dimarts, 8 d’abril de 2014

Les cròniques del déu coix

de Joan-Lluís Lluís



Barcelona, Proa, 2013.
215 pàgs.


Una sessió diferent. Ens hi acompanyava l'autor, en Joan-Lluís Lluís, vingut expressament des de la Catalunya Nord, de vora Perpinyà, i l'havíem obert a persones interessades de fora del Club dels Dimarts. [I aquest cronista no en va prendre notes.]
Una cosa i l'altra va propiciar que de valoracions sobre l'obra en si mateixa se'n fessin menys que en d'altres ocasions (l'autor imposa), i que el debat s'enriquís per altres bandes. Molta mitologia grecorromana, força disquisició sobre el mal del cristianisme i, encara que d'entrada va costar, bastant interès per la construcció d'una novel·la, sobre la cuina de l'escriptura. Sigui dit d'entrada, en Joan-Lluís Lluís en va quedar encantat, dels assistents: "el nivell és molt alt" –dit en privat al finalitzar la sessió.
Per què Hefest? El déu lleig i coix, imperfecte en comparació amb la resta d'olímpics que, a més de l'habilitat per a fabricar nous objectes i joies esplèndides, si algun atribut tenia era, justament, la seva humanitat: sua, renega, coixeja, treballa, s'enamora de la més bella de les deesses i, com que resulta que és Afrodita, deessa de l'amor, duu unes banyes de ca l'Ample. És la riota dels déus. Això el feia més interessant que els Apol·lo, Ares, Atenea o Zeus... "humans" en comparació amb el Déu judeocristià, però massa tocats i posats com per fer-ne un personatge de carn i ossos... o gairebé. Vet aquí el propòsit del llibre.
Passat el debat de mites i faules i preferències mitològiques grecorromanes, Hefest-Vulcano va centrar l'eix de la conversa com a personatge literari: com convertir-lo en un personatge creïble? Per a l'escriptor era un repte, no només trobar l'excusa i la manera de fer-lo sobreviure a la desaparició del món i les creences antigues, sinó com a presència en un entorn hostil en què no pot revelar-se amb tot el seu esplendor (per por a que el Déu Nou i Superior el trobi...). Tot i que en la novel·la no es diu de manera explícita en cap moment, alguns lectors van veure-hi la presència d'un bruixot o d'una presència diabòlica... "Però no ho volia fer evident, els lectors poden resoldre-ho així, però és només una de les possibles lectures. En tot cas, no m'agrada donar-ho mastegat."

Foto: Antoni Gasull

Aquest és un els factors que més havia agradat als presents: a través dels segles en què se'ns presenta el personatge, es fa una relectura de la Història humana i a seva relació amb el Cristianisme; verbigràcia: el capítol amb l'Inquisidor. En Joan-Lluís Lluís va aclarir que aquest personatge, el de l'inquisidor, és real: va existir Paolo Escobar a Sicília, tot i que la mort que se'n relata és, evidentment, imaginació del novel·lista. Simple i cruel a parts iguals en la seva descripció, només a l'abast d'un déu amb autèntics poders: "Cada vegada que dormiràs patiràs en somni la tortura que infligeixes als altres, sense remei, ni pausa, ni consol. [...] t'acabaràs suïcidant... Preferiràs la mort al patiment de cada nit" (p. 153). Ras i clar. No calen descripcions ni floritures.
Aquesta característica de l'escriptura  d'en Joan-Lluís Lluís no va passar desapercebuda pels lectors, que li ho van fer veure i, fins i tot, li ho van aplaudir, cosa que va complaure el de Perpinyà, que es va sentir plenament identificat amb aquest tret del seu estil, més nòrdic que no pas mediterrani, tal com revela en una entrevista al portal Nuvol.com i que va recordar-nos aquell mateix dia (algun dels presents havia llegit l'entrevista que li havia fet Matthew Tree): austeritat, poca recreació ambiental. "Prefereixo que sigui cada lector que creiï l'entorn que més li plagui amb la imaginació pròpia, aquest és un dels grans avantatges de la literatura respecte del cinema."
En el torn de tipus "taller d'escriptura", els presents en aquesta trobada a la Sala Piquet, en comptes de la Sala de Juntes habitual, van voler saber com s'estructura una novel·la: amb esquemes previs? A raig a partir d'una idea? Tenia molt clar, d'entrada, que el personatge arribaria fins a l'actualitat? Per què està escrit en primera persona? Cal interpretar el final com un final obert? Tria de respostes: "el final pertany a cada lector"; "l'escriptura és un procés d'anar descartant i reescriure"; "sí, la meva intenció inicial era que arribés fins als nostres dies o gairebé"; i, "tot i que un té una idea prèvia, a l'escriure et vas trobant coses noves, capítols que no tenies previstos, girs...". I Àrtemis? Això que aparegui cap a tres quarts de la novel·la era una mena de necessitat estructural, una necessitat per fer descansar el pobre Hefest d'haver de fingir sempre? "Era un regal que li devia al meu personatge". Com algú va fer notar, no deixa de ser una ironia que l'altra supervivent, l'eterna deessa verge, ho hagi deixat de ser (per violació) i es dediqui a ser assassina a sou... Tot i que molt més mal parat surt el Déu que no hi és mai, el que atemoreix els humans amb la no-presència, el que no té atributs perquè els té tots. el que cap al final s'insinua si vés a saber si no li està passant el mateix que els del panteó grecorromà... Sense desvetllar res, una darrera perla, una reflexió sobre la immortalitat que amaga bona part de l'essència d'aquesta novel·la molt ben valorada pels lectors:

"Ja havia sentit a dir que els mortals ploren els morts, però no ho entenc gaire. Em sembla que només els immortals tenim el dret legítim de lamentar-nos quan aquesta immortalitat s'estronca, perquè cap immortal no s'ha preparat per morir, en canvi els mortals tenen tota una vida per saber que la vida s'acabarà. No, no ho entenc gaire."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada