dimarts, 17 de setembre de 2013

Los detectives salvajes

de Roberto Bolaño

Barcelona, Anagrama, 1999
622 pàgs.


D'entrada, el que més sorprèn a l'afrontar aquesta novel·la és la riquesa del llenguatge: la pluralitat de l'espanyol que Bolaño sap posar en boca de cadascun dels molts personatges que pul·lulen pel text. I no es tracta tant d'una llengua rica, com d'una llengua diferent, que beu dels dialectes mexicà, argentí, xilè, castellà  i fins nord-americà (i diria que accent català i tot) que usen, amb conseqüència, els individus que transiten pel llibre i que tenen tots aquests origens. Però hi ha més, encara: l'idioma és ric perquè abraça tota mena de registres, des del culte-cultíssim fins a l'argot de carrer més baix -diguem-ne lumpen- que, sigui o no acadèmic, demostra també el vastíssim coneixement lingüístic de l'autor. L'escena en què el García-Madero i la Lupe fan una mena de concurs a base de reptar-se a saber el significat de paraules d'un i l'altre context és, senzillament, meravellosa. I ens posa davant d'un altre element que flota en tota la novel·la, ben destacat pels lectors: l'humor. La competició, de per si, és còmica, però a més es converteix en una ironia del saber "institucionalitzat"; com és sarcàstic el retrat d'un món de poetes, els real-visceralistes, dels quals no en coneixem cap poema... ni que hagin publicat més d'un llibre (si hi arriben). Així el llibre es pot considerar una sàtira d'un món d'estudiants de lletres, avantguardistes per definició, anti la generació que els ha precedit, i que aspiren a fer una literatura "nova" o "diferent"... que sovint només es queda en la teoria. L'acudit que ho engloba tot és el trobament de la famosa poetessa Cesárea Tinajero (no Tinarejo), fundadora gairebé mítica del corrent real-visceralista, i de qui només es coneix un poema o, per ser més precisos, uns dibuixos que no són gaire més profunds que els que fan els protagonistes que van a buscar-la per matar el temps -i que són simples acudits de gràcia relativa.

Un altre element que els lectors destaquen com a sorprenent és la quantitat de personatges secundaris que apareixen. No només (i sobretot) a la segona part, la dels testimonis, sinó ja a la primera. En són molts, però estan perfectament definits, amb pocs trets, però suficients com per no oblidar-los quan apareixen moltes pàgines enllà. Es tracta, és clar, de vides molt potents en la majoria de casos, de personatges que viuen al límit i, en aquest sentit, es pot dir que el moviment literari que segueixen el que fa és ensenyar-nos les vísceres de la realitat, com va definir algú. Una lema que va fer fortuna en la sessió i que va servir per explicar perquè hi ha lectors que no suporten tanta cruesa o sordidesa en la descripció del món que proposa Roberto Bolaño. Una comparació pictòrica: l'autor xilè és equiparable a Francis Bacon; impossible de no reconèixer-li la grandesa o l'expressivitat... però es pot fer difícil de suportar: un problema de sensibilitat. I és que, finalment, fa la impressió que el real-visceralisme no és tant el corrent literari dels poetes que protagonitzen el llibre, sinó la manera en què el novel·lista ens ensenya la realitat que l'ha envoltat, que ha viscut. Una teoria que una llista (extreta d'Internet, detall d'un lector) amb equivalències entre personatges ficticis i les persones reals que es diu que van inspirar-los ratifica de ple. [D'altra banda: té cap sentit una poètica real-visceralista, és a dir que expliqui la realitat fins als últims detalls, sent que la poesia és el regne de la metàfora?].
Vet aquí, finalment, el que resulta més desconcertant de la novel·la: com ens explica l'autor la vida dels dos principals protagonistes (un dels quals és un alter ego de si mateix)? A través d'una estructura complexíssima que, malgrat tot, es pot explicar d'una manera senzilla: a partir dels testimonis de totes les persones que han conegut, de més a la vora o de més lluny, aquests individus de vida errant. I així apareixen 56 veus diferents (si ho he comptat bé), 56 narradors amb punts de vista absolutament diversos, fins i tot contraposats: des del qui escriu un dietari que abraça més d'un any de relació amb Belano i Lima, fins a un vell poeta que descriu una nit de borratxera, passant per una heroïna de la revolució mexicana que va conèixer-los de passada. I tants i tants d'altres: real com la vida mateixa; cada persona només acostuma a veure un aspecte circumstancial dels altres, que serà més o menys profunda en funció de molts factors. Això és el que ens proposa Los detectives salvajes: la reconstrucció de dues a vides a partir dels "rastres" que han deixat en un munt de persones diferents. D'aquí que, més que Belano i Lima, els autèntics detectius salvatges acabin sent els lectors, quan comprenen que no estan davant cap història tancada, sinó davant un cúmul de testimonis que ens expliquen empremtes vitals de dos individus que passen bona part del seu temps viatjant d'una punta a l'altra del món, fugint del Mèxic que han conegut de joves; aquell Mèxic on van jugar a buscar la pista d'una poetessa desapareguda, recerca amb final dramàtic que els obliga a fugir del país. Ara bé: és realment la investigació que els marca l'existència? És veritablement tan important trobar a Cesárea Tinajero? No ho sembla, a no ser que s'entengui en clau de revolta: ells, poetes real-visceralistes, no volen acabar vivint en un poble de mala mort perdut al desert de Sonora, havent oblidat, fins i tot, que un dia van ser poetes. La Tinajero els empeny al món, doncs, però indirectament... si acaben trobant-se a si mateixos o no és una qüestió que cada lector ha de decidir en funció del que extregui de cadascun dels 56 testimonis.

1 comentari:

  1. Destacar també la destresa amb que estan explicades les escenes de sexe -homosexual i heterosexual- que són crues, però sense perdre un gran erotisme i sensibilitat. (Ho vam comentar, a la sessió?)

    ResponElimina