El carrer de les botigues fosques

de Patrick Modiano

Barcelona, Proa, 2009
244 pàgs.
Traducció de Joan Casas 


[Edició original:  Rue des Boutiques Obscures, Paris, Gallimard, 1978]



Divisió d'opinions davant d'aquesta novel·la fragmentària, de recerca desordenada i sense final clar, que va guanyar el Premi Goncourt el 1978. Certs lectors hi han trobat un estil original, d'altres han topat amb un llibre atabalador. Hi ha qui, de tants personatges que el poblen, han considerat oportú fer-se'n un mapa. Algú més ha considerat que l'autor pretenia angoixar, però no ho ha aconseguit, ja que només l'ha marejat. En definitiva, no ha trobat el gust a la lectura. I, encara, cert lector troba innecessàries les "fitxes policials" que rep el protagonista, el detectiu retirat Guy Roland, sobre alguns dels personatges del seu possible passat (que és el que investiga, ja que no recorda res de la seva vida anterior a un trauma ocorregut deu o quinze anys endarrere del relat novel·lesc). En canvi, també s'ha donat el cas de qui, tot i no ser massa aficionat als thrillers i les novel·les d'intriga, s'hi ha enganxat i ha volgut, malgrat les dificultats, tirar endavant i buscar algun sentit al misteri d'aquest home que, a partir de pistes mínimes i molt disperses procura refer uns actes que es remunten al temps de l'ocupació nazi de París. Després, una fugida entrebancada als Alps, una estada ociosa en un xalet als afores de Mègeve, aparentment lluny de la guerra, i... l'oblit poc després de separar-se d'una noia, probablement la seva promesa, la identitat de la qual també és un misteri, quan tots dos intentaven atravessar la frontera suïssa per passos fronterers nevats, amb guies d'origen rus o caucasià, de credibilitat dubtosa.
Pèrdua del coneixement i fos en blanc.
Amb aquest panorama, afloren dues teories. Un lector creu que la clau de tot la té l'Hutte, el propietari de l'agència de detectius on treballava el protagonista, que és qui li va proporcionar la identitat de Guy Roland al protagonista i que és algú amb un passat poc clar, que també va canviar d'identitat i que és qui va proporcionant-li les "fitxes policials" dels personatges que va trobant en la investigació. I és que, misteris a banda, la novel·la és una reflexió (sense frases grandiloqüents, sense frases profundes i/o filosòfiques) sobre la pèrdua d'identitat i la necessitat (o no) de fer memòria. El gran tema de tota l'obra de Patrick Modiano.
En qualsevol cas, i tornant a l'argument, algú altre considera que aquest protagonista de qui només sabem un nom fals ens va servint la seva investigació en "temps real", de manera que, com a lectors, sabem exactament el mateix que ell i, d'aquesta manera, vivim (patim) la mateixa angoixa d'algú que es busca, que troba un rastre i el segueix fins a arribar a la certesa, per fotografies, sobretot, que la pista era falsa; que llavors agafa una altra via i fa avenços.... fins que, altra vegada, s'adona que no va bé. D'aquesta manera, el lector pot convertir-se igualment en detectiu, però no d'un crim de ficció sinó del veritable nom del seu protagonista*, que pot ser Pedro McEvoy, agregat diplomàtic d'una ambaixada sudamericana a París, o Jimmy Pedro Stern, probablement grec... La clau la tenen dos personatges desapareguts: la Denise Coudreuse, a qui més d'un testimoni assenyala com la seva promesa "d'aquell temps" i en Freddie Howard de Luz, un enigmàtic aristòcrata francès que havia viscut un temps als EUA, i de qui conserva algunes fotos, que són la clau de volta de l'enigma.
Com que no s'ha pas de desvetllar la resolució de la novel·la, deixem-ho aquí. Però apuntem-hi dos idees més que també van debatre's durant la sessió: la gràcia del "relat en temps real" que nes proposa Modiano (i cal entendre que no és ben bé un relat, sinó la suma de pistes, que tant poden ser les "fitxes policials", com l'explicació de converses amb gent diversa, o cartes de l'Hutte, o retalls de diari o de guies telefòniques) és que hi afegeix, també, la descripció dels somnis o records que, com flaixos, van materialitzant-se en la ment de l'amnèsic protagonista...
Flaixos que –com ja s'ha comentat més amunt– no van més enllà d'un "accident" que aboca a un fos en blanc, enmig de la neu, provant de creuar una frontera alpina. Flaixos que augmenten l'angoixa del lector, que participa de la llum que lentament il·lumina la foscor mental del protagonista.
Ara bé, tot plegat se serveix a batzegades i requereix una lectura pacient i voluntariosa ja que, com va concloure algú, l'autor enfila, però no broda.
I un últim apunt sobre el títol, que no tots els participants a la tertúlia lectora tenien clar: en una novel·la essencialment parisenca, si bé no hi ha grans descripcions de la ciutat, però sí que hi passa bona part de l'acció –tant present com passada–, el títol fa referència a l'última pista que queda al protagonista (i el lector voluntariós) per rastrejar la seva identitat: l'adreça on, de nen, vivia un dels personatges que podria ser l'autèntic nom de Guy Roland, el protagonista amnèsic. Un carrer que no és a París, sinó en una altra gran capital europea, al barri jueu d'aquesta ciutat... cosa que, ja de per si, podria ser una pista: la Via delle Bothege Oscure.

*NOTA: cras error, el de la contraportada de l'edició catalana, que deixa ben clar quina és la identitat definitiva de Guy Roland... si hi sou a temps, tingueu-ho present: SPÒILER A LA CONTRAPORTADA DE PROA!!