Han Kang (duet)

 La Vegetariana  

Barcelona, La Magrana, 2024

208 pàgs.

Trad. Raimon Blancafort i Mihwa Jo

[T.O.: 채식주의자; Seül, 2007]                            

La classe de grec

Barcelona, La Magrana, 2023

176 pàgs.

Trad.  Hèctor López Bofill i Hye Young yu

[T.O.: 그리스어 수업; Seül, 2011]

                                          

Sessió experimental al Club de Lectura: per primer cop en quinze anys, l'objectiu no és la dissecció i/o aprofundiment d'un llibre, sinó d'un autor. En aquest cas, autora: Han Kang, la flamant i sorprenentment jove guanyadora del Premi Nobel de Literatura 2024, de qui tant en català com en castellà, fins al dia en què va decidir-se (ara fa un mes) el dia i el tema de la trobada d'avui, només es podien llegir dues obres: les que acompanyen aquest text*. De cara a fer-ho endreçat, dividim la sessió en dues parts, d'entrada, una per lectura. En el torn de l'obra més coneguda de l'autora coreana, La vegetariana, tots els lectors en destaquen la duresa: "és una obra pertorbadora, et deixa KO", diu algú, mentre d'altres matisen que "és un llibre opressiu, però l'estil líric de l'autora el fa suportable; malgrat ser tan bèstia, m'ha encantat i no l'he pogut deixar". Abans d'entrar en la disquisició sobre si la protagonista pateix un trastorn psicològic ("és de manual", rebla algú) o si es tracta d'un cas d'anorèxia, els lectors subratllen la importància dels somnis en la transformació de la Yeonghe, l'estructura perfectament travada de les tres veus a través de les quals s'explica la seva història, cadascuna d'un personatge proper a la protagonista (marit, cunyat i germana) i, encara, aporten alguns dubtes: d'entrada, el títol que "resulta enganyós, perquè només fa referència a la primera part"; seguit per la necessitat o eficàcia del segon capítol, amb escenes d'un erotisme que ratlla l'obscenitat, que alguns lectors troben quasi indecent i violent, mentre d'altres el troben molt ben descrit i necessari per fer la transició cap a la tercera part, per explicar l'amor destructiu que la Yeonghe sent cap al món vegetal... que, gran paradoxa, arriba a fer-se carnal. Hi ha qui, en aquest sentit, apunta un interrogant de més perspectiva: "m'ha costat entrar en el tema, entendre el perquè: sembla clar que l'autora no vol parlar, només, d'un trastron psicològic, sinó que denuncia alguna cosa... i no he sabut què és”. Algunes de les respostes que s’hi donen és que l’autora vol reflectir la violència contínua que suposrta la dona coreana, no només sexual o física, sinó sobretot psíquica i verbal: “és una societat molt patriarcal”, afirma un lector. Hi ha qui ho matisa una mica: "el llibre no va de saber perquè algú arriba a l’anorèxia, com a manera d’esborrar-se del món, sinó de denunciar la falta de respecte cap a la lliure decisió d’algú de fer alguna cosa”. Un tema que, finalment, n’inclou un altre de molt més transcendent: “Si vull morir, per què m’han d’obligar a viure?”, exposa un dels lectors de l’obra, que rebla: “és la manca de llibertat adeixar morir, a deixar-se anar, el que exposa l’autora”. Certament, arribats en aquest punt, tothom està d’acord que el més angoixant de la novel·la, no és tant la violència o l’agressivitat de l’entorn de la protagonista, sinó com expressa el seu patiment, “just el que la germana arriba a entendre i, com a lector, quan ho llegeixes, acaba sent un alleujament”, subratlla un altre dels presents, abans que hi hagi un cert quòrum en afirmar, de nou, que el lirisme de l’escriptura és el que permet suportar aquesta angoixa que la protagonista transmet en augment, a la vegada que “et permet comprendre-la i empatitzar-hi”.

En aquest punt, prenen la paraula els lectors de La classe de grec, sorpresos de la duresa de l’explicació del llibre anterior, ja que la que ells han llegit, malgrat els handicaps que han de superar els dos personatges, l’un perd la vista, l’altre la parla, és una història d’amor tendríssima. D’entrada, però, ja hi troben coincidències: “l’estil de l’escriptura, que potser és molt adjectivada en algun moment, però és d’una gran delicadesa”. Que la protagonista deixi de parlar d’una manera més o menys voluntària (o, en tot cas, no fruit de cap malaltia) pot ser, recorda algú, una altra de les similituds entre els dos llibres. Hi ha qui ho generalitza més: “sembla que en l’un i l’altre, al fons de tot, hi ha la incomunicació, com a mínim en aquesta novel·la és el gran tema, perquè per a la noia muda el llenguatge dels signes o l’escriptura deixarà de ser un mitjà vàlid quan l’interlocutor es torna cec”. En aquest sentit, hi ha qui vol fer notar com els títols dels capítols (els que en porten) fan tots referència a la foscor o a la vista. Són els episodis en tercera persona, perquè els que no porten títol estan en primera. Aquesta dispersió fa que alguns lectors l’hagin trobat “lenta i dispersa", tot i que d’altres considerin que “sí, estructuralment és molt complexa, però l’estil és tan original que et permet deixar-te portar i, al final, lligar caps”. En general, hi ha el convenciment que l’autora sap trenar una relació preciosa, “amb moments sublims: és de pell de gallina com sap dur l’argument cap a la trobada dels dos protagonistes”, i es pot considerar que la dificultat de lectura és un recurs més per expressar la dificultat de la comunicació entre els personatges. Abans d’acabar, i després que aparegui en el debat la possible relació homosexual del professor, insinuada en una carta, un dels lectors vol remarcar la circularitat de l’obra: “el capítol 0 és l’últim!”. I, encara, es demana la lectura en veu alta d’un fragment que més d’un ha senyalat perquè, i és important assenyalat-ho, el llibre és ple de reflexions i cites filosòfiques, que Han Kang sap colar entre els diàlegs de manera molt natural:

“Vaig intuir que el teu consell com a mestre era segurament encertat, però no ho podia acceptar. No podia suportar haver de llegir textos literaris. No volia confiar en aquest món vacil·Lant en què s'enllaçaven vagament sensacions, imatges, sentiments i raonaments.                                                                                                              I, tanmanteix, sempre acabava rendit a la fascinació d'aquest món. Quan el professor Borchardt va explicar el concepte aristotèlic de potencialitat, dynamis, dient: «Algun dia els meus cabells esdevindran blancs tot i que encara no ho siguin, de la mateixa manera que ara no neva malgrat que a l'hivern nevarà almenys una vegada». N'hi havia prou amb la bellesa d'aquestes dues imatges solapades per commoure'm. Encara no puc oblidar la visió que vaig tenir en aquell moment dels nostres cabells -tant els de l'espigat professor Borchardt com els dels joves asseguts a classe- esdevenint apoc a poc blancs mentre les volves de neu giraven al nostre voltant."                

 Sense entrar en la valoració de si el Premi Nobel és just o no, a tall de conclusió final, hi ha la certesa que la de Han Kang és una proposta literària ben diferent i agosarada: sí, recorda una mica l’altra autora coreana que vam llegir al club de lectura, però ens planta davant temàtiques molt més originals i difícils de pair, especialment en el cas de La vegetariana, que arriba a incomodar tant que no tots els que l’han llegida la recomanarien a tothom, “només a paladars exquisits i a gent que no li faci res patir”, es remarca. En canvi, sobre La classe de grec, hi ha unanimitat: tots la recomanarien fervorosament, si bé reconeixen que potser no tothom pot tenir la paciència d’entrar-hi.

*NOTA AL PEU: avui, en canvi, ja es poden trobar dues obres més de l'autora traduïdes a les llengües habituals del Club: Actes humans / Actos humanos i Imposible decir adiós/Els adéus impossibles