Stoner

de John Williams

Barcelona, Edicions 62, 2012
333 pàgs.
[Traducció d'Albert Torrescasana]



L'acord acaba sent unànime, tot i que s'hi arriba per diferents costats: és un dels millors llibres que s'han llegit al club de lectura. I això malgrat que narra la vida d'algú que es deixa portar, que al llarg de tota la vida sembla que només prengui tres decisions i que, a sobre, dues d'aquestes decisions el converteixen en algú apartat, potser automarginat de la societat en què viu. Líricament un lector el descriu com "un home que recorda a una fulla seca deixant-se endur per un rierol". Més encara: hi ha qui el considera un fracassat tant en la vida professional, com en l'afectiva; n'hi ha que només el consideren que és algú que, simplement, passa de puntetes per l'existència. Algú comenta que el que fa més estrany, però, és que una novel·la així no estigui narrada no primera persona, sinó per un narrador llunyà, linial, quasi-omniscient... el típic que s'usa per descriure la vida d'un heroi. I no ho és un heroi?, apunta algú altre. La pregunta sorprèn ja que el dubte que sembla planejar al llarg de la novel·la és si es tracta d'una vida fracassada o si no pot considerar-se tal extrem. La conclusió a què s'arriba fa fer un gir a la concepció del personatge de William Stoner que la majoria ha tingut: es tracta d'un home íntegre i honest, capaç d'enfrontar la mediocritat que l'envolta i de donar un sentit a la seva vida, ni que sigui a base d'empassar gripaus. A més, el seu final, l'espera de la mort i la reflexió sobre la fi de la pròpia vida és exemplar. Preciós. Fins i tot s'afirma del personatge que és una persona anònima que fa el millor que pot per millorar el seu entorn, encara que és conscient que no pot fer-hi gaire; és algú que diu el que creu (no el que pensa). I algú que, malgrat la grisor aparent en què s'envolta, és apassionat per allò que li mereix veritablement la pena: la literatura i l'aventura amorosa que emprèn un cop la dona li demostra exactament què és.

I què és? El debat sobre aquest personatge desperta algunes passions: histriònica, perversa, maniàtica. bipolar... l'opinió mèdica es decanta per "frustrada". I per ell, Stoner, "infeliç". No tothom hi està d'acord, però. Es considera que la infelicitat és un concepte subjectiu i que sap omplir-se la vida, més si es considera que el seu gran amor és la literatura. En més d'un moment sents llàstima per ell, s'afirma, però és en part per la seva incapacitat d'actuar davant el que va passant-li: des de la mort de l'amic a la guerra, fins a les males jugades de la dona, passant per l'afer Lomax, el professor rival i un altre personatge que mereix l'atenció de la concurrència. "Els coixos tenen molt mala llet", diu un lector i l'afirmació és vàlida en un llibre en què podria parlar-se d'una conxorxa de coixos que, bàsicament, és un atac a l'honor d'un cap de departament amb massa fums... però que converteix el protagonista en algú que desacata l'autoritat. Tots els professors presents a la tertúlia, coneixedors de la universitat, confirmen el que era d'esperar: aquest retrat d'un món laboral i provincià dels anys 50 als EUA és vàlid, avui en dia aquí. I es conclou: i en tots els àmbits. Vet aquí la grandesa dels novel·listes universals, és clar: saber retratar un ambient local de manera que es converteixi en categoria.

Però també saber retratar una sensibilitat masculina molt especial; molt versemblant. És, senzillament, un paio normal: algú, s'insisteix, "que et podries trobar". Arribats a aquest punt, la discussió recomença: però és algú que no ha sabut trobar el seu lloc al món? Algú que té la sang d'orxata i que no sap prendre ni una sola decisió? Rèplica: en pren algunes de molt decisives: si no, estava condemnat a no sortir d'un poble de mala mort i ser camperol! Algú que acaba sent un producte del seu entorn i que, sí, no sap enfrontar-se a res. Com que no s'hi troba desllorigador (i no cal), la sessió acaba lloant dos fragments que anticipen, ben al principi l'argument o fil de tot plegat: el sonet de Shakespeare que marca el personatge, en concret els dos versos finals: "Perceps això, que et fa l'amor il·limitat, / perquè estimes qui hauràs d'abandonar aviat".
I la conversa dels tres amics estudiants a la cerveseria, en què el líder de tots plegats (en Dave Masters, el personatge que semblaria meréixer ser el protagonista) vaticina al Stoner: "Tu també estàs destinat al fracàs; no t'enfrontaries pas al món; deixaries que et rosegués i que t'escopís, i et quedaries pensant en què t'has equivocat. Perquè sempre has esperat que el món fos el que no és, el que no volia ser."