L'acabadora

de Michela Murgia

Ed. Proa, Barcelona, 2011.
224 pàgs.


Com qui no vol la cosa, i mentre esperàvem per començar el debat, la conversa entre els primers assistents va derivar cap als fills i les diferents edats que tenien els dels lectors presents. Ben variades: primeríssima infància els uns (1 i 3 anys), plena adolescència algú altre (13 i 17) i preadults, encara (entre els 25 i els 30). Conclusió: ser pare és una droga dura que no pots abandonar mai. No devia ser casual i, en tot cas, era una bona porta d'inici al llibre que ens portava que, inicialment, l'autora havia titulat L'última mare. Certament, la maternitat i els diferents tipus de relació entre mares i filles és un dels grans temes de la novel·la: la mare natural, l'adoptiva amb aquesta curiosa institució dels fill'e anima i fins la fredor de la família rica de Torí. Potser el títol pretès per l'autora era, doncs, més apropiat? En general es creu que no, perquè primer l'un i l'altre volen dir el mateix i, segon, L'acabadora fa més referència a la mort que és, aquest sí, el tema central del llibre. La mort com a part de la vida, a diferència de l'eutanàsia que és un fet o decisió més individual (per més que precisi d'ajuda), la figura de l'acabadora té una funció social, va allí on se la necessita quan la criden i és un fet viscut amb normalitat pel conjunt del poble. És un fet del qual no es parla a la llum del dia, però tothom sap qui és i quan s'hi ha d'acudir. Existeix o no, però, a la realitat? L'epíleg de la versió catalana fa pensar que és una figura mítica de la qual se sent parlar més que se'n sap... però de la sessió n'aprenem, en canvi, que existeix un Museu de l'Accabadora a Sardenya i que els seus mètodes eren, fins i tot, més contundents que el del coixí... Generalment es tractava d'una vídua pobra que no rebia diners a canvi del servei, sinó que se la pagava amb espècies. Al llibre, cal fer-ho notar, això no és ben bé així ja que l'acabadora és una dona rica que, fins i tot, adopta a una nena d'una família pobra perquè ella no n'ha pogut tenir.
La descripció antropològica d'aquesta societat tancada i amb tradicions seculars que, més enllà de l'acabadora i els fillus d'anima, fa la novel·la és un dels elements que més va agradar: les parets de marge que es movien, les venjances que es tapaven de la policia... res que, d'altra banda, no passés també a casa nostra, segons es fa notar. I fins no fa gaire! Hi ha qui recorda perfectament com s'educaven els nens perquè recordessin exactament on era tal fita que assenyalava el final d'un terreny o qui apunta que això que una família pobra donés el fill a una de rica, també passava ben a la vora. Com a mostra: Pa negre. Cert, però potser el que sorprèn d'aquest món sard és que estigui "institucionalitzat". Com el mateix de l'acabadora... que vés a saber si no passava el mateix en altres llocs! En tot cas, alguns dels assistents entenen que, en segons quins casos, la funció és més que comprensible i que hi estan d'acord. I que justament això és el que sorprèn i fins i tot desconnecta del llibre: el rigor amb què l'acabadora es pren el servei -maleint una família que vol que "acabi" amb un ancià que encara en té per un cert temps-, xoca frontalment amb el fet que accepti "l'encàrrec" del jove Bastíu, el mutilat. Malgrat que li diu que no diverses vegades, hi accedeix després d'escoltar les raons del noi que, sí, són importants tractant-se com es tracta d'una societat tancada de fa més de mig segle, on perdre una cama significa no poder treballar, ni casar-se, ni fer altra cosa que no sigui rebre atencions, però que a pocs lectors semblaven concloents. I és clar: aquell episodi és el que provoca la marxa de la protagonista a Torí i l'afegit viscut al continent, que tampoc s'acabava de veure clar... És cert que ens mostra una altra "tipologia" de família, és cert que fa madurar el suficient a la protagonista perquè després quan torni a l'illa pugui afrontar el futur i entendre el rol d'acabadora, però no deixa de semblar un pegat, a un bon nombre dels lectors.
En tot cas, això ens encara directes cap al final, esperadíssim per tots però molt més obert del que semblava a primera vista. Dit en plata: la Maria Listru mata a la vella o no? Doncs la frase, rellegida en veu alta, no és clara! Sembla que la Bonaria ja sigui morta quan ella, que ja porta la intenció i el coixí a la mà, s'hi acosta. Però també pot entendre's que fa el gest -que per cert "pudor" la narradora omet- i "sap" quan l'altra és morta. És ambivalent: que cadascú pensi el que vulgui, el que li encaixi millor en aquesta novel·la que, d'altra banda, juga constantment en deixar els fronts oberts. És innocent o hi ha marro en la relació amb el jove Piergiorgio? Es casarà amb l'Andrea Bastíu? El marit de l'acabadora: va abandonar-la per iniciar una vida nova a l'illa o es va morir a la guerra? I fins i tot, last but not least: representa la protagonista la continuació de l'ofici d'acabadora o és la nova generació, que coneix la vida italiana, més moderna, i que ja no es prestarà  a seguir aquestes tradicions seculars?
Per finalitzar consideracions diverses: la portada no acabava de fer el pes; la traducció va semblar difícil, poc lleugera, a alguns lectors; el retorn al poble amb la frase final "que potser me n'he anat mai?" com a bandera, evoca directament Primavera, estiu, etc.; i una teoria: els sards són una estirp molt longeva, podria això explicar la funció d'aquesta figura acceptada però controvertida? En tot cas, el debat vam tancar-lo donant receptes per a una vida llarga: menjar poc, fer exercici físic, trobar objectius i il·lusions que t'empenyin, i, és clar, tenir sort.