L'altra

de Marta Rojals

Barcelona, La Magrana, 2014
332 pàgs.


Havia d'arribar el dia i va ser just en la primera ocasió que aquest club va triar de repetir autor. Just quan s'havia jugat a confiar en una autora que havia fet molt de pes amb la seva primera novel·la, fresca, àgil, de llenguatge sorprenent, just quan hi havia la possibilitat de tenir accés a algun secretet de la misteriosa Marta Rojals (gràcies a certa relació familiar d'una de les lectores del grup...), just aquest dia el moderador -servidor- va perdre els estreps i va posicionar-se clarament d'un costat sense deixar gaire marge als qui no tenien exactament la mateixa opinió. D'entrada, doncs, disculpes -per més que l'apassionament agradés a més d'un i que ningú no ho consideri cap falta. Cadascú al paper que li pertoca.
Passa que, en general, i en diferents graus, l'opinió sobre aquesta precipitada segona novel·la de l'autora revelació de la literatura catalana estava tota d'un mateix costat (si més no, la dels lectors presents): l'obra té moments de gràcia, però en general és pesada. Algú (i no va ser el moderador) va postil·lar: esgotadora. I repetitiva: va passant tota l'estona el mateix, fins al final, que ho capgira tot. Abans d'entomar aquest gir polèmic, però, van posar-se sobre la taula algunes entrevistes seves en què exposava la manera que té d'escriure, usant excels per evitar errors de raccord. La manera, potser molt matemàtica, va sorprendre, però el cert és que no és cap novetat i resulta francament útil. També es va parlar de l'estil per afirmar que la manera de fer parlar els personatges, aquesta vegada amb accent xava/castellanitzat de Barcelona (a Primavera, estiu, etc amb accent occidental, de l'Ebre) fa molt verosímils els personatges. Just discutint aquest punt, que algú va considerar molt ben treballat perquè havia aconseguit que s'hi sentís reflectida ("i avergonyida"), va sortir per primera vegada la reflexió sobre la còpia que aquesta segona novel·la suposa de la primera. És a dir: que són iguals, que segueix el mateix esquema i es repeteixen els temes. Verbigràcia: en totes dues històries hi ha un triangle amorós, en totes dues el sexe és molt present (en aquesta molt més); en totes dues s'explota un dialecte lingüístic; en totes dues el paper de la mare de la protagonista (sempre una noia entre 30 i 40 anys) és negatiu i marca, d'alguna manera, el present d'aquesta; en totes dues, un final sorpresa i explosiu, que capgira el sentit de la novel·la. És clar que hi ha lectors que opinen, si bé no tot el contrari, sí que no és cert que les dues obres s'assemblin tant... Una de les novetats que s'ofereix aquí és el llenguatge whatsapp (si és que pot considerar-se com a tal)
S'arriba a un consens ampli en assenyalar que l'oblit és el gran tema de la novel·la, i no pas la crisi com van voler fer creure mitjans i crítics quan va sortir. La gestió dels records, el pes del passat que un porta dins i que cal saber guardar en una motxilla si convé. El moderador hi posa cullerada: l'únic que queda clar i que roman és que a la protagonista li agrada molt follar, en té una necessitat malaltissa i tots els altres temes queden supeditats a això. Fins i tot la pròpia història d'amor es converteix en anodina quan queda clar que només es tracta de no parar i no parar i no parar... Algú apunta que, certament, el sexe no només és reiterat, sinó fins i tot desagradable. I els més defensors de L'altra reconeixen que sí, que aquest punt és dels que va fer-los tenir una llarga decepció que, això no obstant, el final va poder reconduir. És a dir: que s'accepta el tedi ja que la relectura que provoca la sorpresa de les últimes dues o tres pàgines s'ho val. La majoria no hi està d'acord. I la sessió acaba preguntant-se què diria un dels lectors no presents sobre aquest "canvi d'addiccions" que es planteja al final: és possible? És creïble? En tot cas, el moderador considera que el final és trampós, ja que suposa acceptar que el narrador t'hagi escamotejat informació essencial per l'esdevenir de la història a base d'elipsis. I enlloc d'aquesta informació bàsica, ofereix costumisme i sexe, és clar, sexe a mansalva, just el que resulta que, al final, no és important. Cinquanta ombres de la Rojals.