divendres, 16 de març de 2012

Plantes d'interior

de Borja Bagunyà

Ed. Empúries, Barcelona, 2011.
301 pàgs.


Havia de ser un llibre que juga a subvertir els cànons més tradicionals de la literatura qui ens trastoqués les tradicions: traslladar el club a divendres i -tot i que ja és el tercer escriptor que ens visita- donar-li el toc especial que sempre hi aporta l'experiència i el treball de l'autor explicat en directe. Donada la dificultat que, en general, havia comportat la lectura del recull de contes era obligat, d'entrada, preguntar-li a Borja Bagunyà el perquè d'aquestes històries que, majoritàriament, no són narracions rodones, unívoques, amb un desenvolupament i un final clars. Una forma tancada, que és el que s'espera, sovint, d'un conte. La resposta va ser tota una declaració de principis: "a mi em molesta que un text sigui fàcil, que t'ho doni tot mastegat". Hi deu tenir a veure que, segons pròpia confessió, als 10 anys va començar a llegir contes de Borges i, és clar, malgrat no entendre'n res, va quedar-hi atrapat, fascinat. És per això que es torna als mateixos textos, que es rellegeixen, perquè en cada nova aproximació s'hi troba una cosa nova i no és el mateix llegir el Quixot als 15, que als 30, que als 50 anys... Per a Bagunyà, el respecte al lector és pressuposar que és intel·ligent i que acabarà entenent el text, li costi més o menys; o, si més no, que n'entendrà el que li serveixi. Vet aquí un dels punts que van dur debat: en textos que no són tancats, com els de Plantes d'interior, com saber si el que un lector entén és exactament el que volia dir l'autor? Plantejament fals: la idea o el que hagi volgut escriure l'autor és diferent que el que veritablement sigui al text. Prou de pretendre que el significat d'una obra sigui el que vol l'autor! Un cop el text queda publicat i fixat, l'autor només n'és un lector més, com qualsevol altre. Com han teoritzat alguns francesos, això, d'alguna manera, és "la mort de l'autor", però també la "democratització de la lectura" perquè la coincidència de criteris és impossible, cadascú aporta al text la pròpia experiència, les lectures que carrega, la vida, el bagatge cultural... En aquest sentit, García Márquez és, segurament, l'únic lector que no pot disfrutar Cien años de soledad.

En tot cas, la dificultat dels textos no és gratuïta: la història ho demana ("si no, he fracassat en l'intent", Bagunyà dixit). En vam comentar uns quants, de contes: el primer, el del nen gegant ("Una vida exemplar"), és, de tots, el més convencional; un argument reconeixible que, més enllà dels trets fantàstics, comença i acaba de manera clara. Però té un significat metafòric: es tracta de a història d'una cosa que creix desmesuradament i desborda els límits, tot i que no fa petar res, perquè l'estructura de l'edifici aguanta. Aquesta idea és al fons de la resta del llibre: el que aguanta pot ser un edifici, o l'estructura d'un llibre de contes o una llengua. "Em vaig prendre el conte com un punt de partida, després calia violentar i explorar totes les possibilitats". Sovint els contes sorgien d'una imatge o d'idees apuntades anys enrera que encara no havia trobat la manera de posar en solfa: "de vegades tinc la sensació de ser l'eina que té una idea per ser escrita" -una manera d'exposar que, de vegades, hi ha idees que es resisteixen a abandonar-te fins que no els dónes una forma. Per exemple en el relat "El llibre definitiu sobre Katherine Mansfield", es tractava de donar veu a la "veu negada", a la d'aquell que no està d'acord amb el que llegeix o sent d'una entrevista a un autor que explica la seva darrera obra. Com fer-ho? Amb notes a peu de pàgina: algú que va anotant tot allò que l'autor calla... i s'acaba convertint en una "veu" tant o més protagonista que l'altra. És gratuït fer-ho així? No hi havia manera de "fer-ho més fàcil"? Sí, és clar, una veu darrera l'altra, per exemple, però llavors no transmetria aquesta sensació de neguit o de cabreig instantani que té la "veu negada". Una cosa similar passa a "Casa de nines": la protagonista sembla que confon realitat i una ficció que es crea... és evident que el narrador podria dir-ho d'entrada i llestos, més fàcil per al lector. Però se li pren la possibilitat de perdre's ell també, de sentir-se tan confós com la protagonista, de notar que les coses no encaixen: aquí és quan la pròpia escriptura entra en joc de manera que part del que passa al text és la forma del text. Alguns lectors van prendre la paraula per comparar aquest joc literari amb el que requereix l'art contemporani o la música contemporània, que no té ni inici ni final, no té missatge sinó que és una experiència. Bagunyà reconeix que en part és així, però que en el cas de la narrativa (si més no de la seva) aquesta experiència aporta part del sentit al text.
Sigui com sigui, l'autor confessa que entén els contes com una llavor que s'ha de fer créixer: la imatge és la de la pel·lícula Inception (Origen), en què s'explica com s'implanten idees al cervell, però cal fer-ho amb un grau de perfecció i rigor perquè arreli. Un bon conte és aquell del qual no et desprens, sempre el tens present en un lloc o altre i hi vas donant voltes i, és clar, t'ajuda a llegir i a escriure o, si més no a tenir noves idees, per a nous relats. El gran mèrit dels grans autors de la literatura universal va ser crear els seus propis lectors, inventar-los: saber que escrivien amb un llenguatge que, probablement, no s'entendria a la primera de canvi, però que arrelaria de manera prou fonda com perquè, amb el temps, s'anés no només comprenent el significat, sinó que que ajudés a llegir diferent, a relacionar-se d'una altra manera amb la literatura i també amb el propi entorn. I així Kafka, Joyce, Döblin o Proust, per posar alguns exemples. No hi havia literatura kafkiana abans de Kafka, és evident: però tampoc situacions kafkianes en la vida real. Per a això, no obstant, cal creure que entrarà en joc el que en teoria literària s'anomena la "caritat interpretativa", és a dir que en una comunicació -com ho és qualsevol escrit- el receptor (lector) sempre està disposat a acceptar que el missatge diu alguna cosa, que hi ha un missatge a interpretar.

D'altra banda, el títol del volum surt de la idea generalitzada que la vida, fora de casa, és estressant, una negociació contínua amb veïns, conciutadans, companys de feina... mentre que a casa un és el rei i fa el que vol; cosa que probablement és a la inversa, ja que és a casa quan ens assalten els propis fantasmes, tots els dubtes que al carrer aparquem perquè no tenim temps d'afrontar. Bagunyà volia fer justament un volum d'històries que passessin totes en interiors, dins d'una ciutat, però de parets endins. I, és clar, intentant aportar, modestament, alguna cosa: en un gènere conservador per excel·lència com ho és la narrativa curta i en què d'alguna manera, tot autor té el repte de no repetir-se, d'anar més enllà. Quim Monzó, mestre indiscutible de Bagunyà, va sortir inevitablement a la xerrada: "es tracta d'escriure d'una altra manera, perquè fer-ho com el Monzó és com tancar-se portes, ell ja ho a fet i sempre ho farà millor que tu". No és tant, doncs, "negar" el pare literari com reconéixer-li la supremacia intentant conrear un estil diferent. Sobre els dubtes que envolten qualsevol escriptor a l'hora de saber si el que escriu val la pena o no, sobre com entomar l'èxit (un èxit que el nostre convidat va tastar ben d'hora, en guanyar el Mercè Rodoreda l'any 2007), dos relats dels darrers del llibre: "Gran esperança blanca I i II".
I per acabar les dues hores que va durar l'autentica lliçó magistral que ens va servir Borja Bagunyà (professor de Teoria literària a la Universitat de Barcelona), quatre recomanacions de l'autor, literatura de la que exigeix elaboració i esforç del lector: Acrollam de Biel Mesquida, Ferdydurke de Witold Gombrowicz, Melancolía de la resistencia de László Krasznahorkai, alguna novel·la de Mihail Sebastian (Mujeres o La ciudad de las acacias) i Vulcano de Max Besora.

4 comentaris:

  1. Una trobada molt interessant, un bon orador i moltes, moltes idees. No m'estranya que, Arnau, t'hagi estat difícil resumir-les en aquest post. Ho has fet però, magníficament.

    ResponElimina
  2. Gràcies Arnau per tot plegat... va ser una classe magistral! em va encantar. Anna.

    ResponElimina
  3. Impresionante Borja y el club en general. Un lujo.
    S.

    ResponElimina
  4. Hola: A mí em va impresionar molt favorablement, la persona, el meteix Borja Begunyà, Un home jove, que encara que no pronunciés mot, s'el podríe entendre igualment, perque tot ell es comuncació. Parle emb les mans, amb el sonriure franc, i amb la mirada inquisidora.
    Caldrà estar atent a les noves publicacións, perque tal com deie, la seva presentació, yo tamabé crec qeu té molt futur. Peró un futur brillant, volia dir.
    Salutaccions ben cordials

    ResponElimina