dimarts, 25 d’octubre de 2011

Jo confesso

de Jaume Cabré


Ed. Proa, Barcelona, 2011.
998 pàgs.


Èxit total, entre els presents, de la darrera novel·la de Jaume Cabré. Potser en diferents graus, però l'obra agrada entre força i molt a tots els lectors. Si més no, fins a la meitat, les 500 pàgines que tocava llegir fins al dia de la sessió. Hi ha qui ja l'ha acabat, hi ha qui ha tirat més milles i alguns no han arribat encara a l'objectiu, però més per falta de temps que de ganes. En general, hi acord en què, malgrat els salts temporals i el pas de la primer a la tercera persona amb què l'autor juga a sorprendre constantment, la trama se segueix bé. O millor: les trames. El perquè Cabré té la necessitat de mesclar temps i perspectives en una matixa frase, es constata que és una de les preguntes que caldrà fer-li a la propera sessió. A aquest joc o estil no tothom hi entra de seguida: hi ha qui hi troba certes dificultats, i qui entén que al segon paràgraf les reges estan establertes i el lector té elements per quedar ubicat. 
Ara bé: de què parla el llibre? Quin és el tema de fons? El debat s'obre. D'una banda es considera que hi ha dues històries que s'entrecreuen: la del protagonista que relata, l'Adrià Ardèvol; i la del violí Storioni que serveix per a fer una mena d'Història del Mal (un Mal que és absolut i gairebé mític, tipus el del "Senyor dels Anells", s'apunta). Hi ha, en canvi, qui hi veu tres llibres en un: una història de l'estètica (de la pintura, la música...), una història del pensament occidental, de la filosofia europea, i una història del Mal que cal entendre com la de les ideologies i els fanatismes religiosos. I fins, encara, qui hi veu la sola història d'un individu que escriu les seves memòries en forma de carta i que, més que escriure una història del Mal, fa aparèixer aquest a través d'un seguit de personatges relacionats amb el violí que, en el present del narrador, es possessió seva. Si hi traiem el violí, no hi ha Mal. No tothom hi està d'acord: algú afirma que el Mal és un tema ontològic en l'obra i el gran interrogant de fons de tota l'obra és per què Déu ha fet el Mal.

En qualsevol cas, el violí se situa al centre de la discussió. Què és o què representa enmig de la novel·la? És una excusa, una mena de McGuffin hitchcockià? Algú ho entén com el nexe d'unió que serveix per a lligar totes les històries del passat, però això serveix per afirmar que, si enlloc d'un violí fós qualsevol altre "objecte", l'argument s'aguantaria igual. Hi ha qui hi objecta que no és ben bé així ja que el violí simbolitza el màxim exponent de l'art i el refinament humans, és a dir: allò a què tothom aspira, tot i que no és donat a la gran majoria... fet que converteix un violí, el "protagonista", especial i únic per un seguit de circumstàncies, en l'objecte desitjat que tothom vol aconseguir, al preu que sigui. Així el violí és símbol del refinament, però també dels més baixos instints de l'home: els dos extrems màxims. El violí representa la complexitat humana. Menció a part pel quadre del monestir del Burgal i la medalla de Santa Maria dei Ciüf, que té subjugat algun lector, que hi intueix alguna sorpresa més endavant...

Més enllà d'aquest tema argumental, dues reflexions de conjunt ben diferents: d'una banda, la que situa el  llibre com un immens retrat d'Europa, tant  a nivell religiós, cultural com geogràfic. Malgrat les moltes nacions del Vell Continent, fruit d'una orografia difícil, plena de valls i comarques diferents, malgrat les mortaldats que això ha provocat al llarg de la Història, Jo confesso cal entendre-la gairebé com una reivindicació d'Europa, com una novel·la que parla de la unió continental tot i la diversitat. D'altra banda, hi ha qui entén l'obra com una novel·la amb constant voluntat de superació de tots els entrebancs en què es topen els personatges; en aquest sentit, es tracta d'una història vital, amb l'esperança sempre filtrada entre totes petites trames, des de la família a qui cremen els boscos de Pardàc fins a l'Adrià que supera (perquè li agraden) totes les imposicions paternes.
Es parla poc dels personatges. Un comentari a l'enveja mútua que es tenen els dos amics, l'Adrià i el Bernat, cadascú desitjant ser el que ha aconseguit l'altre. En general hi troben poc moments "poètics", en general els relacionats amb la Sara i la Laura, tot i que algú recorda alguna escena, potser l'única, en què el pare (Fèlix Ardèvol) té un detall, un gest amorós, amb l'Adrià en mostrar-li alguna nova adquisició.
En treure el tema de les emocions, algú comenta que la complexitat de l'argument li resta sentiment, i que és el fet de ser tan ric culturalment el que fa mantenir l'atenció. Hi ha un acord unànime en què es tracta d'un gran exercici d'erudició, però en canvi alguns opinen que tot plegat encaixa massa fàcilment, lliga massa fàcil. Hi ha un excés de casualitat dins dels personatges, cosa que resta credibilitat a l'argument general, s'apunta.
I si tot plegat no fós una invenció de l'Adrià Ardèvol, que a través dels seus coneixements enciclopèdics, la facilitat per fabular i els molts objectes antics que té a l'abast, s'inventés la llarga travessa del violí --de la mateixa manera que s'inventa els diàlegs amb el xèrif Carsson i Àguila Negra? La teoria no desagrada, caldrà preguntar-ho a l'autor. També hi ha interès en saber si escriu amb guió previ o, tal com ell mateix apunta a El sentit de la ficció, tot va creixent a partir d'unes idees centrals que permeten anar estirant el fil d'uns personatges.
Un darrer apunt sobre la comercialitat: alguns hi veuen una intenció comercial, sense voler caure en el best-seller fàcil, però sí un plantejament de "això s'entendrà millor"; no tothom hi està d'acord, ni molt menys: el llibre és complex i no és apte per a tots els públics, cal un fons lector per entrar-hi i que per alguna cosa l'autor ha estat 8 anys per escriure'l. Hi ha qui opina que Les veus del Pamano tenia més dificultat o era menys "comercial". Fins es pronostica que no tindrà tant d'èxit com aquell, cosa que provoca certa protesta dels qui creuen que en tindrà més i tot o, si més no, que pot arribar a passar-li com a Umberto Eco: després d'El nom de la rosa tothom va comprar El pèndol de Foucault, però molts menys van aconseguir llegir-lo.


2 comentaris:

  1. Estimats companys. Vaig passar la vetllada més interesant i engrescadora d'un club de lectura. Tot el que es diu en aquest apunt m'està ajudant i acompanyant a mida que continuo amb la lectura. Mai havia comentat un llibre sense haver-lo acabat. Crec que ho hauriem de fer sempre. A més aquella sala amb la llar de foc la vaig trobar tan acollidora!

    No sabeu la il·lusió que em fa comentar el llibre amb el Cabré.

    I sí, Arnau, crec que la teva teoria que l'Adrià s'ho imagina tot i que la tercera persona també és la primera, m'encaixa perfectament. No sé si era la intenció de l'autor, però em quedo amb aquesta interpretació. Genial!

    ResponElimina
  2. Caldrà preguntar-li-ho el proper dia 29. Ja en tinc ganes! (Confesso que, si no és així... estic d'acord amb els qui deien que tot plegat és massa casual i lliga tot massa bé!)

    ResponElimina