dimarts, 14 de maig de 2013

El ball

d'Irène Némirovsky

Barcelona, Columna, 1987
71 pàgs.

Acord unànime entre els lectors: una petita gran obra. Una trama que comença sense grans expectatives i que, in crescendo constant desemboca en un final apassionat i apassionant que mostra molt més del que diu. Ara bé... es tracta de la història de què? I de qui? Hi ha dos personates principals, la mare i la filla. Madame Kampf Antoinette. I una rivalitat enmig. O potser no n'hi ha per tant i és tan sols una rabieta adolescent, el que desencadena un final de conseqüències excessives? Per a la mare, queda clar que sí, que absurdament, considera la seva pròpia filla, de 14 anys, una rival per al lluïment propi en el ball que prepara amb el seu marit... però és rivalitat el que sent Antoinette per sa mare? És dolenteria pura i dura? O és senzillament una relació d'amor-odi, tan habitual entre mares ifilles, portat a l'extrem màxim? Els interrogants se succeeixen al llarg de la conversa i no sembla que cap tingui una resposta definitiva, tots i cadascun comporten noves reflexions. Perquè sí: hi ha una rabieta adolescent perfectament descrita. I hi ha una mare egoista, que necessita cultivar la vanitat, i hi ha una família de nous rics que, no se sap ben bé com ("dos cops de fortuna a la borsa"), ha transformat una existència grisa en una vida de luxe, allò que Madame Kampf sempre havia somiat; allò pel qual va casar-se amb un jueu fins i tot contra el parer de la família; allò que volia per tenir una vida de princesa, amb amants inclosos... i ara ja hi és, i per a fer-ho públic (i potser trobar l'amant) organitza un ball que ha de ser el non plus ultra, que ha de servir per donar-se a conéixer a la societat parisenca; un ball que potser li arriba tard -per edat-, però li arriba, que és el que compta.
A l'altre costat una nena que ja ha crescut, que ja és adolescent, que és lectora i somia en prínceps blaus i vestits llargs, que sospira per l'amor i es deleix pels petons, una noieta que pensa en el suïcidi qua se li giren els objectius. Una noieta que s'ho fa venir bé per descobrir que la seva mainadera (Mrs. Betty) té nòvio, algú que li fa perdre el cap i li fa oblidar certes obligacions. I algú que, enrabiada per un cúmul de situacions (que bàsicament són dues: veure la mainadera fent petons al nòvio, enmig de la boira prop del Sena; i la prohició d'assistir al ball, per part de la seva mare), esclata i protagonitza un acte banal, potser, però que tindrà conseqüències gairebé fatals [i que cal no desvetllar per si algú arriba fins aquí sense haver llegit la novel·la: qui l'hagi llegida, el té ben present].
I més preguntes: l'acte en si és contra la mare? És calculat? O creix a mesura que passen les hores? És una nena perversa, Antoinette... o s'hi va tornant? I la novel·la: és la de la mare (ascens i caiguda) o la de la filla que narra (entrada en l'edat adulta i pèrdua de la innocència)?
Un apunt d'Eduard Márquez, escriptor de qui hem llegit una novel·la al club: "es tracta d'un text extraordinari que, en 70 pàgs., és capaç de concentrar dues novel·les".
En tot cas, hi ha opinions per a tots els gustos: part dels lectors creuen que la protagonista és la mare, encara que narri la nena -anys després-, perquè la història important és la caiguda definitiva del seu egoisme i les ànsies de grandesa per una anècdota gairebé estúpida. D'altres, creuen que és Antoinette, l'autèntica protagonista, que passa de nena somiadora a dona amb una maldat intrínseca (hi ha qui es resisteix a dir-li perversa), que al final és molt superior moralment a la mare. I és que, tal com queda subratllat, el quid de la qüestió no és el fet en si mateix... sinó no dir-ho! I amb la grandesa que l'autora no jutja cap de les dues, ni hi posa moralina: et dóna suficients elements perquè ho faci cada lector, d'aquí la disparitat de criteris.
En un punt tothom es posa d'acord: El ball és extraordinari. I potser deixar apuntat que, en un parell de moments, alguns dels presents deixen clar que Suite francesa, de la mateixa autora, és encara millor.

[Un regal final: tràiler de l'adaptació teatral que va fer-se'n l'any passat al TNC amb l'Anna Lizarán fent de Madame Kampf...: aquí]

1 comentari:

  1. Sembla interesant l'obra de teatre-dansa, llàstima que no estigui ara en cartell!

    ResponElimina