dimarts, 8 de juliol de 2014

84, Charing Cross Road

de Helen Hanff



Barcelona, Anagrama/Empúries, 2002.
112 pàgs.
[Traducció de Puri Gómez Casademont]




Sorprenentment (per aquesta veu que escriu), la primera opinió sobre aquest llibre no va ser positiva: "carrincló, sobretot al principi; després m'ha agradat, però sense entusiasme". El lector li reconeixia la gràcia del diferent estil amb què estaven escrites les cartes, segons quin fos el personatge, i com s'anava lligant l'estructura a partir d'aquestes. En canvi, tot seguit, la resta d'intervencions van dibuixar l'admiració i fins l'engrescament que havia produït la lectura d'aquest llibre sorprenentment desconegut [descobegut pels presents però, també, malgrat les moltes edicions que se n'han fet, per bona part del públic lector].

La conversa va derivar no tant cap a l'argument, el tema o la tensió narrativa, com cap a tot allò que, sense escriure's explícitament, hi ha al darrere de la relació epistolar entre una llibretera anglesa i una lectora nordamericana. A saber: la confiança com a base de qualsevol tracte; l'extensa cultura literària de totes dues però, sobretot, de la lectora (la pròpia Helen Hanff); el gust pels llibres ja llegits, "provats" per altres i el valor d'un llibre com a objecte, no només pel seu contingut. Aquest darrer punt és el que suscita més interès i debat: resulta que tots els presents -o una bona majoria- subratllen els llibres o els fan doblecs i gaudeixen dels volums que ja porten marques anteriors, ja que això estableix un diàleg (silenciós) amb els lectors anteriors: "què hi hauran trobat en aquesta pàgina?". És el primer pas cap a una sessió que de seguida s'endinsa cap a petites confessions d'amor a les lleixes de llibres plenes, els volums ben enquadernats, la valoració de cases alienes segons el nombre i la qualitat dels llibres que hom hi troba... i, implícitament, cap a un rebuig (no verbalitzat) per aquesta nova forma de llegir electrònica. Pregunta a l'aire: es perdrà definitivament la lectura tradicional en paper? Resum de respostes: potser sí, però no ho viurem, el pas del manuscrit a l'Era Guttemberg -on encara som- va durar ben bé dos segles; d'aquí a uns anys col·leccionarem com a objectes de culte els e-readers d'avui.

Però més d'hora que tard, el debat comença a entrar en l'argument, en la humanitat dels personatges, en la manera com, al llarg de molts anys de cartes creuades, es va trenant una amistat, en paral·lel als dòlars enviats, amb total confiança, a canvi de llibres; i, és clar, amb el menjar i la roba que la nordamericana fa arribar als anglesos, que pateixen les seqüeles de la postguerra mundial. A partir d'aquest moment, com fa notar un lector, la relació trascendeix l'element comercial i facilita que vagin apareixent noves veus, més autors de cartes: el marit, la dependenta, les filles... La confiança entre els éssers humans, un factor que s'ha perdut en el temps, apunta algú, és el que converteix aquest llibre en excepcional. El retrat (sobreentès) d'un món perdut, en el qual el bon tracte i els modals es donaven per descomptats. "Una petita delícia", resumeix algú, per valorar el llibre, i finalment hi ha un acord unànime. "Divertit, nostàlgic, fàcil de llegir", apunta algú altre. Una demostració que llegir és un plaer compartit per molts, hi hagi els quilòmetres que hi hagi, s'afirma. I llavors la conversa deriva cap a l'erudició, omnipresent en tot el llibre, que fins i tot provoca que algunes de les bromes que l'autora s'hi permet, només les intueixis, però que no puguis gaudir-ne del tot. La gràcia és que, malgrat la constant demostració de saber, tal erudició no repel·leix, al contrari, fa venir ganes de conèixer els autors que se citen. I un lector els ha buscat ha gairebé tots... per comprovar, per si algú ho dubtava, que no hi ha cap llibre ni cap autor inventat (a la manera de Borges, per exemple), sinó que Helene Hanff, que probablement no s'inventa res, es va dedicar a publicar cartes reals, l'experiència que hom llegeix a 84, Charing Cross Road és autèntica, en definitiva, detall que encara commou més. I demostra, per acabar, que el llibre també és un homenatge a aquesta raça de llibreters, de tall anglès, que estimen els llibres de debò i que no són comerciants perquè no podrien vendre altra cosa. En aquest punt surt a la palestra un possible llibre a llegir en el futur, Librerías, de Jordi Carrión.

Arribats a aquest punt, la conversa deriva cap al canvi que, avui en dia, està patint l'escriptura, per la qual potser se n'està perdent el gust, ja que tot i que està darrere, per força, de les grans grans produccions audiovisuals i del món dels videojocs, cada vegada serveix més com a pauta per a una acció desenfrenada, no pas per a la reflexió o el gust dels llibres que et porten a d'altres llibres. L'últim homenatge a la lectura feta és, justament, saltar al llibre de la sessió anterior (Intimitat de Hanif Kureishi) per demanar a un lector, no present aquella, vegada el seu parer sobre el misteriós paràgraf final... Vet aquí el gust per parlar de llibres i per saber què n'opinen els demés.

Potser per tot plegat (i perquè ve l'estiu i hi ha més temps), la votació final per triar la següent lectura és exclusivament sobre grans títols, clàssics de la literatura.

3 comentaris:

  1. (Júlia)
    Comparteixo plenament la crònica.
    Nomes volia dir-vos que he llegit el 84, charing cross road i m'ha encantat. M'ha fet venir ganes de llegir un munt de llibres que proposa i de tocar i mirar molts altres. l'havia comprat, però no m'hi havia pogut posar, gràcies per insistir-me que ho fes.

    ResponElimina
  2. De resultes de la conversa vaig decidir agafar-me la peli. És molt bona, reflecteix molt bé el pas dels anys i com van canviant els personatges. Al llibre, com és breu, no vaig tenir-ne tanta consciència.

    Ha estat meravellós compartir amb vosaltres les lectures d'aquest any. He aprés i m'he divertit moltíssim.

    ResponElimina