dimarts, 11 de desembre de 2012

Botxan

de Natsume Sôseki


Barcelona, Proa, 1999.
192 pàgs.


Discrepàncies en la valoració: mentre alguns lectors opinen que aquest clàssic de la literatura japonesa és pla, poc descriptiu de la cultura i la realitat japoneses i que transmet poc, d'altres hi descobreixen un humor molt fi, una novel·la sorprenent i una gran quantitat d'elements comuns amb la nostra quotidianitat, és a dir, que japonesos de principis del segle XX i catalans d'avui en dia, no som tan diferents, perquè, en definitiva, el que descriu Sôseki són les grans virtuts i defectes universals i les contradiccions transportables a qualsevol societat: la dicotomia camp/ciutat, la gelosia, la doble cara, el viatge iniciàtic (o de simple aprenentatge vital...). Respecte les descripcions, una consideració: l'autor no escriu pas per exportar, sinó per als seus coetanis, als quals no calia explicar-los com era la realitat japonesa del moment. En el que tothom està d'acord és que la lectura, s'hi aprofundeixi més o menys, s'hi gaudeixi en major o menor mesura, és molt fluïda: s'empassa ràpid, en un parell o tres de dies un es poleix la novel·la. Mèrit, també, és clar, de les traduccions (tant la catalana, a tres mans: Sanaé Tomari, Mercè Sans i Cristina Sans; com la castellana, a càrrec de José Pazó Espinosa). Així i tot, més enllà de la fluïdesa lingüística, el que dificulta més la comprensió del text és, justament, la dificultat per traduir l'humor, un tret característic de qualsevol cultura que demana ser-ne un bon coneixedor per tal d'entendre'n tots els girs. Més d'un lector es queda a les portes o no sap exactament què és el que volia explicar l'autor... malgrat que s'intueix que darrera de certes expressions o dels sobrenoms que el protagonista posa als seus col·legues hi ha acudits que fan que els japonesos (i els bons coneixedors de la cultura japonesa) es petin de riure. La novel·la, en aquest sentit, demana un pacte del lector amb la distància temporal i geogràfica. Tanmateix, hi ha qui compara la ironia i les facècies que passa el botxan amb les pel·lícules de Charlot.
Posats a comparar, la novel·la perd la partida amb Huckelberry Finn de Mark Twain, considerada la mare de la novel·la nord-americana, i que ens transmet un sentit de l'aventura molt més agosarat, així com una visió de la pobresa i els barris baixos més realista i detallada. I si se la posa de costat amb El vigilant al camp de sègol de J.D. Salinger, ressalta que tots dos protagonistes són impulsius i fan les coses per inèrcia, sense pensar-s'hi gaire o gens. Així i tot, es destaca, el protagonista de Botxan fa una evolució evident, com a persona, al llarg de la trama, que el converteixen en algú més madur i segur de sí mateix. Tot plegat, és clar, cal llegir-ho entre línies ja que no s'explicita i les reflexions sobre l'orgull i el punt d'honor o la disciplina i el respecte, per exemple, són força subtils. Probablement és aquest traç fi, aquesta delicadesa a l'hora de mostrar opinions i sentiments, aparentment sense força, el que ens permet comparar-ho amb l'art plàstic habitual del Japó, que queda a les antípodes de l'expressionisme alemany. "Allí seria impossible!", apunta algú; que rebla que, la contradicció en aquest sentit és que sí que s'hi ha desenvolupat una mitologia guerrera i absolutament violenta com és la dels samurais. El to general del llibre, però, fa que la pallissa del final de la novel·la resulti sorprenent a totes totes.
Altra vegada, doncs, la dificultat per entendre una cultura mil·lenària que ens queda llunyíssim. Alguns lectors reconeixen que la lectura els ha fet venir ganes d'aprofundir en aquest terreny i saber més coses del Japó i els japonesos. Felicitem-nos-en! Una primera possibilitat, la web de la revista Eikyo.
Per acabar, un debat sobre l'ús de la primera persona, clau en la novel·la que ens ocupa i, sobretot, per entendre el salt qualitatiu que la literatura d'arreu va fer a l'entrar al segle XX: per a una comprensió més àmplia del tema recomano aquesta web (explicació senzilla i ràpida) o aquesta altra (explicació a fons, amb exemples...).

NOTA:
He trobat una crítica de la novel·la al Quadern d'El País que potser pot interessar-vos: aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada