Llum antiga

de John Banville

València, Bromera, 2012
272 pàgs.



Un estil enlluernador, una prosa gairebé poètica amb unes frases interminables on no hi sobra ni una sola paraula, amb descripcions brutals i un nivell de concreció en els detalls que pot semblar exagerat, però que és imprescindible per entrar en el món que ens planteja l'autor. Tothom hi està d'acord, en aquesta consideració, fins i tot qui prefereix, en general, un estil més sec i contundent, menys abarrocat. La valoració és unànime: el menys important d'aquesta novel·la és l'argument, el que s'hi explica, que malgrat la sorpresa final, és una història que ja hem sentit altres vegades: la relació amorosa entre un adolescent i una persona adulta, per més que hi hagi el mordent que aquesta sigui la mare del millor amic del noi protagonista. Per aquest motiu encara sap més greu que, com a impressió global, força lectors hagin trobat que la traducció és deficient, que no flueix. Altre cop la recomanació: cal llegir en la llengua original! No és tan difícil, només qüestió de voluntat i pràctica! I és ben cert... queda clar que, en anglès, la novel·la té un llenguatge ric i d'una harmonia preciosa (hi ha crítics que consideren Banville "el millor prosista anglès, el més elegant, de l'actualitat").
Sobre la relació "escandalosa" que ocupa bona part de l'argument, es comenta que no és res excepcional: tant a la literatura com a la vida real, les relacions d'amor o de pur sexe amb un menor d'edat implicat enmig han estat sempre d'allò més habituals. La novetat, altra vegada, és la manera com està explicat cadascun dels encontres entre la senyora Gray i l'Alexander i, evidentment, com va traspuant la marca indeleble que deixa aquest enamorament al llarg de tota la vida del narrador. I com la memòria endolceix part dels records (en les imatges recordades sempre sembla que sigui primavera quan, en realitat, tot va passar en un estiu), a la vegada que en magnifica la transcendència pel sentiment de culpa que arrossega el protagonista. Vet aquí, segurament, el gran tema de Llum antiga: la construcció de la memòria, de què tots els lectors tenen exemples propis. I, pel que fa a la trama, l'autoengany que ha dut a l'Alexander Cleave a creure que tot el poble va saber el seu pecat, que la família Gray va haver de fugir per evitar l'escàndol i que ella no va ser capaç d'escriure-li ni una sola vegada... Una versió de la veritat que, convertida en obsessió, ha anat mutant fins a convertir-se en la gran pena, puntejada de nostàlgia, que arrossega el protagonista (i que, al final -que no recordarem-, es revela falsa). Hi té a veure l'omnipresència del catolicisme, representat pel Capellà, en un poblet mal situat d'Irlanda? Si més no, en la consciència del narrador, és com una llosa omnipresent.
I, encara, dues subtrames: la filla morta que suma en aquest sentiment de culpa que llasta tota acció de l'actor-protagonista, ja adult (amb algunes escenes terribles, com la de l'esposa somnàmbula que buesca la filla per la casa), i que lliga amb les dues novel·les de Banville que conformen un tríptic on aquesta presència fantasmal (la de la Cass) marca als personatges a foc (Eclipse, 2000 i Shroud, 2005). I la història present, amb l'encàrrec d'una pel·lícula que serveix per lligar les dues trames anteriors i apuntar una resolució... que acaba no arribant.
L'anècdota final, per al curiós i fugaç personatge argentí, Fedrigo Sorrán, de la conversa amb el qual sorgeix el títol de la novel·la: Tota llum o imatge que percebem és antiga, ni que sigui per micromil·lèsimes de segon, quan arriba als nostres ulls... Es tracta d'un homenatge a l'escriptor Rodrigo Fresán, argentí, resident a Barcelona, gran amic de Banville, i autor d'una novel·la que fa digressions sobre l'espai, la fi del món, els móns paral·lels, la ciéncia-ficció...: El fondo del cielo.
Per acabar em sembla just apuntar la darrera novel·la de Julian Barnes, El sentit d'un final, que en algun moment de la xerrada va apuntar-se com un llibre de temàtica similar-pel que fa a la construcció dels records i la memòria. I linkar algunes crítiques que van aportar-se pel debat, per si algú vol fer-hi una ullada i aprofundir, encara més en aquesta fantàstica novel·la de John Banville: una i dues.