d'Etgar Keret
(Trad. de Paul Sánchez Keighley)
Barcelona, La Segona Perifèria, 2024.
256 pàgs.
Amb els contes pot passar com amb els menús de tast: que no hi entris, sigui perquè et quedis amb gana, sigui perquè amb una cullerada no en tens prou per apreciar matisos. I Etgar Keret, amb alguns relats curtíssims, és un mestre de la distància curta i, amb el mestratge de Cortázar ben après, sap que "un conte és un combat que es guanya per KO". Així, com ressalta un lector, els contes de Keret juguen a descol·locar, sovint amb estampes o escenes gairebé surrealistes que no tothom ha sabut (o volgut) digerir. El que queda clar és que, de mitges tintes no n'hi ha: tret d'una cas d'una lectora que confessa que "m'he convertit: al principi no hi entrava gens, però arrel d'un comentari que es va fer al grup de whatsapp, hi he tornat i m'han acabat convencent molt", en general el grup de lectors es divideix entre els que han gaudit molt de la lectura i l'estil de l'escriptor, i els que gairebé l'han odiat o, si més no, no han sabut apreciar-lo ni avançar en la lectura. D'entre els primers, n'hi ha que exclamen que "la lectura és contínua, addictiva: quan comences, no pots parar"; d'entre els segons, la conclusió general és que "no hi he entrat, especialment en l'humor: no l'entenc; No és un llibre que hagi deixat reposar per agafar-lo més endavant". Malgrat això, d'entre els detractors, hi ha qui qulifica de "genial" algun dels relats, mentre que d'entre el club de fans els adjectius omplen un ventall ampli: macabre, emotiu, tendre, barroer, sensible... "Dóna per parlar-ne molt", recalca algú, "d'entrada per com juga a descol·locar amb el relat curt, però a més perquè en cada història fa evident que el valor de la vida és molt relatiu, que la mort t'espera a cada cantonada". En aquest punt, un altre dels lectors entusiasmats subratlla: "descriu molt bé la societat hebrea, no el conflicte que, en tot cas, apareix en un segon pla". I algú més s'hi agafa per posar-hi cullerada: "el que fa Keret és treure la màscara que tothom porta posada en societat, despulla l'essència dels personatges, que és la dels humans, és clar".
En aquest punt dels elogis, hi ha qui també es recorda de la llengua i fa elogis de la traducció i, sobretot, de l'original ordenació dels relats, única al món: el llibre, Les edats de l'home, no existeix com a tal en l'idioma original, sinó que és una antologia de relats ordenada segons el criteri del propi antologador i traductor, Paul Sánchez, que li ha valgut els elogis del propi autor. Hi ha qui destaca, justament, la introducció on el traductor explica els criteris que ha seguit, a l'hora de trobar un català que s'adaptés als barbarismes, neologismes i estrangerismes que Keret introdueix a l'hebreu quan escriu, i s'aprofita per destacar com de bé llisca el text. En canvi, hi ha qui troba que no està ben escrit i que la comparació que es va fer per whatsapp d'aquests relats amb La metamorfosi de Franz Kafka és errònia, justament perquè aquest últim llibre està molt ben escrit. Comença, a continuació, una tanda de retrets dels qui el llibre no els ha agradat gens: "m'hi he esforçat molt, però no hi ha hagut manera de trobar-hi la gràcia", "potser és un llibre per llegir a poc a poc, perquè tot seguit et fa perdre: hi ha personatges que es repeteixen i al final no saps qui es qui"... enmig de tanta crítica, hi ha qui, alineant-se en aquest bàndol, salva alguns relats: el del conductor de bus, el de la nòvia mutant, el del tramvia, cosa que permet als fans recordar alguns dels moments més hilarants del llibre i remarcar que "hi ha dues maneres de llegir: per passar-s'ho bé i per aprendre coses. El bo que té Keret és que et permet les dues".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada