Tres cants fúnebres per Kosovo

d'Ismail Kadaré



Barcelona, Proa, 1999
97 pàgs.


Un llibre breu i aparentment senzill va suscitar un debat, si no encès, sí força ric. Especialment perquè, d'entrada, la nouvelle de Kadaré no havia generat excessives passions entre alguns lectors: hi havia qui se sentia decebut perquè el títol, amb paraules com "fúnebre" i "Kosovo" prometia més emocions de les que donava, qui n'esperava una història més actual, qui s'havia quedat absolutament indiferent, sense empatitzar-hi mai... I, a l'altre costat, els que consideraven que explicava molt bé el conflicte dels Balcans, el permanent conflicte en aquella zona d'Europa des de temps gairebé immemorials, els que consideraven una autèntica genialitat que el quid dels tres contes i, per tant, de l'explicació de la guerra es posés en boca de rapsodes, essent uns personatges que només fan que repetir consignes anteriors a l'enfrontament que es narra, cants que queden desfassats... Algú recordava les similitatuds, temàtiques, amb una altra gran novel·la sobre la contesa eterna dels Balcans: El pont sobre el Drina, d'Ivo Andric. A poc a poc, el tema, que de més lluny o de més a prop, tothom coneix, va generar intervencions de tota mena: la importància de la religió en el conflicte, metaforitzada en el llibre amb la metàfora de la pell de serp: "Així que tu esperes que una de les dues religions es desprengui del teu cos com si fos la muda d'un rèptil? Sigues franc, tu què ets turc o serp?"; o la importància de l'art per evitar els conflictes, com queda demostrat amb la convivència entre els rapsodes de diferents ètnies; però també la condemna a que aquest art aboca: és el record de les guerres (en forma de cant) el que perpetua diferències i conflictes.
I per què Kosovo, al títol i al centre de la novel·la, i no Albània o Sèrbia, actors principals del drama? Just perquè Kosovo, l'única plana en aquesta terra muntanyosa a no poder més, podria haver estat el punt de trobada d'una zona tan dividida geogràficament que hi cohabiten sis idiomes i quatre alfabets diferents... i en canvi, es converteix, en l'explicació de la novel·la, en l'escenari d'una guerra contra un enemic extern (l'Imperi Turc) que, enlloc d'unir els diferents actors, els separa encara més: dàlmates, albanesos, serbis, croats, vàlates, búlgars, etc., són incapaços de resoldre els seus seculars problemes (que, com apunta algú, vénen de l'època dels romans, sinó d'abans!) per lluitar plegats i, és clar, els turcs els derroten sense massa dificultats. És l'any 1389 i, des de llavors, al conflicte secular s'hi sumarà un nou element desestabilitzador: la presència turca, que comporta l'arribada d'una nova religió, la islàmica (fins llavors la divisió era, només, entre catòlics i ortodoxos). Vet aquí el sentit profund d'aquesta novel·la curta d'Ismail Kadaré: dur-nos al centre exacte del conflicte; no al principi (encara que avui sovint s'aprofita l'efemèride d'aquesta batalla del s. XIV per situar-hi l'origen de tots els mals), sinó en el moment en què el "mal" s'escampa definitivament. D'alguna manera, l'autor podria voler dir que, si fa sis-cents anys els balcànics s'haguessin unit contra els turcs, d'una banda, no s'hauria iniciat el conflicte amb l'Islam, i de l'altra potser tots els pobles haguessin conformat una confederació permanent que hauria finiquitat les rivalitats que ja portaven d'abans. Per acabar-ho d'arrodonir, el nom amb què encara avui se'ls coneix (Balcans) els el van donar els enemics i vol dir "muntanya arbrada", mentre que el nom que haurien pogut prendre com a conjunt, "Kosovo", significa "camp de merles".
El talent de Kadaré li permet presentar un tema tan cru (l'any 1998!!) de manera planera, en forma de faula i prenent com a base uns rapsodes a qui la guerra gairebé ni els va, ni els ve: ells canten i punt, i l'art els uneix. Tot i que, a la vegada, són els responsables de perpetuar la memòria de la divisió entre serbis i albanesos, principalment, i de dur-la nord enllà, a la cort d'una Gran Dama que, per més que ho intenta, no acaba d'entendre què passa en aquell racó del continent. La Gran Dama podria ser una metàfora de la Vella Europa, intolerant amb els que no es defineixen (amb la Inquisició que condemna al turc que els acompanya perquè no sap quina religió triar), i poc comprensiva amb una tragèdia que té a la vora però que mai no s'ha preocupat de comprendre a fons. Només n'hi arriben veus esquemàtiques.
Entès tot plegat, llavors sí, sota la veu fantasmal d'un rei mort que es passeja per la terra ensangonada (metàfora de la memòria que no hi ha manera d'esborrar) apareixen els noms que els Telenotícies de tot el món han cantat els darrers anys: "noms estranys, de països o visirs: OTAN, R. Cook, Madeleine Albright; una massacre d'infants a Srebrenica, Milosevic, Mein Kampf". Després de la lliçó d'història que un acaba de llegir, en tot just 95 pàgines, no cal res més per entendre d'on ve, què és, per què es produeix, quan fa que dura i com pot resoldre's l'eterna qüestió dels Balcans.