Jo confesso (2)

Es fa difícil condensar els diferents secrets, tècniques i aprenentatges que en Jaume Cabré va proporcionar-nos en la segona sessió dedicada a la seva novel·la monumental. En tot cas, i per a la posterioritat, tenim la prova de la seva assistència:

Quedem-nos, d'entrada, amb la confessió sobre el naixement d'aquesta tècnica que ell va denominar com a "zoom literari", el pas de la tercera a la primera persona, que el narrador practica constantment. A tots els lectors es feia evident que això apropava els fets narrats, els feia més intensos, sobretot als qui -com als membres del Club, val a dir-ho- s'havien deixat de prejudicis i s'havien llençat pel tobogan construït per l'escriptor. Va quedar clar que el problema no és si aquest salt continu "està bé" o "és lícit" de fer-lo: el que cal és aprendre les normes del joc i deixar-se lliscar confiant que l'artifici és sòlid i durà el lector a bon port. La tècnica del "zoom", però, no és nova: Cabré ja l'havia usat a L'ombra de l'eunuc després de debatre amb el crític i amic Sam Abrams la conveniència de canviar a primera persona un relat primerenc que ell havia escrit en tercera. Provant l'un i provant l'altre, va acabar mesclant les veus i adonant-se del potencial del nou conjunt.
Sense voler entrar amb comparacions amb Picasso, es va comparar la tècnica amb aquests quadres cubistes que miren la realitat des de més d'un pla... una comparació que Cabré va confessar no haver usat mai i que, certament, li agradava i tindria en compte per a més endavant.

        

Sobre la discussió a l'entorn del narrador van plantejar-se diverses possibilitats: la dualitat podria ser deguda a la mà d'en Bernat sobre el manuscrit de l'Adrià? L'autor confessa que no ho havia pensat... 

És possible que l'Adrià s'inventi totes les històries a partir dels objectes que té a l'abast, donada la seva gran capacitat de fabulació, i que res no sigui veritat? L'autor prefereix no saber-ho...

Preguntat sobre la traducció del llibre en alemany (a la venda a principis de desembre) i el perquè del canvi de títol (Das Schweigen des Sammlers: "El silenci dels col·leccionistes"), l'escriptor arrufa el nas i mostra el seu ennuig amb l'editor ("foten el que volen") per haver-li estampat un títol Ruiz-Zafón, tot i que acaba confessant-nos que la raó oficial és perquè ja hi ha un altre llibre, a Alemanya, que duu aquest títol.

La sessió s'acaba fent curta però els presents sabem que és un punt i seguit, ja que, a continuació, ens espera la presentació pública. Més de cent persones omplen la Sala del Mil·lennari...