El talent

de Jordi Nopca

Labreu edicions, Barcelona,  2012
380 pàgs.


Hi havia una certa reticència d'entrada. En general, flotava la sensació que el llibre era massa fàcil i poc creïble, però qui més qui menys esperava que la presència de l'autor ajudés a comprendre el que no era tan evident i a valorar millor l'obra. D'entrada, doncs, el tema explícit: es tracta d'una sàtira del món editorial? Sí, és clar, però duent la trama a Portugal per simplificar; i una confessió: en un principi la intenció era dur-ho a Itàlia, probablement a Florència, però s'hi barrejaven massa veus. A la sessió també ens hi acompanya l'editor de la novel·la, Miquel Adam, que així que va passant la vetllada va descobrint secrets que en Jordi Nopca no li havia revelat (cosa que, per cert, diverteix força a l'autor). En fi, el Miquel reconeix que se sent força identificat amb els pesonatges protagonistes que volen crear una editorial petita, sobretot per la il·lusió que destil·len, l'empenta, no tant per les ganes de descobrir talents que els enriqueixin. Seguint en aquesta tessitura, Nopca recoenix que tot i que va eliminar algun nom sagrat (Zafón...), en volia deixar alguns perquè pretenia atacar certs autors de best-sellers com Ken Follet o Stephen King, tot i que reconeix que la culpa que denuncia no és pas d'aquests autors sinó del sistema corromput. L'afirmació va generar debat: són criticables autors que arrosseguen centenars de milers d'autors? No són, precisament, noms que inicien en la lectura a molta gent que després anirà trobant el seu camí? D'aquí l'ús de l'humor, es defensa Nopca, mentre que Adam reconeix que ell també va començar a llegir amb Els pilars de la Terra i que no critica Follet, sinó que els grans grups editorials es quedessin aquí, és a dir, que veiessin que això donava rèdits i guanys i que no s'atreveixin (cada vegada menys) a apostar per un altre tipus de literatura, menys fàcil, més arriscada. El problema no és Follet, sinó els seus imitadors. Nopca reprèn el fil dient que, a més d'aquest punt, el que l'obsessiona és com això ha provocat el desprestigi de certs gèneres: el d'aventures, el negre, el terror, la ciència-ficció... i que no és casual que ell hagi recorregut a tots ells en la seva primera novel·la. Especialment els dos primers. Algú li fa veure que també ha recorregut al còmic, però Nopca ho nega. Reconeix que no és el primer que li ho diu, però que no és ni ha estat mai lector de còmics: ha crescut en una societat visual i és inevitable la influència. S'hi insisteix: hi ha escenes, com aquella que les copes queden suspeses en l'aire per la velocitat amb què fugen de la sala els qui bevien cafè, que semblen tretes de Mortadelo y Filemón! L'autor desfà camí i assegurà que ell ho veu al revés, que més aviat el que hi ha són molts moments "de vinyeta" en clàssics literaris com Kafka, per exemple (adaptats després al llenguatge del còmic).""El debat gira llavors cap a la confecció del llibre: fa la impressió que la novel·la estigui escrita a raig, que s'hi hagi posat de principi a fi sense saber cap on anava. Nopca ho nega: la novel·la és volgudament ràpida de lectura, però l'escriptura ha estat molt lenta; l'autor es declara molt insegur i perfeccionista a l'hora d'escriure cada frase. Sabia, això sí, que la novel·la seria circular. A més, confessa que escriure humor és el pitjor que hi ha, una tortura, perquè les bromes caduquen. I com que moltes d'elles fregaven l'absurd, no podia ensenyar res fins que no hagués acabat tota l'obra... no fós cas que li desmuntessin. I no vas tenir temptació de saber com acabava l'aventura editorial?, pregunta algú. Arribar a saber si publiquen algun llibre i si tenen èxit? Resposta lacònica: "no, perquè sóc massa pessimista i no volia acabar malament". Metàfora: "no volia disparar la fletxa, només tensar l'arc".

En un moment, una il·luminació que deixa tots els assistents parats: la màquina caçatalents vol ser una picada d'ullet a la tecnologia que tots duem a la butxaca, però la idea li va venir mirant les àurees dels Pantocràtors i els sants romànics; aquelles corones que envolten els caps de les persones sagrades i les fan diferents... I com qui no vol la cosa d'aquí saltem a la documentació: en una paraula, minuciositat. L'autor va fer un viatge a Lisboa, va fer 2000 fotos, va comprar plànols, va trobar els llocs on podien passar les escenes, es va imbuir de capital portuguesa. Una lectora, que hi va viure un temps, l'elogia: "has clavat Lisboa, me l'has retrotransportat". I en Nopca agraeix -estarrufat?- el comentari. Sigui com sigui, situar l'acció principal allí requeria fer-hi entrar un seguit d'autors portuguesos impossibles d'eludir i que ja li anava bé fer entrar: tota l'avantguarda portuguesa, començant per Pessoa i acabant per Filippo Eliseo. En tot cas, la idea de fons era l'atac frontal a Aristòtil i les seves tres unitats (acció, temps, lloc) i l'obsessió per la versemblança. D'aquí l'aparició d'aquest en un moment absolutament esbojarrat, a la cabina d'un avió que ha perdut el control. I l'aparició de Ramon Llull? És una venjança: durant la carrera l'autor va mantenir-hi una relació d'amor/odi i pèr aixó el fa sortir com una mena de drapaire boig a la botiga d'un aeroport.
Per força, en algun moment calia entrar en el tema de l'erudició: per què tanta referència literària? Per ennoblir la novel·la d'aventures? L'Adam reconeix que, d'entrada, li feia por que semblés pedant... però que gràcies al ritme i a l'humor, s'aconsegueix que l'autor no sembli un gall d'indi. Algú apunta que li ha recordat Sin noticias de Gurb de l'Eduardo Mendoza. La comparació agrada al Nopca, que el considera un bon autor i li interessa la sèrie policíaca còmica. La comparació amb Vila-Matas, en canvi, no la troba encertada: "ell és poc dinàmic i reflexiu, i jo al revés". Quan apareix el tema de la metaliteratura (per la circularitat de la novel·la, l'aparició del pretès autor dins de l'acció i la constant de cites), en Nopca se'n desmarca. No vol ser un postmodern, li interessen les avantguardes perquè exploren terrenys i, és clar, el problema de la literatura catalana és quevan durar poc i el realisme va impregnar tot el panorama, fins que va arribar el Monzó.

I a partir d'aquí, per si no ho havia estat prou, la sessió va continuar sent una magistral classe de literatura i l'aventura d'escriure, on vam saber que hi ha dos tipus d'autors: els tipus Tolstoi (aristòcrata ordenat) i els tipus Dostoievski (home caòtic, malalt...); ell es reconeix dels primers (reconeixent la influència de Txèkhov, que queda enmig dels dos). I enceta un seguit de reflexions aparentment, però només aparentment, inconnexes: "ha de ser fascinant arribar a sentir-se una panerola o saber que has comès un crim i no saps quin! És el món de l'escriptor: acabes sonat, però és un catalitzador perquè planteges interrogants que deixes sense resoldre; i així faré sempre les novel·les, fins a tenir una constel·lació d'interrogants. Per això els meus personatges no agafen iogurts de dins d'una nevera. I per això salvo a Stephen King: ell també necessita escriure! I ha escrit bons llibres! Però és massa prolífic: les lleis del mercat l'obliguen a escriure massa. En fi, jo, en canvi, com a escriptor català, només aspiro a ser petitó i acceptar-ho".