La llavor immortal

Els arguments universals en el cinema

Jordi Balló i Xavier Pérez

Barcelona, Empúries, 1996
368 pàgs.


Potser el millor elogi que pot fer-se d'aquest assaig és que fa entrar ganes de veure més pel·lícules. De ben segur que els seus autors, cinèfils amb molt background, és el que més desitjaven aconseguir quan van posar-se a escriure'l... més enllà de convèncer o no de la tesi dels arguments universals. Tothom hi està d'acord: en aquest punt, ho aconsegueixen. Els qui sempre han estat consumidors de pel·lícules queden satisfets de les moltes obres que recorden; els qui més aviat no ho han estat gaire reconeixen que una mica, ni que sigui només una mica, els n'ha agafat ganes; i, evidentment, la sensació unànime (no verbalitzada) és que si el llibre s'acompanyés d'un DVD amb un recull de les escenes més representatives de cada pel·lícula/argument exposat, fóra oli en un llum. Algú recorda que, de fet, els mateixos autors van escriure una mena de segona part del llibre en què analitzaven, justament, les escenes paradigmàtiques de la història del cinema: Jo ja he estat aquí (parlen de la serialitat i les repeticions en el cine, el còmic, la literatura...). Fet aquest excurs, la tesi que planteja l'obra, en general, va agradar i va persuadir als més escèptics. Per alguns, un llibre esplèndid, perfectament sistematitzat i estructurat, escolàstic, culte, pensat per a un públic universitari. Podria ser, s'apunta, el resum de la tesi doctoral d'un dels dos autors. Ho sembla, si més no, perquè l'anàlisi és molt profund i la revisitació d'un munt de films de cinematografies ben diverses (americana, europea i japonesa) requereix un estudi i una dedicació molt aprofundida. Cal recordar, no obstant això, que tots dos són professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra, on hi impartien (potser encara ho fan) una assignatura anomenada "Els arguments universals" que tenia, com no podia ser d'altra manera, aquesta obra com a llibre de text.
De totes maneres, queda ben clar que els 21 arguments (capítols) amb què es divideix l'assaig no deixen de ser, si se'n detalla l'essència, conflictes humans universals. Així que, d'una banda, molts d'ells estan tipificats com a síndromes psiquiàtrics (que no és pas casual que prenguin el nom dels mites analitzats aquí: des del famós d'Èdip al d'Ulisses), i de l'altra una dada important a tenir en compte: amb exemples diferents, en el món xinès una sistematització d'arguments en sortiria més o menys igual. A tot arreu la ficció es basa en els viatges (d'anada o tornada), els amors (fidels, infidels, canviants, bons o dolents), la pàtria (com a fundació o en procés de canvi), el xoc entre el Bé i el Mal, l'autoconeixement, etc. Una cosa sembla clara: el cinema, gairebé per definició, simplifica i la literatura, no. Això fa que una novel·la pugui reunir dos o més d'aquests arguments, mentre que una pel·lícula -majoritàriament- hagi d'adoptar-ne un de sol. L'exemple paradigmàtic, que ja es comenta abans i tot de passar al repàs (inevitable i anunciat) de les novel·les llegides al club, és el Jo confesso de Jaume Cabré: és possible reduir-lo a un sol argument universal? No, en comparteix diversos i és difícil quedar-se amb un de sol. Ara bé, si se'n fes una pel·lícula el guionista hauria d'optar per una sola línia argumental: probablement seria la relació entre els dos amics i la traïció final, que potser lligaria amb un argument del tipus "intrús destructor" o de pacte fàustic..., però és evident que la novel·la també participa "del nou i el vell", "la recerca del tresor" (entenent-ho com l'aventura del violí), "l'autoconeixement", "el descens a l'infern"... l'eterna lluita del Bé contra el Mal que, de fet, està present en diversos dels capítols del llibre.
Aquesta dificultat queda molt clara a l'hora d'atribuir algunes de les obres llegides a un sol argument. (Dels dos mètodes possibles, em quedo amb el meu ;-)... és a dir, anar llibre per llibre, enlloc d'argument per argument). Sigui com sigui, a tots els lectors presents ens sembla un exercici magnífic per fer un recordatori, 20 llibres després, del que hem llegit i discutit al llarg de la petita (però ferma) història del Club de Lectura dels Dimarts.

• A la platja de Chesil: l'amor prohibit; és a dir una particular versió de la història de Romeu i Julieta, però en que la incompatibilitat dels amants no neix de les famílies respectives si no de les pròpies incapacitats de comunicació. També s'apunta "el vell i el nou" (xoc de móns diferents).
• Abans que t'adormis: l'amor voluble (Somni d'una nit d'estiu); pel repàs als diferents amants de la protagonista, revelats, a més, enmig d'una mena de somnieig.
• Botxan: la fundació de la pàtria (Eneida); perquè és algú que arriba a un lloc nou i s'ha de guanyar el lloc i fer-se valdre; també l'autoconeixement.
• Carretera secundària: l'intrús destructor (el Maligne); pel veí que ho enreda tot, és clar...
• Crim i càstig: un altre llibre que complica la simplificació; és un viatge d'autoconeixement (com el d'Èdip), però també és un pacte fàustic (Raskòlnikov pacta amb el mal, d'alguna manera, quan decideix matar); i, a banda, és el tema del "màrtir i el tirà" (Antígona) quan s'enreda en el judici i un descens a l'infern... d'ell mateix.
• El cor de les tenebres: comença com una claríssima recerca del tresor (Jàson i els argonautes), però s'acaba convertint en un descens a l'infern (Orfeu) de la bogeria i la maldat humanes.
• El talent: la recerca del tresor, és clar, farcit d'aventures; entenent aquest tresor com el propi talent literari que evoca el títol.
• Incerta glòria: un altre intrús destructor, entès aquest com el personatge d'en Juli Soleràs, que modifica la vida de tots els qui l'envolten. Enmig, això sí, d'un món que s'acaba (xoc entre nou i vell? i una fundació de la pàtria a la inversa... perquè s'està destruint, és clar).
• Jo confesso.... vid. més amunt
• L'acabadora: claríssimament l'intrús benefactor (el Messies), algú que fa una bona acció -encara que, d'entrada pugui no semblar-ho, en una comunitat; s'apunta el possible tema de la doble personalitat (Jekyll i Hyde) per la doble vida que porta la senyora, però... no acaba de convèncer.
• L'úter de la balena: es coincideix que la novel·la és tan kafkiana, que ha de ser el tema del laberint (El castell de Kafka), però també podria entendre's com el xoc del vell i el nou, un passat que es deixa intuir contra un present que... no té futur!
• La decisió de Brandes: el pacte amb el dimoni (Faust), ja que el protagonista es veu obligat a acceptar (a canvi de la supervivència) el tracte que li proposa un nazi... encara que al final l'enganyi!
• Les germanes Grimes: el xoc de móns (L'hort dels cirerers), però potser no tant entre el nou i el vell, sinó entre dues maneres de fer i entendre la vida (les de l'Emily i la Sarah); però potser hi ha, també, una mica d'Antígona?
• Llibertat: la fundació de la pàtria (Èdip) per l'arribada de la família a un lloc nou, a partir del qual s'explicarà el futur de tots els components; i el xoc entre el vell i el nou (L'hort dels cirerers), ja que la novel·la és un repàs a quatre dècades d'història americana en què es veu la transformació d'ideals, maneres de fer, polítiques... I també hi deu haver una mica de pacte fàustic, oi?, en l'acció del protagonista -defensor dels ocells- que permet que s'arrasi una muntanya sencera?
• Llum antiga: la dona adúltera (Madame Bovary), encara que s'hi pugui entreveure un procés d'autoconeixement (Èdip)del protagonista, tant per la iniciació sexual, com per la recerca de la mort de la filla...
• No em deixis mai: la creació de vida, en aquest cas prometeica; la novel·la gira al voltant, justament, del naixement d'una sèrie de personatges que tenen sentiments... encara que això no estava previst!
• Primavera estiu etcètera: es pot entendre com un retorn a la llar, tot i que potser hi falten etapes, però no, en canvi, un canvi transcendent en aquesta llar; però també com un xoc de móns, el vell, representat pel poble, i el nou, que és el de la ciutat moderna que representa la pròpia Èlia.
• Vida privada: xoc de móns, el vell i el nou; l'antiga aristocràcia caduca contra la moderna burgesia puixant...
• Els bàrbars: tot i ser un assaig, també ens hi atrevim, ja que l'anàlisi és un viatge d'autoconeixement de l'autor i, sobretot, la constatació d'un canvi de costums, d'un món que ja no hi és perquè els paradigmes són uns altres...

Amb les Plantes d'interior no ens hi atrevim... cada conte tindria, probablement, una adaptació (o diverses) a un argument diferent.