Corazón tan blanco

de Javier Marías

Barcelona, Anagrama, 1993
302 pàgs.

Dir o no dir: aquest podria ser el dilema shakespearià d'aquesta novel·la de Javier Marías que, amb la referència de Macbeth com a rerefons constant, ens planteja la importància de la paraula... fins i tot per sobre del fet en sí. Sobre la força de la paraula, precisament, va girar bona part de la sessió dedicada a aquest llibre: des de la força i la insinuació de la prosa de l'escriptor (que el pot fer caure en la pedanteria, segons alguns dels presents), fins a la consideració que la pròpia trama aborda, bàsicament, el problema de la comunicació; una qüestió tocada des de molts punts de vista, alguns evidents, d'altres gairebé amagats. La repetició d'imatges i situacions similars, com ara la de l'home que mira des d'un balcó o que mira una finestra des del carrer (que veiem en diferents temps i espais, amb significats diversos: a Cuba, a Madrid, a Nova York...), la constant reflexió sobre el significat i la interpretació del que es diu (ja sigui en l'anècdota, quasi banal, dels traductors de l'ONU, com en la certesa absoluta que tot secret que s'explica deixar de ser-ho. O la presència de personatges secundaris que són al límit del que moralment la societat benpensant accepta: Custardoy, Berta, el propi Ranz... que s'acaba convertint, de fet, en el gran protagonista de l'argument de fons. Algun dels lectors va fer veure que la novel·la és com un procés de rumiació, rumiament o rumiatge: sotmetre l'aliment a una digestió i a una altra, a un procés de masticació i després a un altre, un anar i venir constants. La pròpia prosa de Marías (si més no, en aquest llibre) és així: les frases són llargues, matisades amb mil exemples i consideracions, com qui l'empassa i la torna a treure. Malgrat que un procés així podria fer-la avorrida --l'acció lenta, la frase inacabable--, l'escriptor aconsegueix que l'argument es desgrani lentament i que ningú no tingui pressa per saber com acaba... tot i que hi ha alguns misteris per resoldre (des de la primera frase) que podrien demanar més rapidesa.
Aparentment, doncs, Corazón tan blanco és un llibre amb poques reflexions concretes, regit més aviat per afirmacions de lògica absoluta (la dels secrets, la dels canvis que provoca en qualsevol vida el fet de casar-se, ...) i un tema constant: les dificultats que comporta la comunicació humana. Dir o no dir, trametre amb precisió o no trametre, entendre el que es diu o no entendre-ho... les accions queden en un segon pla. I això que són terribles: matar la pròpia dona, demanar de matar-la i viure una doble vida; altre cop accions que al llarg de la trama trobem més d'una vegada, protagonitzades per personatges diferents i en èpoques distanciades. El passat que torna, pensament reiteratiu, excel·lentment tramès des de la primera frase: "No he querido saber, pero he sabido, que...". La clau de la novel·la des de l'inici; l'estil, la manera de trametre la reiteració, ja posades en evidència des del començament. Amb tot aquest ordit tan ben travat, que alguns enigmes restin oberts és el de menys: Custardoy s'entenia amb Luisa? Eren el mateix el Bill de Nova York (amant de Berta) que el Guillermo de L'Havana? Tant se val, realment: com va dir algú el prototipus d'home que busca amants ocasionals en totes les ciutats del món on viatja és universal, "tots els hotels del món, a les 7 de la tarda, són exactament iguals; els pobla el mateix tipus d'home".
L'important, tornem-hi, és la capacitat de guardar un secret: quan es comparteix, la vida canvia per sempre i cal atendre'n les conseqüències. Vet aquí el títol, que pot tenir dues interpretacions (potser més, a la sessió ens vam quedar amb aquestes dues): tenir el cor blanc és no saber, és ser innocent; o bé, en el sentit shakespearià (extret de la cita de Macbeth que encapçala l'obra: "My hands are your colour; but I shame to wear a heart so white"): el cor blanc és el d'aquell que no està tacat de sang, o de culpa, però en canvi sap i no pot dir o, en tot cas, el fet de saber li canvia l'existència. Saber és compartir culpa i comporta responsabilitat. El crim que va relacionat amb la primera escena és perfecte mentre resta en silenci (durant més de 50 anys...).
Per sort per a qui escriu, i en relació amb aquesta 22a sessió, l'única culpa va ser insinuar (en la trobada anterior) que la xerrada sobre la novel·la de Javier Marías, s'escauria el dia de Sant Josep i potser caldria que algú fes crema catalana. Hi ha qui va recollir el guant, en va fer una de boníssima, la va va dur i l'únic pecat va ser que no s'acabés. Qui escriu jura que mai no va pensar que dir-ho comportaria que algú s'hi enganxés, és més: va pensar en fer-ne ell mateix, però les circumstàncies no li ho van permetre. En el moment de dir-ho en la sessió anterior, però, calia admetre que l'efemèride quedava subratllada i la possibilitat que algú s'ho prengués en el sentit literal esdevenia plausible. Com va acabar sent. Per sort, en aquesta ocasió, el fet de dir i, per tant, de provocar a fer, només obliga a donar-ne les gràcies.