L'adéu al mestre

de Guillem Frontera

Barcelona, Club Editor, 2013
180 pàgs.


D'entrada, dos equips: certs lectors troben que el llibre es queda curt en els seus propòsits; així, en la descripció de l'activitat artística no aprofundeix gens, en l'esfera social i les corrupteles que afecten el món de l'art no ens aporta res de nou i en les relacions personals entre els personatges ens deixa massa interrogants oberts. Però d'altres opinen tot el contrari: que les reflexions sobre la bellesa i la veritat artístiques  són contundents i que una frase com "Els teus dibuixos certament atrapen, però de tant de mirar-los finalment hi vaig arribar a percebre un buit que fins fa poc no m'he sabut explicar. Crec que confons l'exactitud amb la veritat", paga tot el llibre perquè és d'un calat poques vegades vist; i més si hi sumem la descripció sobre les dificultats de crear art, les emocions davant la tela en blanc. Certament, diu algú, hi ha descripcions esborronadores i té la sapiència de resumir en molt poques paraules sentiments com el de l'amor ocult entre el majordom Sebastià i l'escolà que l'ajuda: "Els vaig quasi obligar a prendre una copa de xampany amb la pretensió innocent de copsar-los la mirada que s'adreçarien en brindar"; en això l'autor és brillant, en transmetre la manera en què un pintor s'encara al món o, si més no, a alguns detalls concrets. Una altra: "De vegades encara em fa la impressió de sentir com un corc obrint galeries en les zoes més obscures de la memòria". Quan el debat s'enfila cap a l'estètica pictòrica del protagonista, es fa menció de la seva similitud amb Antonio López, d'una banda, i amb Toni Catany, de l'altra. I és gràcies a la manera explícita i clara com s'explica la seva obra (que, és clar, no es "veu" en cap moment) que un lector despert -i amb coneixements de pintura- pot arribar a entendre-la o situar-la en un corrent artístic.
Al costat d'això, no obstant, el llibre s'oblida de certs personatges i en fa aparéixer de nous que no acaben de trobar el seu lloc i semblen gratuïts: per què els pares i la germana del narrador no apareixen més, després de l'arrencada brutal de la novel·la? I quin sentit té la Titín? Ni els uns ni l'altra troben el seu lloc dins la novel·la... fins i tot es podien obviar perfectament (o donar-los un rol definitiu). Algú apunta que, ben bé, sembla que l'obra fos la suma de dues històries diferents. O que l'autor s'hagi apressat a embolicar-hi la trama corrupta per donar ritme a una història rural, volgudament lenta, sobre la creació artística en un moment en què el paisatge mallorquí canvia. Un tema, el de la transformació del paisatge, que tot just queda apuntat... Com el del mateix Néstor, el mestre del títol, i protagonista absolut del llibre: no es podria haver donat més pistes sobre el seu passat es plendorós? O sobre la seva (pretesa) paternitat del personatge que narra... que, per alguns lectors, és més que evident. Hi ha qui diu que la novel·la és massa curta, que desenvolupant personatges i situacions unes 50 o 70 pàgines més, hi hagués guanyat. Però l'opinió contrària també hi cap i es valora la capacitat de síntesi de l'autor, que recrea molt bé tot el que es mou al voltant de l'art contemporani i la manera de pujar preus fins a xifres desorbitades; una realitat que, poc a molt, sona a tothom però que no es coneix amb detall. I queda força clar que no és fan d'en Miquel Barceló.
Per acabar, el sentit del títol: es tracta d'un adéu metafòric o literal? S'entén que, més enllà de la mort del personatge, l'adéu fa referència a la decepció que el personatge narrador sent per en Néstor, que "es ven" a aquells que fan negoci amb l'art sense apreciar-lo realment. Ara bé, no es pot entendre, també, com l'adéu a un època en què ja no cal tenir algú que t'ensenyi a pintar (o escriure, esculpir, compondre, etc.) i a estimar l'art, sinó que del que es tracta és de tenir un padrí amb calers? Sigui com sigui, acaba prevalent l'impacte estètic, el cop mediàtic, i el personatge d'en Biel Porto acaba sent el paradigma d'això: el seu suïcidi (que es veu a venir des de la primera escena en què apareix) és llegit com la seva última obra, el que tanca un cicle artístic -tot i que en cap moment el pintor deixés escrit que vulgués tal cosa.