El cor de les tenebres

de Joseph Conrad

Barcelona, labutxaca / Edicions 62, 2011
[1a ed. Londres, 1902] 
(Traducció de Montserrat Vancells)
143 pàgs.


Llums i ombres, com la pròpia novel·la de Conrad: els lectors queden dividits entre els que han quedat subjugats, atrapats, emocionats, pel periple de Marlow riu amunt, en el seu viatge a l'infern a la recerca d'un Kurtz cada vegada més omnipotent; i els qui no han sabut trobar en aquest relat oral d'un mariner als seus companys -mentre esperen que baixi la marea, ancorats a la desembocadura del Tàmesi- la cruesa, la salvatgia i la bogeria a què, pretesament, la narració va endinsant-se cada vegada més. El perquè d'aquesta gran diferència entre les lectures, cal buscar-lo en diferents motius: el primer, les traduccions. La catalana de Montserrat Vancells és excel·lent, amb una riquesa de vocabulari extraordinària, i una quantitat de matisos que l'equiparen a la prosa original, en anglès, que algun lector (amb bon bagatge) qualifica d'extremadament difícil de seguir. Algunes de les traduccions castellanes (n'hi ha diverses), en canvi, van provocar que alguns lector s'hi perdessin, que els fés mandra seguir i no l'acabessin o que, fins i tot, es passessin a la catalana i retrobessin, llavors, el gust de la lectura. [Aquest cronista hi afegeix, a més, que l'edició en butxaca, essent la mateixa traducció, també es feia densa: la lletra era molt petita i no convidava a llegir].
Raons més literàries: es tracta d'un relat que mostra i no diu. No explica amb pèls i senyals la barbàrie del colonialisme blanc, només el suggereix, fins al punt que en tota la trama flota la pregunta: ¿és el salvatgisme d'Àfrica el que torna bojos als colonitzadors, o bé són aquests els que porten la barbàrie al continent? La lectura, paral·lela, d'alguns fragments d'El sueño del celta de Mario Vargas Llosa (en què se cita l'obra de Conrad), aportada per dos dels lectors, deixa poc marge als dubtes. I és just amb els exemples concrets de la carnisseria dels colonitzadors que aquesta novel·la descriu, quan es posa de manifest el que El cor de les tenebres prefereix obviar o, millor: insinuar. T'ofereix un munt d'imatges brutals per la seva simplicitat. Es tracta d'una novel·la expressionista, que recorda -apunta algú, amb imatge inclosa- un quadre de Turner...

J.M. William Tuner, Yacht approaching

... no ens trobem amb un relat realista, el viatge nbo es pot seguir amb un mapa a la mà, no dóna cap tesi, sinó que exposa sensacions. Tot hi és difuminat, amb una adjectivació brutal, que pretén no deixar-te indiferent. És d'una modernitat absoluta.
Al costat d'aquesta percepció, però, hi ha la dels qui, justament, els falta aquesta cruesa descarnada que sí que mostra Vargas Llosa: només les calaveres posades sobre estaques, al final, deixen clara la brutalitat, en aquest cas, de Kurtz. Acostumats a una violència cinematogràfica, o molt més evident (sense anar més lluny, a les imatges d'Apocalypse now, basada en la novel·la de Conrad), la peripècia de Marlow no enganxa. I, així, no es percep la ironia que destil·len alguns passatges, ni la foscor que acaba absorvint-ho tot, no només la física, sinó la mental dels personatges, començant pel Kurtz que, en un atac final de lucidesa, només pot balbucejar "L'horror, l'horror!"; o la importància de la mentida final de Marlow a la vídua, que va més enllà del gest pietós d'amagar una veritat massa negra.
Respecte a aquest personatge central, al voltant del qual gira tota la narració, Kurtz, precisions diverses: és algú que ha perdut tots els escrúpols, que li encanta que el lloïn i s'ha convertit en un Déu enmig de la selva per als indígenes i, precisament per això, recula a mig camí en una ocasió que havia decidit d'anar fins a la costa. Es tracta d'algú descrit sempre com una "veu", algú que sedueix amb la paraula... malgrat que no és gens clar que tingui res brillant a dir (com demostra la xerrada del rus amb Marlow): el seu poder és l'eloqüència. Potser per això Joseph Conrad opta per convertir la novel·la en un llarg relat oral, enlloc que els fets passin "en temps real": per demostrar el poder que pot tenir l'oralitat. El debat final sorgeix respecte el grau d'admiració, o no, que Marlow acaba sentint per Kurtz: per alguns lectors, l'acaba gairebé adorant i hagués sucumbit al seu encant si hi hagués passat alguns dies més; per d'altres, això no és tan clar, ni molt menys, ja que el protagonista sempre té clar el Mal que representa l'altre, la frontera que no es pot traspassar. D'alguna manera, Marlow -potser perqè és qui explica la història i, per tant, la deforma al seu gust- sembla l'únic personatge protegit, com si pertanyés a un realitat diferent o anés dins d'una ampolla, l'únic a qui no afecta tot el que veu i passa al seu voltant.

A més, la sessió es completa amb l'explicació de l'obra de teatre que adapta la novel·la i s'ha presentat al Temporada Alta, i un lector ha vist: un monòleg en holandès (subtitulat), de dues hores, d'un personatge que encarna Marlow i, vestit de carrer i armat amb una ampolla d'aigua, es dirigeix al públic tal com el personatge ho fa als mariners, mentre un seguit de pantalles es mouen i s'hi projecten imatges diverses. Malgrat la impenetrabilitat de l'idioma, absolutament subjugador. Vegeu-ne un tast.