terrible on viu, sinó de convertir-se en adult o perquè s'enduguin la "mare adoptiva" a un hospital. Una por que desemboca a un debat sobre l'eutanàsia, plantejat pel llibre, i que va comportar la paradoxa, entre els lectors, que ningú volia que s'enduguessin la Sentora Rosa a l'hospital, on evidentment estaria més ben cuidada, tot i la presència de tres facultatius...
I, és clar, queda l'Arthur el ninot que es fabrica en Momo com a amic, amb un paraigua com a base, amb el qual arriba a fer xous pel carrer, i amb qui només pot posar-se al llit per dormir quan li dóna nom i, a ulls dels adults, deixa de ser... un simple paraigua. Potser la clau de la novel·la, la clau per entendre com pot un nen soportar tanta negror al seu voltant, és justament que no coneix cap altra vida i, com resumeix algú, quan no s'ha viscut res més del que s'ha viscut, es viu diferent.

1 comentari:

  1. Un livre qui m'a touché beaucoup pour sa tendresse et le grand respect que les personnages se professent. Voyons si Rue des boutiques obscures est si bon.

    ResponElimina