Barcelona, 1935.
xxx pàgs.
Unanimitat de criteri: lectura especialment difícil, que demana molta atenció i esforç, però que en cap cas produeix la sensació que no val la pena esmerçar-n'hi tant. Ans al contrari: potser el que cal és entrar-hi a poc a poc i conèixer-ne algunes claus. Hi ha contes fàcils, com el primer "Tereseta-que-baixava-les-escales", magnífica descripció del pas del temps i el canvi que experimenten les persones (tot i que hi ha trets o característiques que ja s'intueixen des de la infància i que són immanents), i alguns de francament impossibles d'entendre si no es recorda que la majoria de personatges no són innocents, que ja han aparegut en d'altres contes i que cadascun representa un arquetipus social que, si bé avui reconeixem només en part (han passat gairebé 80 anys!), cal tenir en compte que, a més, Espriu els deforma i caricaturitza. Com diu un crític:
" En els trenta-dos contes que l’integren, Espriu hi aconsegueix de conformar un conjunt insòlit de proses en les quals assaja tècniques, models i formes distintes manllevades de la tradició literària recent per fer-ne sàtira o paròdia, que seran els prismes, deformats i grotescos, des dels quals observarà la realitat social, política o cultural del país, per on desfilaran uns personatges antipsicologistes, deutors de la tradició valleinclanesca i pirandelliana."
Dit d'una altra manera: Espriu juga a fer de titellaire, és a dir que en qualsevol conte que escriu hi fa aparèixer un seguit de "titelles" (personatges), sempre els mateixos, que o bé són els protagonistes de la trama, que de vegades és una simple tertúlia sobre els temes que més li interessen (la mort, el coneixement, el país), o bé hi apareixen de trascantó per comentar-la, com si fossin una mena de cor grec. Això no exclou, és clar, que paral·lelament cada conte tingui els seus personatges propis. Com un dels que més fàcilment s'entén: "En Panets passeja el cap", una caricatura ben actual d'aquell tipus de persones que es dediquen a parlar molt i a no pretendre altra cosa que destacar i ser famosos. O bé la "Introducció a l'estudi d'una petita girafa", que retrata la reacció d'una societat, en aquest cas la barcelonina, embadocada pel naixement d'un animal en captivitat fet que catapulta el seu zoo a un dels més importants del món... però a la vegada prefereix no veure els morts i víctimes d'una guerra que té a la vora. Més d'un va pensar que Espriu parlava del Floquet de Neu, però el goril·la albí va néixer al cap de trenta anys. Profètic? I "Mamà més ti bemol", que és la presentació crua de com certes persones benpensants visiten un sanatori -amb acudit al títol inclòs? O "Els subalterns", visió fins no fa massa vigent (o potser encara) sobre les jerarquies en una empresa capitalista... i que alguns estudiosos tenen com una lectura política de les relacions Catalunya-Espanya arran dels Fets del 34. D'altres necessitarien lectures molt més aprofundides i pacients ("Thànatos", "Teoria de Crisant", "Hildebrand"...)
I potser tampoc cal repassar-los tots. Tothom va destacar-ne l'ús excel·lent de la llengua, la precisió de cada mot que si bé podria convertir-lo en carrincló, per l'ús d'un vocabulari quasi perdut, en alguns casos, ajuda a fer-lo absolutament actual -tot i que opta per paraules, tretes del caló, que Espriu creu que faran fortuna i, en canvi, se n'ha perdut l'ús.
En tot cas, queda clar que Laia, novel·la anterior, hauria resultat una lectura més planera, però Ariadna al laberint grotesc introdueix de ple al món creat per l'escriptor de Santa Coloma de Farners (afincat més tard a Arenys): un món que que, caricaturitzat, és el que l'envolta i que encara avui reconeixem; un món on Konilòsia és Espanya, Alfaranja, Catalunya i Lavínia, Barcelona. Un món (la vida, si voleu) que és un laberint pel qual ell, Espriu, vol fer-nos de guia i ens demana que el seguim i li fem confiança. Sobre aquest mite, ell crearà tota la seva obra posterior, poètica, dramatúrgica i narrativa, on hi retrobarem els personatges que ja apareixen aquí, des del vell Salom fins a Magdalena Blasi... i d'altres que s'hi aniran afegint. Un món complex i que exigeix esforç, sí. Hi ha un tipus de literatura que no busca, només, el pur entreteniment.
http://www.anyespriu.cat/
http://www.catedramariustorres.udl.cat/materials/biblioteca/visor.php?acronim=ari1&acr_autor=espr&tipus=_autors
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/245434
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada