La trena

de Laetitia Colombani

Barcelona, Salamandra, 2018.
208 pàgs.
(Trad. Anna Casassas; T.O.: La tresse. París, 2017)




"Empoderament", "resiliència", "heroïna", "lluita", "valentia", "tendresa", "empenta" i "unió": vet aquí les paraules amb què els membres del Club de Lectura dels Dimarts van definir aquesta opera prima que ha batut records de venda a França i ha circulat veloç, gràcies al boca-orella, per tota la Península ibèrica. Ha estat un dels llibres dels darrers anys i, com a tal, ens vam proposar degustar-lo. A grans trets, queda clar que no ha defraudat. Si bé, d'entrada, dues de les lectores presents volen deixar clar que no els sembla una novel·la sinó tres contes llargs, i no només perquè s'expliquin tres històries diferents, sinó per l'estil narratiu que aplica l'autora: "narra més que no mostra", se subratlla. Algú altre, en canvi, remarca que això no invalida el caràcter de novel·la, igual que Babel (referent confés de l'autora) no deixa de ser una sola història i no una suma de curtmetratges. De fet, fins i tot hi ha hagut qui ha optat per fer-ne una lectura alternativa, en una mena d'homenatge cortazarià: no tot seguit, sinó agafant cada història per separat, llegint primer tots els capítols de l'Anita, després tots els de la Sarah i, finalment, els de la Giulia. "És clar que, d'aquesta manera, t'espatlles el final perquè ja saps com s'acaben unint les històries... però potser et queda més clar la importància del quart personatge: la perruca". Hi ha qui corregeix i prefereix veure el quart personatge en la veu que parla, en vers, al principi de cada part i al final, que ha fet pensar en el bel poema mallorquí (i himne illenc) "La Balanguera", de què ens en recita una estrofa:

La balanguera, misteriosa,

com una aranya d'art subtil,

buida que buida sa filosa,

de nostra vida treu el fil.

Com un parca bé cavil·la,

teixint la tela per a demà...

Tot recordant, a més, que a la tercera estrofa diu: "De tradicions i d'esperances / tix la senyera pel jovent, / com qui fa un vel de nuviances / amb cabelleres d'or i argent."

Una de les característiques que més es destaquen és que, sent una història de dones (i "per a dones, especialment" destaca algú amb ironia), lluitdores que, encirscumtàncies molt diferents, tenen més dificultats per a tirar en davant per la seva condició de gènere, els homes no en surten malparats. Potser amb l'única excepció dels executius que envolten la Sarah, però que, en tot cas, són un ens genèric, més una mena de classe social que no individus personalitzats. Més enllà de parlar dels personatges, de la duresa de la història índia i la buidor de la vida al "primer món" (representada per l'advocada agressiva canadenca, la Sarah), el llibre sorprèn per com s'ha trenat la trama, valgui la redundància. De fet, remarca algú, el títol aconsegueix un triple sentit "que va més enllà de l'argument i té a veure amb la forma com s'ha estructurat". I fins es destaca que l'autora juga a crear lligams "invisibles" o metafòrics entre les protagonistes, per a segones lectures. Per exemple quan tracta a la Sarah "d'intocable", que és com se sent ella pel fet de patir una malaltia que genera rebuig i que és millor amagar.

Sorprenentment, però, un llibre pensat per colpir emocionalment, no ho ha aconseguit amb tots els presents: hi ha qui reconeix que sí, que l'ha atrapat per aquesta banda, pel pes dramàtic dels arguments, fins i tot el "menys extrem", com algú defineix la història siciliana de la Júlia, "la més propera a nosaltres"; però en canvi hi ha qui no el considera tan fort, emocionalment parlant, sinó que gairebé l'entén com un llibre d'autoajuda. En aquest punt, l'ambició de la Sarah es posa a debat: és dolent ser ambiciós? No, a no ser que es converteixi en una patologia des del moment en què un cap li diu "tu pots arribar lluny", cosa que la duu a sacrificar la resta de la seva vida... És una decisió que, en el fons, han de prendre totes tres dones per trencar lligams o tabús. "la lluita de les tres és la mateixa", subratlla una lectora; si bé una altra assistent diferencia que "la Sarah és a dalt i cau, mentre que l'Anita i la Giulia volen sortir d'un ambient opressiu". En aquest sentit, el final és obert: es deixa entendre que eles dues superen la prova que a vida els posa al davant, l'una iniciar una nova vida lluny del poble i el sistema de castes; l'altra, renovant un negoci familiar amb idees que van molt més enllà de Sicília. I la Sarah? "Com que l'immportant no és la malaltia, sinó entendre que hi ha vida més enllà de la feina, cal entendre que també se'n surt", remarca algú. En qualsevol cas, s'agraeix que la història no vagi més enllà i expliqui tres finals rodons i feliços, sinó que ho talli just abans, subratllant així el que veritablement és improtant de les tres històries: la lluita.