dimarts, 17 de juny de 2014

Intimitat

de Hanif Kureishi



Barcelona, Anagrama-Empúries, 1999
143 pàgs.
[Traducció de Rosa M. Calonge]



Sessió transformadora, gairebé extàtica. D'entrada, els comentaris sobre aquesta novel·la de Hanif Kureishi, se'ls va endur tots el seu protagonista, titllat de vovard, cínic, egoista, creador de "mal rotllo", de no saber trobar l'estabilitat, d'infantiloide... responsable que el llibre no contingui cap alegria. Malgrat tot, algun lector va reconéixer que, al principi, és un personatge que pot arribar a caure bé per la claredat de la seva decisió, perquè no dubta i mira sempre endavant. Hi ha qui, directament, el va qualificar de "cabroncete"... però simpàtic. És clar que, ben aviat, aquesta visió s'esfuma, quan els arguments que va desgranant per explicar al seva decisió irrevocable (marxar de casa abandonant dona i fills, de nit i sense donar explicacions), resulten molt poc madurs. O això pensaven els lectors, que aviat van enredar-se en un debat de gènere ("els homes, en general, són poc madurs... o menys madurs que les dones"). Algú altre va voler justificar part de l'actitud d'en Jay, el personatge principal, que parla en primera persona i en present (decisió narrativa complexa, per part de l'autor), pels propis antecedents: una família poc o gens feliç, amb una mare apocada que va ser sempre una llosa pel pare; però l'època en què vivien els "impedia" el divorci o la separació.
La tristesa que provoca la lectura de la novel·la va ser tocada, només, d'esquitllentes i per algú que va reconéixer passar un moment "tou"; en canvi, sí que es va subratllar que, essent una obra que parla de sexe i infidelitats, que reflexiona sobre el matrimoni, la paternitat i els compromisos que comporten, en cap moment es fa referència a la gelosia.
La Susan, la dona del protagonista, també va meréixer algun comentari: es tracta d'una persona rígida i força més avorrida que ell; en Jay té un món interior ric i constantment es planteja un munt de coses, mentre que ella sembla que només tingui la família al cap. En favor d'aquesta opinió, poques veus i sensacions... si de cas, el reconeixement que, fos com fos, conviure amb aquest tipus home seria (és) complicat.
En cert moment, la conversa va prendre un caire tècnic, després de reconéixer que la lectura era ben senzilla de fer, en el sentit que el text no era complicat de seguir, malgrat que constantment fa salts en el temps. La teoria del "fil d'estendre", com va recordar un lector. Si fa o no fa, es tracta de tenir present que la novel·la s'estructura en dos moviments: el primer és el present, que és un sol vespre-nit, el de la fugida, plena de dubtes del protagonista, que va explicant i explicant-se els motius. El segon és el passat: un seguit de capítols, més o menys llunyans en el temps, que serveixen per explicar com s'ha arribat a la situació explosiva del temps present. Un passat que abraça des de la infància del protagonista fins a pocs dies abans... i que fins i tot intercal·la una anècdota ocorreguda la mateixa nit present, però unes hores abans. En definitiva, una estructura més complexa del que sembla, però que Kureishi resol amb mestria. 
I llavors, l'epifania. L'últim paràgraf: 
"Vam caminar plegats, cadascú abstret en els seus pensaments. Vaig oblidar on érem i fins quina hora era. Et vas acostar, vas acariciar-me els cabells i vas agafar-me la mà; sé que m'agafaves la mà i em paralves en veu baixa. De sobte, vaig tenir la sensació que era perfecte, que no es podia afegir res a aquella felicitat o satisfacció. Era tot el que hi havia i tot el que hi podia haver. El millor de tot plegat s'havia condensat en aquell instant. I no podia ser altra cosa que amor."
De qui parla, el narrador? Amb qui "camina"? A qui, en definitiva, va dedicat aquest profund amor? Llegit el llibre, i tenint en compte el context anterior, pot referir-se a tres persones: la dona, una de les amants, un amic... Com es diu modernament, no farem un spòiler [allò que tota la vida s'ha anomenat "no explicar el final"], però una de les lectores havia arribat a una conclusió que, a poc a poc, i com una taca d'oli, va anar estenent-se entre els presents fins a convéncer-los a tots. A tots? No! Algú va negar-se a admetre-ho. Així i tot –i donat que aquest "algú" va arribar més tard–, la sessió va convertir-se en un joc, gairebé contra rellotge, per trobar al llarg del text pistes que avalessin tal hipòtesi. Records dels lectors que eren, primer plantejats en assemblea, després rememorats (o no) per la resta de debatents i, finalment, buscats calorosament en les pàgines de la novel·la per ser llegits en veu alta i confirmar, d'aquesta manera, que sí, que la teoria era vàlida i quedava cada vegada més demostrada.
No hi entrarem, però el millor d'aquesta recerca, el més divertit i apassionant a la vegada, va ser comprovar que la majoria de lectors canviaven d'opinió, gràcies a tal "descoberta", ja no sobre la novel·la (que en general tothom havia considerat molt ben escrita), sinó sobre l'odiós personatge tan denostat d'entrada.
Així que, deixant encara en suspense la validesa de la lectura en el sentit que tots els lectors presents (menys un... i mig) van acceptar, aferrem-nos al tòpic: se non è vero, è ben trovato.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada