Cap al far

 de Virginia Woolf

Barcelona, Alpha/La Casa del Clàssics, 2022.

Trad. de Xàvier Pàmies [T.O.: To the Lighthouse, Londres, Hogarth Press, 1927.]

252 pàgs.

Era un clàssic necessitat de prèvia. O en tot cas, així ho va considerar qui havia recollit tot de comentaris sobre la dificultat de llegir i avançar en l'obra de la Woolf, la novel·la que la pròpia autora havia considerat el cim de la seva carrera i que la majoria d'estudiosos literaris subratllen com un dels seus tres llibres que la converteixen en l'escriptora que, junt amb Joyce, Proust i Faulkner, trenca o canvia per sempre la manera d'escriure. L'essencial és entendre que són quatre autors que se saben en un llindar, que són conscients que, en vida, han canviat d'època o que, si més no, els temps han evolucionat tant que tot allò amb què van créixer ja no els serveix per explicar el nou entorn. En definitiva, són fills del s. XIX, que es van fer grans esperant un gran conflicte que, quan va arribar, no només va resultar molt més dramàtic de l'imaginable, sinó que va crear una rasa descomunal entre estils de vida, potències econòmiques, comprensió del món. Mai hi havia hagut un "abans" i un "després" tan clars i abismals com amb la Primera Guerra Mundial. Bàsicament, la vida i el món s'acceleren i es fan més complexos: no debades, la generació d'aquests quatre escriptors han vist l'aparició de l'electricitat i del petroli i, a la vegada, com la urbanització de la societat (occidental) ha trencat amb els esquemes bàsics de la família tradicional i de les identitats. La individualitat passa a primer terme.

Tot aquesta introducció històrica és necessària per llegir bé una autora que, el primer que ens demana és, justament, que deixem de llegir com al s. XIX. Els artistes del tombant de segle, els que en arts plàstiques ens duran les avantguardes, s'enfronten a un dilema: hem de trencar amb un passat tan gloriós (artísticament parlant) com llunyà? O en som deutors? En el cas de la literatura, la pregunta era: com gestionem l'herència dels gegants que ens han precedit, sent que la novel·lística dels Dickens, Tolstoi, Balzac o Austen no ens serveix per explicar el present? La resposta que hi trobaran primer és que l'important, a partir d'ara, ja no seran els fets sinó com cadascú viu o interpreta tals fets: la multiplicitat de veus és una de les respostes que, tant Joyce com Faulkner i Woolf, donen a la "complexització" del món. Tot plegat sense, i això és molt evident en el cas de Cap al far, deixar de preocupar-se per l'estil, per la forma i la bellesa de l'escriptura.

Just aquest punt és el que no admet discussió i, a poc a poc, comencen a aparèixer els comentaris elogiosos de la lectura estival: sí, va costar entrar-hi; sí, no era un llibre que permetés una lectura ni en diagonal, ni apressada; tampoc un que busqués sorprendre't amb un lligam final dels fets, amb un gir sorprenent, però superada la primera part, la majoria dels lectors subratllen la lírica de la segona, la descripció de l'aire i el temps corrent per una casa abandonada. Fins hi ha qui s'anima a subratllar el ritme sincopat de les frases, talment buscant el ritme de les ones. I, sobretot, l'originalitat amb què ens transmet certes dades, convertint els personatges en mers objectes, tal com observa algú: "a la primera part la sra. Ramsay, el marit i els fills són al davant i, de tant en tant, es descriu algun detall del fons, del jardí o de la casa, en canvi a la segona part, se'ns va dient qui mor i com, mig de passada, com a dada secundària". Sens dubte és un dels grans encerts de la Woolf, a Cap el far, i sobretot "prescindir de la protagonista!, el personatge que ha enamorat tothom i que és el pal de paller de la família i la novel·la", com subratlla un lector. Un comentari que inicia la roda de la interpretació dels molt simbolismes que amaga el llibre: qui és el far? O bé, què és?, què representa? Hi ha qui proposa que és una al·legoria de la pròpia sra. Ramsay, en el sentit que és qui dóna llum a la família, però algú altre, en canvi, proposa una analogia entre la casa i la protagonista, mentre que el far del títol, amb aquest "anar-hi" que implica la preposició inicial -segons ens diu l'epíleg de Xavier Pàmies- és el símbol d'un anhel de vida nova... que finalment, la guerra estronca, ja que quan finalment hi van, en la tercera part, ja és massa tard.

En qualsevol cas,  davant les analogies sobre la pròpia vida de Virginia Woolf que queden reflectides en aquesta novel·la, on sembla que "passa comptes" amb els seus pares i on molts han volgut veure l'illa on els Ramsay passen  les vacances amb l'illa de Skye on estiuejaven els Stephen (l'autora va néixer com a Adeline Virginia Stephen), hi ha un acord en assimilar l'autora amb la Lily Briscoe, el personatge que es passa el llibre intentant fer un retrat de la família i de la casa. L'analogia sembla evident i les reflexions sobre el fet artístic ben clares, sobretot al final quan fins i tot deixa escrit el que Woolf i molts dels seus contemporanis van teoritzar: que l'important no és la posteritat, sinó l'obra en si.

"Allà el tenia: el seu quadre, amb tots els seus verds i blaus, els traços que anaven amunt i avall i de través, la provatura d'alguna cosa. Acabaria oenjat a les golfes, va pensar; acabaria desapareixent. Però tant era, va pensar, mentre tornava a agafar el pinzell. (...) Ja estava; estava acabat. Sí, va pensar mentre deixava el pinzell amb una fatiga extrema; he tingut la meva visió."

I si, ara, algú vol ampliar coneixements sobre la Woolf i aprofundir en la seva importància en la Història de la Literatura, recomano molt vivament que vegeu aquesta conferència de Sam D. Abrams.