dimarts, 27 de maig de 2014

El sentit d'un final

de Julian Barnes

Barcelona, Angle Editorial, 2011
159 pàgs.
[Traducció d'Alexandre Gombau]


"Un llibre intens", "Magnífic", "Una lliçó de vida"... vet aquí algunes de les qualificacions que va meréixer la darrera novel·la de Julian Barnes, reconegudíssim autor britànic, que va deixar un molt bon regust als lectors –més d'un va demanar recomanacions per llegir algun altre llibre seu.
Potser fóra injust afirmar que és el llibre que més ha agradat al Club, però segurament no l'erraríem si el situéssim entre els cinc primers de la llista... El tema sobre el qual l'autor proposa no tan sols reflexionar, sinó reviure a través d'un personatge que ha esborrat (conscientment o inconscient) un seguit de fets del seu passat que li exploten a la cara de cop, molts anys després, planteja –inevitablement– a qualsevol lector el dubte personal sobre què recorda d'ell mateix i si les coses van anar tal com ell les recorda; i, paral·lelament, el capbussa en una trama d'històries adolescents, el pas a la maduresa i uns actes terribles que només queden mig dibuixats perquè, d'aquesta manera, sigui ell mateix (el lector) qui es dediqui a decodificar, talment un detectiu, què va passar realment i quines relacions van establir-se entre un seguit de personatges de ficció: el Tony (narrador i protagonista), l'Adrian, la Veronica i la família d'aquesta, especialment la seva intrigant mare...
És justament aquest argument el que planteja alguns dubtes: per què el narrador rep uns diners, al principi, de part de la mare de la Veronica (que és el que desencadena l'acció)? I: és creïble que el protagonista oblidés una carta escrita d'adolescent, plena de ràbia i rancúnia, que, al capdavall, serà la culpable d'aquests terribles fets que marcaran la vida dels personatges (fins a extrems insospitats)? Sobre la primera qüestió la resposta és difícil perquè Barnes no ho explicita i ho deixa, expressament, a la lliure interpretació del lector: la quantitat és massa petita com perquè serveixi perquè el Tony es faci càrrec d'un fill bord... que podria ser seu; i té poc sentit si només serveix per a compensar unes molèsties ocasionades durant un cap de setmana de 30 anys endarrere. Els lectors es mouen entre les dues opcions i en busquen una tercera... mentre salten, forçosament, a les famoses pàgines del diari personal de l'Adrian, amb unes fórmules matemàtiques que, pretesament, resolen les relacions (en aquest cas amororses i sexuals) que van produir-se entre els personatges citats. La clau de la novel·la pot trobar-se justament allí, però... Fins que algú apunta que no es tracta d'una novel·la policíaca i que buscar-hi l'entrellat potser és el menys important. El que veritablement pesa, l'eix de tota la novel·la, és la construcció de la memòria; el com ens enganyem tots plegats amb els records i com canvien, finalment, les promeses i il·lusions que un fa i té de jove amb el pas del temps. Cosa que ens duu a la segona qüestió plantejada: pot oblidar-se la redacció d'una carta tan terrible? Resposta gairebé unànime: sí, tot el que comporta mals records o vergonya tendeix a oblidar-se o a transformar-se en el canemàs de la memòria. En aquest punt, una precisió lingüística: "memòria" és una paraula que prové de la llatina "ments"; mentre que "record" ve de "cordis". Dit en plata: la primera té a veure amb l'intel·lecte, i l'altre amb les emocions. Aquestes, si són desagradables, el cos –savi– les amaga o bé, a través de la ment, les transforma per fer-les, si més no, passables.
Més enllà dels aspectes temàtics el llibre ha agradat per la capacitat de l'autor de mostrar petits detalls i fer-los imprescindibles, de convertir anècdotes en capítols gravats a foc. L'exemple més clar és l'arrencada de la novel·la: sis imatges (mentals), flaixos, que serveixen al narrador per construir la novel·la sencera. És una declaració de principis, com si ja d'entrada ens digués: això és l'únic que recordo del cert (fins i tot permetent-se el luxe de remacar que, la darrera instància no la va veure "però el que s'acaba recordant no és sempre el mateix que el que s'ha presenciat"), la resta és la "palla" amb que enllaço aquests moments. Record i memòria. Una estructura certament original que farà ballar el lector entre dos temps: el present del narrador i un passat del qual no podem estar segurs, ja que... és recordat. Potser el millor resum de la novel·la el trobem en la cita (que tots els lectors recordaven i tenien subratllada) d'un historiador que l'Adrian cita en les primeres pàgines: "la Història és la certesa que es dóna just quan les imperfeccions de la memòria encaixen amb les inconsistències de la documentació". Cap al final de la sessió, algú comenta les similituds d'aquest llibre amb Llum antiga de John Banville (llegit el gener del 2013; vegeu columna de l'esquerra) i, en general, el gust i la saviesa dels novel·listes britànics per saber captar petits moments, detalls mínims i fer-los créixer per crear-ne un ambient, opressiu o plaent, i un món sencer. Ian McEwan també té aquest do.
Sobre els personatges de la novel·la se subratlla la capacitat de retratar-los des de diferents angles per, d'aquesta manera, captar-ne matisos i recalcar defectes i vicis. La Veronica, en aquest sentit, queda reflectida com una manipuladora recalcitrant ("tela el seu paper!", s'exclama un lector), i el Tony com un personatge que no ha passat el llindar de la mediocritat. No tothom hi està d'acord, amb aquesta afirmació. Potser "mediocre" no és la paraula... però sí que, en general, es considera que és algú que no ha dut la vida que hauria volgut, sinó que ha quedat estancat i es troba sol, en la vellesa, rememorant –potser!– el moment de més plenitud de tota la seva vida, a saber: la joventut i els dies passats amb l'Adrian i la Veronica.

2 comentaris:

  1. Ha estat un plaer llegir aquest resum. Rellegeixo el llibre i serà doble plaer disposar d'aquest text. Gràcies Arnau. Marta b

    ResponElimina
  2. Per mi també, com per la Marta, ha estat un doble plaer llegir el llibre i la crònica. Si ens falla la memòria, sempre et tindrem a tu i als teus Dimarts de llibres per llegir què vam dir.

    Quan vaig llegir el llibre per segona vegada, vaig escriure un post al meu bloc.

    http://belen1962.blogspot.com.es/2014/05/els-enganys-de-la-memoria.html

    Gràcies Arnau, gràcies a tots

    ResponElimina