dimarts, 3 de desembre de 2013

Plans de futur

de Màrius Serra

Barcelona, Proa, 2013.
254 pàgs.

Premi Sant Jordi 2012


La presentació d'en Màrius Serra, a propòsit del Novembre Literari, uns deu dies abans de la sessió, va donar tema fàcil tema de conversa per començar, entre els que hi havien assistit i els que no, en part per l'originalitat de de la proposta, concurs inclòs de certeses i ficcions de la vida del matemàtic Ferran Sunyer, protagonista de la novel·la. Un geni tetraplègic, autor de teories matemàtiques de ressò internacional, un Stephen Hawkins català de principis de segle XX, algú donat per inútil a qui tres dones abandonades dediquen la vida sencera... Són: la mare i dues cosines -més un cosí- que formen una família atípica, amb un dels pares fugit, un altre mort i una de les mares igual. És a dir: que de dos matrimonis, els Carbona i els Sunyer, amb cinc fills en queda una mare i la criaturada, un dels quals és discapacitat, cosa que obliga a tres dones a enterrar-se en vida per tenir-ne cura (més la Modesta, la dona de fer feines). Tanta desgràcia, narrada per tres veus diferents, es veié recompensada per la capacitat intel·lectual d'en Ferran Sunyer, que guanyà diversos premis, i tingué sempre una actitud positiva i irònica davant la vida... Ara bé, la majoria dels lectors coincideixen a afirmar que aquesta intensitat vital no es veu reflectida en la novel·la: els personatges són prims, hi ha poca interacció emocional i no s'entra en els detalls més escabrosos (o morbosos) d'una vida tan dura, com ara la solució dels problemes fisiològics, sexe inclòs. Hi ha una escena, explicada amb una el·lipsi elegant, però res més. L'únic gran tema que s'arrossega per totes les pàgines és la culpa que sent la família i cadascun dels personatges que narra: la culpa del pare que ha marxat, la culpa de la mare que va caure durant l'embaràs, la culpa del propi protagonista -que s'intueix-, la de les cosines per no haver aprofitat alguna ocasió per casar-se i marxar... Tal com algú apunta, però, això és propi de l'època: una filla no podia marxar sense el consentiment matern, la societat exigia que les dones cuidessin els homes de la casa. Al costat d'això, l'autor troba molt bones maneres per explicar l'abstracció d'un pensament com el matemàtic, per exemple amb l'escena en què ho compara amb la música: "M'agradaria entrar en el teu cervell just en aquest moment de màxima concentració. Estic segura que hi sentiria una melodia feta de pensaments vibrants, una música agradable que em faria completament feliç perquè no l'hauria d'entendre ni explicar. Només sentir-la. Podria prescindir de la raó, que encara ara m'empeny a intentar conéixer el significat exacte de cadascun dels teus pensaments, i deixondir-me amb les melodies que deuen compondre les teves percepcions. Pura música." El mateix pot dir-se d'escenes tan brutals com la dels nens que apedreguen la rata: en les descripcions físiques dels personatges, sobretot del propi Ferran i els seus "sorollets", i de certes situacions, l'escriptura és excel·lent, però en falten d'emocionals. Potser les poques excepcions són una llarga partida al  parxís amb la família Dalí i el moment en què el nen esguerrat comença a parlar i dóna a entendre que sap llegir i n'ha après tot sol.
El millor de la novel·la és la informació que aporta d'un personatge històric, desconegut pel gran públic, i que mereix ser recordat. Però l'autor prefereix no centrar-se en ell, sinó en l'entorn que l'envolta, en la família que fa possible la seva grandesa: una família benestant, cert, però que ho juga tot a una sola carta. És evident que en Ferran Sunyer no hauria pogut desenvolupar les seves capacitats en una família marroquina -i tampoc en una família catalana pobra. En Màrius Serra ha viscut una situació similar i s'ha sensibilitzat amb aquest entorn, però tal com queda apuntat, al final és més drama la cadira de rodes que no pas les tres morts que colpeixen la família d'entrada. Cal suposar, a més, que centrar la veu en la mentalitat del protagonista, és a dir, donar-li la veu del narrador, era quasi impossible, ja que es tracta d'una veu amb un coneixement matemàtic quasi impossible de transmetre... si no es partia d'un coneixement de la ciència equivalent al seu. És clar que el fet de narra la biografia de Ferran Sunyer des d'aquest trio de veus acaba per "empresonar" l'acció de la novel·la, que ha d'explicar d'on ve... la veu del pare. Però convé no donar-ne detalls. L'únic dubte que queda és per què no es va optar per un narrador omniscient, és a dir per una mirada des de fora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada