Vacances d'hivern

de Bernard MacLaverty

Barcelona, L'Altra editorial, 2019
255 pàgs
[Trad. d'Anna Llisterri; V.O. Midwinter Break, Londres, 2017]



Després de destacar-ne el ritme i la ironia mordaç, com a grans virtuts, l'alcoholisme va prendre la possessió del debat -com, segurament, no podia ser d'altra manera. Hi havia el dubte de si en Gerry "controlava" o no, perquè certament mai no cau en la borratxera extrema, però no pot evitar de beure constantment i enganyar-se a sí mateix, pensant que enganya la Stella. EN aquest punt queda molt clar que la capacitat per dibuixar els perfils de tots dos personatges és magistral, com va subratllar de seguida algú, mentre un altre dels presents destacava la gran capacitat de l'autor per anar i tornar del present dels personatges per aconseguir omplir els tres dies que dura la novel·la, que explica el viatge a Amsterdam d'un matrimoni irlandès, amb tota una vida. I, de totes maneres, aviat va quedar clar que la novel·la era ella, que el motor de l'acció era la seva necessitat de retrobar-se, de tenir un espai propi o, com subtilment assenyala l'autor en una cita (o homenatge) evident, d'aconseguir una cambra pròpia. Certament, com va asssenyalar un lector, tots els girs de la novel·la els dóna la Stella, ja sigui organitzant el viatge amb el ferm propòsit de visitar la comunitat de beguines de la ciutat holandesa, fins a les diferents sortides per visitar indrets o l'intent (enèsim?) de perdó final... En qualsevol cas, i com nmolt bé va apuntar algú altre una de les grans virtuts del llibre és que està escrit en clau femenina, tot i que l'autor és un home. En qualsevol cas, hi ha qui no deixa de veure-hi un personatge amargat, en la Stella, per més que dugui una motxilla molt pesada, i amb un deix espiritual que contrasta amb la tendresa d'en Gerry, que queda diluïda per l'alcohol, però es fa prou palesa en diversos moments. Algú, a més, destaca que des d'un bon prinicipi la novel·la ja ho avança gairebé tot, però MacLaverty té la destresa de dir el que el lector encara no sap comprendre. I ho fa sovint, se subratlla per una altra banda: en més d'una ocasió avança situacions que acaben passant més tard: n'és un exemple l'escena en què, begut, ell es perd pels passadissos de l'hotel on s'allotgen (cosa que moltes pàgines abans un dels personatges ja ha dit de passada que allò fóra el súmmum), i també les referències al director de cinema assassinat (de cognom Van Gogh), que acabarà sent escenari d'una conversa entre els protagonistes. Detalls com aquests fan de la novel·la un contínuum molt ben travat on, a més, destaca un dels presents les pinzellades d'humor fan pair una realitat que, així que avancen les pàgines, es va revelant més dura. "L'hora de les xacres" és un epítet que molts dels lectors prometen no oblidar! Com tampoc l'escena a la casa-museu d'Anna Frank i la reflexió que la Stella fa sobre la idoneïtat o el dret que ella té de deixar-hi una arrecada com a ofrena... i el final que faran les joies!
Tot i que molts reconeixen que l'entrada a la novel·la és feixuga, la majoria (que no tothom) ha gaudit d'una prosa que llisca molt bé i que és minuciosa en els detalls, que es para a descriure petites foteses que, encara que no ho semblin d'entrada, acaben sent importants. Al capdavall, subratlla algú, el ritme pausat, fins i tot lent, de les frases, de la pròpia acció, casa bé amb la realitat d'uns personatges grans, que es cansen al caminar: "la lentitud de la forma està lligada al contingut", sentencien uns quants. "No m'hi hagués lligat un altre ritme", hi aporta algú, amb tota la raó. L'autor vol que, en tot moment, el lector sigui consicent que un dels grans temes de fons és la vellesa, que al final serà la "cilpable2 que la Stella no pugui acomplir el seu desitjar d'ingressar a l'antic Beijnhof. A més, al llarg de les pàgines es fa patent que el passat també forma part del dia a dia, perquè s'immisceix en el flux del pensament diari. I el flux del pensament és constant en una novel·la en què el narrador, quasi-omniscient, va canviant de punt de vista entrant al cap dels personatges i retratant la realitat des del punt de vista de l'un i l'altre. En algun punt, i sobretot quan toca entrar en la visió d'un gerry amarat de whisky, frega el surrealisme i tot, diu un dels membres del club. La llarga descripció de ,a caiguda a la dutxa n'és un exemple magnífic o bé el record que té en Gerry de l'atac terrorista que anys endarrere va patir a l'oficina on treballava a Dublín. Un subtext, el d'una societat marcada per l'IRA, que MacLaverty no obvia -no podria pas fer-ho, donat un capítol clau en la vida matrimonial que ara no revelarem- però que, un cop més, introdueix amb petites dosis que, al principi, semblen no teenir més importància. En aquest punt, és bo recordar el moment en què l'un i l'altre decideixen anar-se'n d'un pub irlandès perquè els músics han començat a tocar cançons patriòtiques... Així, malgrat que hi ha qui l'ha trobat pesada perquè no hi passen coses, ni explica gairebé res, la sensació és d'un llibre que deixa empremta, fins i tot no sabent desxifrar tots els petits símbols que conté -especialment el bloc de gel que la Stella i en Gerry es troben pertinaçament davant de l'hotel, i que empenyen cada vegada, peò que no es fon mai. (Apunto: una metàfora de l'alcoholisme?).