El retorn de Macbeth

de Francesc Puigpelat

Ed. Bromera, 2013
346 pàgs.



Sessió especial del Club de Lectura dels Dimarts: visita d'escriptor, una setmna abans de Sant Jordi, i presència dels alumnes del Taller d'Escriptura. I, de fons, un clàssic que enllaça amb l'anterior lectura: Macbeth, l'obra de Shakespeare, inspiradora de la novel·la de Javier Marías, Corazón tan blanco, i tema central d'aquesta seqüela -i preqüela, a la vegada- que aprofita directament la trama del dramaturg anglès per tirar dels fils que no tanquen. I, a la vegada, excavar en el passat d'uns personatges immortals dels quals Shakespeare no va dir res. Qui més qui menys tot lector (o espectador) s'ha fet la pregunta: per què és tan dolenta Lady Macbeth, convertida per la literatura posterior com la mare i model de totes les femmes fatales de la literatura i el cinema? I, d'altra banda, van ser reis, els fills de Banquo, tal com anunciaven les bruixes al principi de l'obra de teatre? Vet aquí el tema nuclear de tota la història, tant l'original com en la novel·la de Marías i aquesta de Puigpelat: el pes del destí. Es tracta d'un argument de "profecia autorrealitzada", com la història d'Èdip; un oracle anuncia el futur d'uns personatges que, per fugir-ne, acabaran fent tot el possible perquè s'acompleixi, en contra de la seva voluntat. L'autor d'El retorn de Macbeth, que feia més de vint anys que donava voltes a la possibilitat d'una continuació d'aquesta obra, es planteja, d'entrada, convertir la seqüela en tot el contrari: que els fets girin, justament, sobre el "no-destí", sinó sobre l'autorrealització. Els personatges faran allò que creguin que han de fer, el que ells vulguin segons decisió pròpia, no el que creuen que cal fer per evitar que es compleixi tal o tal altra profecia... si més no, el protagonista absolut, Macbeth fill de Macbeth.
La creença o no en les profecies d'unes bruixes ens situa de ple en el món d'una religió antiga que, sense ser anomenada directament, planeja per l'obra de Shakespeare: la dels antics celtes, especialment vigent en l'Escòcia on el cristianisme no va arribar fins molt tardanament, més enllà del segle XI en què se situa la història. Vet aquí d'on Puigpelat treu el material per forjar la preqüela, els antecedents: la maldat de Lady Macbeth, en realitat anomenada Gruoch, hereva d'una societat matriarcal que xoca de ple amb les noves convencions i costums que aporta el Cristianisme, lligat a l'herència masculina i als costums anglesos. I això és històric o forma part de la invenció? Hi ha de tot, admet Puigpeat: el propi Shakespeare va aprofitar unes cròniques dels reis d'Escòcia que contenien algunes falàcies... i ell mateix les va adaptar a la seva manera. Bé, ara el mateix: pe això n'anomenem història de ficció. Començant per la trama amorosa entre Gruoch i Banquo, que Shakespeare ni insinua, ni denega. És una possible explicació al comportament d'un i l'altre personatges, els dos més propers al protagonista que dóna nom al drama.
Decidit el tema, el marc i el motor de l'argument Puigpelat necessitva una estructura i es decideix per la de la història revelada: una nit en què es rememora un passat més o menys remot i que serveix pertreure a la llum molts més capítols que no es creia en un principi. Sandor Marai ho fa a L'última trobada, però amb una diferència: que durant la nit en què van recordant-se fets remots, també succeeixin coses, de manera que tenim dues trames en una. La primera, la de més pes, 100 anys (aprox.) de trames familiars i maldats diverses, explicades de manera desordenada però sense que se'n perdi el fil; l'altra, la història de la nit en si (el "fil d'estendre", com s'anomena en teoria literària), aboslutament linial... i que contindrà el final de la trama anterior. Algun lector, però, no veu clar que en començar la nit, Fleance, fill de Banquo, sigui un vell que gaiebé no pot ni moure's i ue, en canvi, rejoveneixi gairebé físicament mentre passen les hores. Resposta de l'autor: l'avorriment envelleix, quan passen coses, t'actives. I a Fleance fa 40 anys que no li passa res, que viu tancat i aïllat en un castell de mala mort... per això és vell.
Algú altre reporta els errors en els enigmes: es resolen tots? N'hi ha que canvien de número! Puigpelat ho accepta: ell mateix s'hi perd, però perquè acaba sent el menys important... el que de debò compta és que la història (100 anys de trames diverses, anteriors i posteriors a l'obra de Shakespeare) s'entengui. Per a tal propòsit, l'autor es valde quatre fonts o punts de vista diferents: el de Macbeth fill de Macbeth, el de Fleance, el de Cailleach, la criada d'aquest -que aviat queda clar que sap moltes coses- i un de sorpresa, al final: el de Brycen, marit de Cailleach. El gran John Oldcastle, personatge secundari però inoblidable de la novel·la, també ocupa una part del debat: més d'un hi reconeix allò que voldria ser si pogués reencarnar-se... i tothom hi veu la presència de Falstaff, personatge immortalitzat per Orson Welles (Campanades a mitjanit, adaptació d'Enric IV)
I el dietari de Macbeth -l'autèntic? Quin sentit té? Permet a l'autor dues coses: jugar a citar d'altres obres de Shakespeare, fet que el lector expert i bon coneixedor de l'obra del dramaturg anglès agraeix (hi ha cites literals d'Otel·lo, Coriolà, El rei Lear, Hamlet i Romeu i Julieta) i, sobretot, posar indirectament en boga una de les teories del crític Harold Bloom: que els monòlegs tan i tan profunds d'alguns personatges shakespearians són la resposta a la recepció dels Assaigs de Montaigne a Anglaterra. En paraules de Puigpelat: "Macbeth és un escriptor! Si hagués estat un personatge inventat al segle XX, hauria escrit un dietari... pero al segle XVII, i en una obra de teatre, Shakespeare només tenia el recurs del monòleg". La novel·la, s'afirma, et dóna molt més joc que el teatre, et deixa interioritzar en els personatges, ser exhaustiu, mentre que el teatre són flaixos: posades una darrere l'altra, totes les intervencions de Lady Macbeth, personatge immortal per a la literatura, només són quatre pàgines! Això et dóna molt camp per córrer...

Foto: Antoni Gasull

L'autor també ens fa avinent algunes de les seves descobertes macbethianes, tot allò que ha après mentre es documentava per escriure la novel·la: que el drama de Shakespeare serveix al dramaturg per fer la rosca al nou rei anglès, Jaume I (i VI d'Escòcia) que, d'alguna manera, és descendent de Malcolm, el rei assassinat.

La sessió va acabar derivant en una conversa sobre gustos (a en Puigpelat no li agrada el teatre!), registre lingüístic (algun lector no estava d'acord en el que s'havia adoptat per a aquesta novel·la, massa modern!), la qualitat literària actual i els interessos dels grans grups... discussió gairebé bizantina, però sempre interessant i necessària.