dimarts, 1 de maig de 2012

Llibertat

de Jonathan Franzen


Columna edicions, Barcelona, 2011
816 pàgs.

Sensació unànime: gran llibre, de lectura fluïda, tant en català, com en castellà i, evidentment, en anglès, que tenim  de tot al club dels dimarts! Potser la traducció llisca més bé en la llengua de Fabra, mentre que en la de Cervantes és massa literal –perdoneu els tòpics. Ens posem al dia en l’important tema ornitològic: la reinita cerúlea és la bosquerola cerúlia. Informacions prèvies extretes de la premsa: l’autor va començar a escriure el llibre, després de força mesos d’estructurar-lo i de documentar-se, una setmana abans de la victòria d’Obama. A més, Franzen és membre d’una ONG que es dedica a la protecció d’ocells. No té una caseta al costat d’un llac a Virgínia de l’Oest, però sí una de retirada en algun lloc de Califòrnia. El títol ha inquietat la majoria dels lectors: a quina llibertat es refereix? La llibertat amb què actuen tots els personatges? A la llibertat de prendre decisions, com han de fer tots els personatges al llarg de la seva vida? La novel·la ho diu: tothom té llibertat per decidir per tal de trobar la felicitat, que és el que pretesament es busca. I si t’equivoques mala sort. És clar que, en una obra que, de rerefons, t’explica el quid de la història dels EUA de les darreres dècades, la llibertat ha de tenir a veure, també, amb aquest concepte tan americà com és la “llibertat nacional”. No es podria considerar, en aquest sentit, com un títol irònic?  És realment de llibertat del que parla Franzen... o de la no-llibertat? De l’engany de la llibertat que et prometen i porten per bandera els americans, sempre i arreu? És un llibre que descriu com tothom està marcat per la classe social, per la religió, pel partit polític en què es milita, per la ciutat on es viu o on s’ha nascut. I, fins i tot, a nivell a nivell individual és irònic que la majoria de situacions retratades expressin una manca de llibertat: la dependència de la droga de la Lisa, la violació de la Patty, el matrimoni gris d’aquesta i el Walter, la negació de la família d’en Joey, l’obsessió quasi malaltissa de la Conney, la traïció d’en Richard al seu millor amic, la pressió amb què la Patty i la Lalitha comparteixen sostre a Washington... Cal entendre el títol com si ens parlés del “negoci de la llibertat”, tenint en compte que la societat americana marca i distingeix els ciutadans, des de l’institut, entre winners i loosers?

            Amb tot plegat queda clar, gairebé sense adonar-nos-en, que aquesta és –entre moltes altres coses– una novel·la de personatges complexos. Però individus que són descrits amb mestria, amb petits detalls que ens mostren tots els seus tics, fòbies i caràcter. Les relacions entre ells estan clavades! No es reflecteix l’anècdota sinó les dinàmiques, de manera que, malgrat que l’argument només podria passar a Amèrica, el retrat, a nivell d’individus, és universal. Concordem que recorda l’estil de Richard Yates a Les germanes Grimes, tot i que l’enrevessament d’aquesta és molt superior, diguem que Franzen en seria un alumne avantatjat. Perquè al costat d’una trama familiar amb enganys i avantpassats absolutament desiguals, tenim, gràcies a aquests, un fresc de l’evolució dels EUA des dels anys 60 fins avui en dia, aproximadament: hi entra des de l’emigració europea (sueca, en aquest cas), fins al pes decisori que els jueus tenen en l’economia del país, passant per la militància en un partit polític, el rerefons més baix de la Guerra d’Iraq, el món universitari en facultats de segona fila, la vida en un motel de tercera, quatre grams de la vida on the road, la consciència ecològica, el problema de l’alcoholisme... Aquests dos darrers ens porten a conclusions interessants: d’una banda, que les coses portades a l’extrem són contraproduents, probablement una de les lliçons del llibre. Com pot en Walter, retrat perfecte de l’ecologista que va en bicicleta i s’interessa per causes perdudes, arribar a permetre (per salvar un ocell!) que s’arrasi un bosc sencer amb la promesa futura que, fet això, mai més no tornarà a explotar aquell terreny? I de l’altra, el tema de l’alcohol als EUA, que no és el primer cop que ens el creuem: s’apunta, a més, que a la sèrie Mad Men és un constant beure i fumar. Sens dubte una cultura ben diferent de la nostra, on el consum és, probablement, més sa potser perquè mai no ha estat prohibit, ni mal vist. Es consumeix vi i cervesa des de sempre, i l’estricte control de venda als menors de 21 anys (!) és substituït per un procés d’iniciació des de la pròpia família.

            Així i tot, cal remarcar alguns aspectes negatius: a algú li ha semblat que l’autor diu massa i no mostra, de manera que, segons com, tracta de tonto al lector. De la mateixa, el canvi de perspectiva en l’autobiografia de la Patty, despista: per què l’escriu en 3a persona i no en 1a? Tenint en compte que, finalment és una 1a camuflada... En algun lloc queda justificat per la pròpia veu (és a dir la Patty), però tot i així, com és que només tenim el punt de vista d’aquest personatge i no de cap altre? El paper que la pròpia biografia juga en el desenllaç (o en l’evolució, en cert moment) de la novel·la ho justifica, però potser també pel fet que la Patty és el personatge més feble de tots i el més necessitat d’explicar-se. D’altra banda, el fet de trencar la narració omniscient amb una autobiografia dóna més dinamisme a la lectura, la fa menys rutinària.

            Abans de passar a l’anàlisi del final –que anirà per gèneres, un cop més–, passem de puntetes per un altre tema important al llibre: l’anàlisi que es fa de la competitivitat, factor molt americà. Tot i que no tots els lectors hi estan d’acord al 100%, hi ha un acord a què Franzen analitza la rivalitat (encoberta o no) entre amics, entre germans, entre cònjuges... I encara hi afegim el retrat del com es genera opinió, un fet constant al llarg de la novel·la: des dels ecologistes d’en Walter en favor de l’arrasament dels cims de les muntanyes o la importància de la no-reproducció, fins als think tanks en favor de la guerra; però també al nivell de la intimitat: o no és creació d’opinió el pare que convenç a la filla violada que no denunciï res perquè hi sortià perdent? Un altre atemptat a la llibertat individual, doncs.

            I el final, per gèneres: el sector femení compra el happy end; el masculí (gairebé al complet), el troba tou i massa ensucrat, poc realista. L’important és si te’l creus o no, s’addueix. I la rèplica: però després de 6 anys amb l’altra, amb qui li va tot bé perquè ha trobat la noia que l’estima de debò, sense dubtes, fins que es mor... de sobte apareix la dona i a la primera nit ja se’n van al llit? Sobre gustos hi ha molt escrit, però finalment tot es redueix a una qüestió personal.

1 comentari:

  1. De la novel·la i del final he parlat al meu bloc, si voleu llegir

    http://belen1962.blogspot.com.es/2012/04/una-historia-damor-entre-persones.html

    Molt divertida i enriquidora la trobada i un plaer llegir el llibre. Fantàstic!

    ResponElimina