dimarts, 2 de juliol de 2013

El jardí dels Finzi-Contini

de Giorgio Bassani

Barcelona, Proa, 1987
284 pàgs.


D'entrada, una revelació: el jardí que amb tant de preciosisme i detall descriu Giorgio Bassani, no existeix, tot i que potser en va existir un de similar, ja que a Ferrara va viure-hi un tal Silvio Marconi-Contini (??), jueu, ric, que vivia en un casalot immens i va tenir un fill que va morir malalt, abans de la Segona Guerra. En tot cas, i gràcies a la pel·lícula homònima de Vittorio de Sica, rodada l'any 1971 i filmada a Ferrara mateix (Òscar a la pel·lícula de parla estrangera), hi ha una parc que els turistes visiten com si es tractés de l'autèntic jardí de la famosa família.
La novel·la, però, publicada el 1962, té dos protagonistes absolutament ficticis, per més que puguem intuir la figura del propi Bassani darrere del narrador, un "jo" que no té nom i que rememora una adolescència marcada per l'enamorament de l'esplèndida Micòl Finzi-Contini.  Esplèndida, si més no, en el record del narrador-protagonista, perquè probablement aquest sigui el tema principal de la novel·la: la recreació d'un passat esplendorós, l'adolescència perduda que queda simbolitzada per aquest jardí ufanós on van escolar-s'hi tantes tardes de passeig, de partides de tennis i de llargues converses. Vet aquí un tema nou, no pas inventat per Bassani, sinó per la literatura del segle XX: abans de Proust i la famosa magdalena (1903), la literatura no "recordava" mai. Els narradors explicaven les trames en present i si mai hi havia un flash back, es tractava d'un narrador omniscient, no d'un personatge que està plenament involucrat en la trama. I què és el que es recorda? Un passat que mereix la pena ser explicat, o dit d'una altra manera: que no s'ha d'oblidar; i l'única manera de no oblidar-lo és escrivint-lo, perquè físicament no en queda res d'aquell passat. Això és el que s'explica en el pròleg i l'anècdota dels cementiris etruscs ("no plorem per ells perquè no els vam conèixer i, per tant, no ens afecten"), un episodi que serveix al narrador per explicitar que l'important no és que els personatges dels quals parlarà morissin després de la manera més brutal (i no és important justament perquè ho diu al principi), sinó que l'important és el que va passar just abans, quan encara eren vius. Una època que coincideix amb la joventut del protagonista que, metafòricament se simbolitza com un jardí esplèndid. Ja ho van escriure Machado ("Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla / y un huerto claro..."), Wordswoth ("l'esplendor damunt l'herba i la glòria a les flors..."), Espriu (en el record del "jardí dels cinc arbres" a Primera història d'Esther) i fins i tot Rodoreda a Mirall trencat ("Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí de tots els jardins... Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués tot això. Darrera de casa, quan jo era petita, el que ara és el carrer Balmes era la riera de Sant Gervasi de Cassoles. A l'altra banda de la riera hi havia el parc abandonat del marquès de Can Brusi")... En la literatura contemporània el jardí és sempre la metàfora d'un passat esplèndid que ara ja no hi és, però que cal recordar perquè el terrible motiu que va destruir-lo, sigui quin sigui, no triomfi del tot.
Evidentment això provoca que tot el relat tingui un to melancòlic, nostàlgic: tant el narrador com el propi lector saben, des del principi, que allò no acabarà bé, però que abans va arribar a ser bonic. Com diu en Vicenç Villatoro a la seva ponència "El mite del jardí desolat. Un tractament literari de les catàstrofes del segle XX" totes aquestes novel·les podrien titular-se "Allò que el vent s'endugué". En el cas dels Finzi-Contini, és cert.

Més enllà de la teoria literària, però, el debat. Descriu bé, Bassani, la societat jueva ferraresa, en ple auge del feixisme italià? Alguns lectors opinen que sí, que la jerarquització dins del judaisme arriba, fins i tot, a escriure diferent segons qui parla (Micòl i Alberto s'han inventat un dialecte: el finzicontinès...), i que la mala visió que el pare del protagonista té dels Finzi-Contini estableix una divisió similar a la que la burgesia té de l'aristocràcia; en aquest sentit, el llibre distingeix perfectament entre els jueus que comencen a témer Mussolini i els que estan convençuts que "a nosaltres no ens afectarà". Malgrat l'extensa explicació d'alguns rituals i la diferència entre sinagogues, però, hi ha qui opina que les discriminacions que comencen a patir els jueus gairebé no es descriuen, al llibre: tot plegat s'hi passa de puntetes amb un parell d'exemples (l'expulsió del club de tennis i la de la biblioteca). de manera que aquest tema principal queda diluït per la història d'enamorament no correspost... Per sobre del patiment dels jueus, per tant, impera el "Jo" i la "Ciutat", els dos grans (i potser únics) temes de la novel·la. Això fa retornar al tema inicial: què és el més important dins la trama, el jardí perdut (entès com l'adolescència) o la història del judaisme als anys 30, a Itàlia? En aquest sentit el punt de vista és decisiu: el fet d'explicar la història des del futur, com un record, fa menys important el marc històric, perquè tothom el coneix. Per tal de donar-li més pes, el narrador hauria d'haver parlat en present, de manera que tot el que succeís el sorprengués, el colpegés directament (i, així, també colpejaria el lector). Amb el record, es tendeix a relativitzar el que és dur i a enaltir els capítols amables.
Potser el que suscita més apassionament, però, és la història d'amor entre el protagonista i Micòl: es tracta d'una història feliç? D'un amor profund? És tot plegat una aventura superficial? Queda dit amb tots els arguments que qui narra, el protagonista, és un poca-pena, un pusil·lànime que no és capaç de declarar-se mai i, quan poc o molt ho intenta, és gairebé barroer... i descobreix que la noia el té per una mena de germà. L'estima ella? podria ser que sí o podria ser que... tingués molt clar que hi ha una diferència de classes i que, per tant, ni tan sols es plantegés la possibilitat d'intentar-ho. Fa l'efecte que, amb el record, el propi narrador idealitza uns mesos o anys de la seva vida i, fins i tot, la bellesa de Micòl, descrita succintament però amb prou força com perquè al lector li quedi clar que és el súmmum de totes les beutats. En tot cas, aquest és el gran tema d'El jardí dels Finzi-Contini: la construcció del passat, que per més patiment que comportés, quan es remembra d'adult un s'adona que va ser bonic de viure, en el sentit de ple, de viscut intensament. "Tothom s'ha de morir una vegada" diu el pare al seu protagonista. I fa l'efecte que l'home del futur (o del present), el qui escriu i recorda, té aquell capítol d'enamorament foll adolescent com un dels millors de la seva vida; uns anys en què gairebé va gosar trencar el rígid protocol que emmarca l'època ("el protocol que ordena el caos", recordà algú); en el record vol tenir clar que Micòl s'entenia amb algú altre; quan ho reflexiona com a adult no ho té gens clar, de fet, ja no li importa... és el de menys. L'important era l'esplendor (la intensitat) amb què va viure aquells anys. El de després, és una altra novel·la i prefereix no recordar-la (així ho diu a l'epíleg).
I encara hi va haver temps per discutir sobre l'homosexualitat d'Alberto, sobre la seva malaltia (un càncer limfàtic, en definitiva), sobre l'admiració i els enamoraments que es produeixen en ambients unisex (i que provoca el descobriments que ningú no és 100% hetero, encara que això no tingui res a veure amb la pulsió sexual), sobre l'estil de frases llargues de Bassani i la curiosa manera de posar per escrit els diàlegs (de manera indirecta, per reforçar la sensació de record del que es va dir, no del que realment va dir cadascú) i per arribar a la conclusió final que, de totes maneres, es tracta d'una lectura deliciosa.

1 comentari:

  1. Hola, he trobat la conferència del Vicenç Villatoro sobre el mite del jardí perdut on parla del Bassani i d'aquesta novel·la. Val molt la pena escoltar-la.

    http://mediateca.arenys.org/aula/Curs%202009-2010/20100413_vicencvillatoro.mp3

    I insisteixo que hem de quedar per veure la pel·lícula del Vittorio de Sica.

    Si us ha agradat aquesta us recomano "Gli occhiali d'oro" (Les ulleres d'or) on a més del tema dels jueus, tratca la homosexualitat i la duresa de la societat ferraresa envers un metge gran que s'enamora dun noi molt jove. L'ambient és el mateix, de famílies riques provincianes que viuen de luxe i "comenten" com de pasada l'ascenció de Mussolini.

    ResponElimina