Primavera, estiu, etcètera

de Marta Rojals

Ed. La Magrana, Barcelona, 2011
360 pàgs.


El primer va ser una comparació amb l'estil fresc i irònic de l'Empar Moliner, de qui algú va recordar que la pròpia Marta Rojals es considerava admiradora. Però de seguida el debat va centrar-se en la llengua, els girs lingüístics, el català parlat diferent, d'acord però se'n diu dialectalisme, sí però també ens referim a castellanades típiques del parlar oral... en fi, si en alguna cosa tots els lectors estaven d'acord era en què el registre triat per l'autora acostava l'acció, la feia més propera i creïble, fins i tot si, com era el cas, alguns es deien urbanites i barcelonautes amb nul·la experiència amb el parlar de les terres de l'Ebre... o de més enllà de Martorell. Així i tot, hi havia qui dubtava si la precisió en les dites i el parlar, tan rural, podria ser entès per gent jove de ciutat. Ningú no va dubtar a respondre que sí, que no era cap obstacle o que, en tot cas, ho era durant un parell de pàgines, després un s'oblidava de si "allò" estava mal escrit o no. La conversa va anar centrant-se tant en els aspectes lingüístics que van sorgir-ne algunes reflexions interessants: d'una banda, qui opinava que la normalització fixa una manera d'escriure i que el parlar no n'està ni n'ha d'estar afectat, i que com que la novel·la pretenia reflectir una realitat, era vàlid saltar-se la norma perquè aquesta ha de tenir uns límits en favor de fer viure millor un món; per l'altra, qui es dolia que per culpa de la norma s'havia perdut certa manera de parlar, per exemple els acabats en "-ig", que ara tothom pronuncia "faig" i no "fai", com a la novel·la... i com tothom deia abans.

El canvi de tema ens el va brindar l'entrar a parlar del poble. De la manera com es descriu el poble, del que és el poble, el que representa, el com se'l viu des de fora, des de dins... i fins i tot des de l'aire. Teníem lectors que s'hi havien vist retratats amb una exactitud tan sorprenent que fins feia estrany semblar que l'autora era de tres generacions posteriors. El llibre broda la descripció dels silencis, la solidaritat entre els veïns, a la vegada que els secrets murmurats entre dents, les sensacions d'un dia de feina al camp, l'olor de la terra i, fins i tot, la sensació d'anonimat que un té quan se'n va a la ciutat que, si bé s'agraeix d'entrada, s'acaba per trobar a faltar també el fenomen més característic de tots: el conèixer exactament a tothom. La presència de dos lectors fills del Camp de Tarragona i una lectora de l'Urgell, més experiències d'amistats a Batea per part d'uns tercers, va farcir la conversa d'anècdotes personals en bodes i enterraments. I quan algú altre va apuntar que l'autora es deixava de parlar de les enemistats internes, de seguida es va recordar "la Ratlla" que divideix el poble de la novel·la i la presència dels dos cafès, els dos forns de pa i els dos de tot que, encara que la narradora ho visqui ja de manera molt difusa, és una referència explícita a les cicatrius de la Guerra Civil. Sobre el fenomen "poble", que és probablement un dels grans protagonistes de la novel·la, el que la fa diferent i poderosa, més enllà d'un argument planer i previsible, un darrer apunt: el de l'epònim, les atribucions -sovint falses- de fets de tota mena a algú o a un conjunt de persones. En els pobles és freqüent que d'algú se'n digui mil aventures que, en realitat, van fer un conjunt de persones... La conclusió, quan algú va preguntar quant de tot plegat devia ser real de la vida de l'escriptora, va ser que les històries d'amor que tracen la trama, el triangle amorós Èlia-Bernat-Clara i la relació entre el pare i la tieta, segurament no ho eren i que probablement devien inspirar-se en històries sabudes del seu poble o del del costat. La resta, el que forma el corpus de debò, els sentiments cap al seu lloc de naixement, els estudis d'Arquitectura a Barcelona i les emocions envers la ciutat, no podien sinó ser absolutament verídiques.

Tot fantàstic, doncs? Per alguns, certament sí. De fet, es van revelar dos tipus de lectura que ho demostren, malgrat ser oposades: qui va llegir-se les 360 pàgines d'una tirada en dos dies, i qui va preferir aturar-se capítol a capítol, i rellegir abans de seguir avançant per assaborir la intensitat del text. També alguns lectors van opinar que així com la primera part, la "Tardor" o visita per Tots Sants es llegeix com una fletxa, la segona part ("Hivern") s'acaba fent un pèl llarga i que li hauria anat bé una esporgada de cinquanta pàgines. O dit en plata: al final alguns lectors ja pensaven només en si se'l follaria o no, al Bernat, i que es decidís d'una vegada! Hi ha qui hi va veure una novel·la de catarsi: algú que als 35 anys, poc més o menys, encara no sap que vol de la vida i és immadur i ho repassa escrivint tot el que li ha fallat, començant per una relació amorosa insubstancial a banda del sexe. Les respostes van ser contundents: de cap manera! Ni la protagonista és immadura, ni la relació amb el Blai va ser frívola, sinó tot el contrari: passa que es tracta d'una novel·la generacional, que retrata perfectament la gent que ara està entre els 30 i els 40 anys, amb poca certesa laboral, sabent que al llarg de la vida canviarà diverses vegades de feina, i probablement ja ha canviat de parella en més d'una ocasió. És ser immadur trobar-se que, quan es vol tenir fills, als trenta-i-tants, el company amb qui has estat durant catorze anys decideixi plegar veles? De nou, el debat genera cites de casos coneguts i d'amics que estan amb la mateixa situació que la protagonista i que això no té res a veure amb tenir o no les coses clares. És la vida real, probablement millor que no pas els matrimonis de generacions anteriors que o bé se separaven després de tenir les criatures o bé han malviscut tota la vida perquè els ha faltat la llibertat d'anar-se'n. No és molt més immadura la Clara, que s'embarassa per retenir al Bernat? Sigui com sigui, retinguem la falta de certeses com a característica d'un retrat generacional, complementat amb les pinzellades dels estudis universitaris i la banda sonora, de primera i segona adolescència i joventut: Madonna, Depeche Mode, U2, Manel i, és clar, Joy Division i el seu "Love will tear us apart".

Pel final de la sessió quedaren la interpretació del títol i de l'apèndix titulat "Etcètera". Diversitat d'opinions sobre si l'Èlia tornaria al poble o si se n'anava per sempre; alguns no entenien que la descoberta de la relació entre pare i tieta justifiqués tanta ràbia, d'altres ho considaven del tot lògic. Fos com fos, la tècnica d'imaginar el poble des de l'avió i, en una mena de flash forward, explicar què hi passarà en un futur, va aplaudir-la tothom. La narració de la mort del pare en aquest epíleg, fa aflorar els bons sentiments que aquest personatge havia despertat en alguns lectors, igual que es destaca la bona capacitat de l'escriptora per escriure escenes eròtiques, especialment la del final. "Hauria de fer una novel·la eròtica", reclama algú.
Mentre això no arriba, discutim el significat del títol: la proposició que la primavera i l'estiu facin referència als anys vitals de la protagonista, és a dir la primavera amb la infància i l'adolescència; i l'estiu amb la primera maduresa, no acaba de convèncer a la majoria... Més aviat queda decantat cap a la importància que les estacions tenen  i com marquen la vida al camp i les visites al poble en dates assenyalades; de manera que , sí, s'afirma, podria haver-se titulat "Tardor, hivern, etcètera"... Es rebla que fins i tot el ritme més pausat de la part del llibre que fa referència l'estiu de la vida, respon justament a la calma d'aquesta estació, igual que l'esperit veloç i l'explosivitat de la primera part respon al de la primavera.

El darrer punt polèmic el crea la denominació de "novel·la femenina", certament mal empleat perquè, com record algú, no hi ha "novel·la masculina". però, en canvi, i és un valor en positiu de Primavera, estiu, etcètera està escrit amb una sensibilitat molt diferent a l'habitual, cosa que no significa que sigui una novel·la per a dones exclusivament, ni que els homes no puguin escriure una novel·la amb tendresa i sentimentalisme. Però probablement, s'apunta, amb el temps s'ha tendit a neutralitzar la manera d'escriure i dones i homes escriuen de maneres similars, de manera que a ulls clucs no hi hauria manera de saber qui escriu què... Aquesta novel·la, en canvi, llegida sense saber-ne l'autor, fóra gairebé impossible no descobrir que aquest és una dona. Per què? A la majoria dels presents costa d'explicar sense recaure als tòpics del tipus de sensibilitat, tracte i la fisiologia pròpia, però també s'apunta a la dissecció de les relacions amb la "millor amiga" o la ironia sobre les feines de casa.

Com a colofó final, afirmar que és una de les lectures que més han plagut a tots els presents i recomanar-ne la crítica que se'n fa en aquest blog.