Cien años de soledad

de Gabriel García Márquez

Editorial Sudamericana, 1967
549 pàgs.



Simple i contundent: més d'un i de dos i de tres lectors van trobar-se llegint un llibre nou, diferent del que havien llegit deu, vint o vint-i-cinc anys endarrere... En general, en tenien bon record d'aquest tros de novel·la, potser amb la sensació que en algun moment la prosa se'ls havia fet feixuga, però en tot cas una obra amb què havien passat bones estones, amb molts personatges i amb moltes situacions màgiques. Tants anys després, García Márquez els ha tornat a sorprendre amb un llibre que, sent el mateix, ha estat diferent. Més, encara: amb una novel·la que hi ha la sensació d'haver llegit millor, d'haver gaudit molt més, d'haver aprofitat si no fins a l'últim detall –en aquest cas, és impossible– sí fins a un punt molt més llunyà que el de llavors. El pòsit i background lector, suposa algú. En qualsevol cas, demostra que l'afirmació segons la qual hi ha llibres que milloren amb el temps és certa. I, és clar, posa en evidència que, de tant en tant, cal emprendre l'aventura (de vegades fatigosa) de la re-lectura. Ep! i sempre tenint present que no hi ha universals absoluts, si més no en el camp literari: García Márquez i aquest Cien años de soledad pot no agradar i pot requerir massa esforç i convertir-se en un patiment (el patiment de no poder avançar) a cert públic. També n'hi ha algun cas, al club.
Esclarida aquesta percepció primerenca, posar-se a valorar aspectes, concrets o generals, d'una obra monumental –que, a més, juga a ser-ho– és un exercici de campi-qui-pugui ric, però desordenat, extraordinari pel que té de fabulós, i esponerós perquè segur que ajuda a la connexió neuronal. D'entrada, una precisió: la història és grotesca, no pas burlesca. Deforma una realitat històrica posant-hi gotes de màgia, però el que pretén és retratar l'amargor i la impotència, el xuclament de tradicions que va suposar la colonització. Algú hi aporta que Macondo està basat en l'autèntic paisatge que va acompanyar la infància de García Márquez, i algú altre ho arrodoneix afirmant que el millor d'aquest poble imaginari és que podria estar situat en qualsevol indret de Llatinoamèrica... potser no tant pel marc físic, com pels fets històrics. La matança el Dia de Carnaval, per exemple, va passar l'any 1895 a Cuba, el dia 24 de febrer, tret de sortida de la Revolució i la futura independència.
Més enllà d'aquestes consideracions, les lectures parabòlico-metafòriques. Cien años de soledad com un relat bíblic: hi ha un gènesi, un diluvi, una ascenció d'una dona bellíssima (i verge?). Certament, l'autor pretén fundar un món nou i, encara que no fos exactament la primera història sobre (i situada a) Macondo, n'és clarament el relat fundador. O relats, si cal creure la teoria –que l'autor va difondre– que, en realitat, el resultat final és la conjunció de moltes petites històries i contes deslligats als quals acaba trobant un fil comú. I quin fil!
Vet aquí un punt important del debat que s'enceta: el virtuosisme tècnic. La capacitat per escriure frases que poden allargar-se fins a tres pàgines (n'hi ha un cas) sense que el lector es perdi gens. El lector pot arribar a perdre –si no compta amb l'ajut d'un arbre genealògic de la família Buendía– el sentit del temps, de no saber quin Aureliano o quin José Arcadio té al davant i si és el mateix que fa dues pàgines ha fet o protagonitzat tal altra acció, però no la noció de l'escena que se li presenta. I, al capdavall, tant se val quin sigui el personatge si la història t'atrapa i et xucla i se t'emporta cap endins i et fa perdre (diversos lectors ho reconeixen) la noció del temps... real, la de fora la novel·la, vaja. Com va afirmar algú, costa entrar en la trama i el clima cada vegada que un s'hi posa... però per sortir-ne passa el mateix. Passa l'estona i un segueix barruntant les històries llegides i flairant els aromes o el ritme de vida  macondià. Evidentment hi ha escenes que un sap, així que les llegeix, que quedaran per sempre més en la pròpia memòria; però no al fons del calaix dels records, sinó en primer terme, bategant sempre, apareixent cada vegada que se senti el nom de l'autor o el títol de l'obra o el nom del poble mític...

[Aquest cronista té una predilecció especial per la mort del coronel Aureliano Buendía, tornant d'un somni d'habitacions buides i quedant-se a mig camí, mentre "a fora" comença una pluja de flors grogues...]

I què dir dels personatges? No acabaríem i cadascú recorda els "seus preferits"... des de l'amant que viu en enmig d'un estol de papallones (manera de metaforitzar, físicament, l'amor que fa tenir... "papallones a l'estómac"?), fins a l'amargor vital d'una Amaranta... que ja és un personatge amargat des del nom, passant pel músic italià, Pietro Crespi, o el José Arcadio que no neix amb cua de porc però, en canvi, va dotat d'una altre tipus de llarg apèndix. Valoració a part, generalitzada, pel pal de paller familiar, pel rol de la matriarca, l'Úrsula, que en la tradició de les dones fortes de les grans nissagues, són les que hi veuen més clar. En algun moment el títol sembla que apunti als 100 anys que viurà ella... però no. Sigui com sigui, la seva presència arriba a funcionar com a asserenadora d'un món boig. O potser cal valorar-ho al revés, com apunta un lector: la novel·la retrata un món en què ser "normal" és ser rar; i són els "rars" els que consideren, per tant, que els de fora (els no macondians, en definitiva) no són normals. Per retornar al principi... potser sí que és una lectura de la colonització, oi? Els rars són els de fora.